El virus sobirà

Allà on visc, a la zona entre Roma i l’extrem sud d’Itàlia, la pandèmia de coronavirus que ha esclatat a les regions del nord fins ara ens ha perdonat. Però només és qüestió de temps: l’intent de segellar les zones més afectades no va ser suficient per aturar la infecció, els primers casos ara són a tot arreu i el risc per al sud ha augmentat amb el desplaçament massiu dels joves que estudien a Milà, que van decidir tornar a casa en lloc de romandre empresonats a la ciutat on més risc hi ha. El nord viu martiritzat per les hospitalitzacions i les morts, que des de fa uns dies, confirmant les previsions més fosques, han crescut exponencialment. Però si la infecció arriba amb la mateixa intensitat a les regions del sud, on el sistema sanitari és insuficient per afrontar-la, la catàstrofe serà incontenible.

Tot el que el govern, els viròlegs i els metges ens demanen fer –quedar-nos a casa, treballar a distància a través de l'ordinador, reunir-nos via Skype, res de cinemes, teatres ni museus, res de futbol i res de gimnàs, res d'aperitius ni de vida nocturna, res de perruqueria, res de donar-se la mà ni de fer-se petons ni abraçades– pretén evitar aquesta catàstrofe. Molts ens hi adaptem, empassant-nos les violacions de la Constitució que voregen els decrets d’emergència del govern. Massa persones, encara, sobretot joves que no volen sacrificar-se per un virus que és fatal especialment per a la gent gran, no ho volen entendre, neguen l’evidència, es malfien de les autoritats polítiques i científiques, transgredeixen. És principalment per aquestes persones que des de dilluns les mesures per limitar les relacions socials i la llibertat de moviments i de reunió es van estendre de l'àrea llombardo-vèneta a tota la península. És la primera vegada en una democràcia occidental, així ho titula el New York Times entre l'estupor i l’admiració; mentrestant, Trump finalment ha deixat d’afirmar que el coronavirus "no és substància ni accident i, per tant, no existeix", com la pesta per a Don Ferrante a I promessi sposi d'Alessandro Manzoni.

Qualsevol emergència, ja se sap, té l'efecte immediat de revelar, com el desenllaç d'una trama, els problemes que la normalitat amagava sota la catifa. No calia cap coronavirus per saber que Itàlia és un país dividit en dos, amb uns nivells insuportablement desiguals d’ingressos, productivitat i serveis públics entre nord i sud. No calia cap coronavirus per saber que el sistema nacional de salut, orgull italià a tot el món, ha estat arrasat pels governs neoliberals: 37.000 milions d'euros retallats en deu anys i la gestió de l'assistència sanitària regionalitzada segons una lògica competitiva que premia les regions més riques. No calia cap coronavirus per saber que l’economia d’un país abans industrial i ara entregat principalment al turisme sucumbeix a l’aleteig d’una fulla del món global. No calia cap coronavirus per saber que una població que envelleix a causa d'una natalitat molt baixa esdevé més vulnerable i més fràgil. No calia cap coronavirus per saber que el procés de decisió política està encallat en una farragosa distribució de competències entre estat, regions i municipis que prové d’una reforma constitucional sense sentit del 2001. No calia cap coronavirus per saber que la precarietat salvatge del treball ha donat lloc a un exèrcit de treballadores i treballadors sense drets ni garanties, que seran els més afectats per l'imperatiu, necessari, de "quedar-se a casa". No calia cap coronavirus per saber que les presons estan superpoblades i que entrarien en erupció a la primera emergència, com ha passat. Finalment, no calia cap coronavirus per saber que la regla d’or de la governança europea, l’equilibri pressupostari, també era una presó a punt d’explotar. Se sabia i es feia veure que no, jugant a pòquer amb l’interès general, perquè com ens ha predicat durant quaranta anys el neoliberalisme, “no hi ha alternativa”. Ara que comptem les víctimes d’aquesta dèria, ja no podem fingir no veure-ho: l’emergència ens demana i ens mana canviar de normalitat. En el com canviarà, ja sigui amb un salt de civilització o amb una reparació del sistema, ens hi juguem tota la partida que ha obert el coronavirus.

L’efecte revelació del virus no s’acaba aquí. La Llombardia i el Vèneto, les regions més afectades per la infecció, són la pàtria del joiós neoliberalisme de Berlusconi, que amb el pas del temps ha mutat –tots els virus muten, també els virus polítics– en el sobiranisme xenòfob de Salvini. En definitiva, són dues regions on la primacia de l’economia regna indiscutida i protegida per la política de la seguretat: la seguretat està al servei de la renda, l’eficiència i el consum, i de fet l’eslògan salvinià “Primer els italians” expressa fonamentalment la necessitat de defensar els privilegis dels italians del nord de la "invasió" de migrants. I tanmateix aquestes regions més marcades per la pandèmia de la seguretat s’enfronten ara a una pandèmia biològica que capgira la comèdia: els italians són "els primers" afectats pel coronavirus i "els primers" a ser rebutjats a les fronteres d’altres països com a convidats no desitjats. La perspectiva de la seguretat s’inverteix.

I s’allibera, almenys en part, de la dictadura de l’economia. Després de les vacil·lacions entre "Ho tanquem tot" i "Salvem el PIB", l'emergència mèdica finalment va prevaldre sobre la resta. Tornem a una declinació més clàssica del binomi seguretat-llibertat, és a dir, a la relació entre seguretat col·lectiva i llibertats individuals: en nom de la protecció de la salut, consagrada a la Constitució entre els drets fonamentals, es limiten temporalment –tot i que amb una fórmula no basada en les prohibicions sinó en la invitació a la corresponsabilitat– altres drets fonamentals com la llibertat de moviments i de reunió i el dret a l'estudi. La pregunta és: ¿una democràcia pot suportar aquesta contradicció? ¿O és que a través de l'emergència sanitària assistim a un retorçament il·liberal, si no autoritari, de la democràcia?

Immediatament després de les primeres mesures restrictives que va prendre el govern, el filòsof Giorgio Agamben, treballant sobre la hipòtesi que estem davant d’una “epidèmia inventada”, va rellançar la seva tesi sobre els efectes lliberticides de l’exercici d’una sobirania que transforma qualsevol emergència en estat d'excepció, i que de l'excepció en fa regla. Però en aquesta ocasió ha rebut més distanciaments que suports (començant per dos filòsofs que certament no li són hostils com Jean-Luc Nancy i Roberto Esposito). Perquè si el sobirà, segons la fórmula de Carl Schmitt, és qui decideix sobre l'estat d'excepció, aquesta vegada el sobirà és el virus, no l'estat ni el govern, els quals es desempalleguen com poden dins de l'estat d'excepció desencadenat per un microorganisme que, fins i tot de nom, els disputa la corona de la sobirania. Al món global, l’excepció –biològica, tecnològica, econòmica– és sistèmica i endèmica, i no està en mans de la voluntat política, sinó d’esdeveniments imponderables de naturalesa biopolítica, cosa que fa que sigui poc útil pensar què està passant des del paradigma tradicional de la sobirania. Els mateixos riscos d’una deriva autoritària de la gestió de l'emergència estan vinculats a la transformació de les eines de control social i la producció del consentiment; sobretot, a dos. Primer, l'ús de la intel·ligència artificial i del big data en la lluita contra el coronavirus a Wuhan, un experiment més perillós en la mesura que a tot el món augmenta una certa fascinació pel "model xinès". I segon, el règim de totalitarisme mediàtic real al qual hem estat sotmesos a Itàlia des de fa setmanes, amb programes sencers dedicats a l’epidèmia les 24 hores del dia i ni tan sols un minut dedicat al dol per les víctimes.

A més, la circumstància del coronavirus destitueix la ideologia política que porta el nom de sobiranisme, i que no és més que un intent desfasat de restaurar la sobirania perduda de l’estat i de l’ego erigint parets, traçant fronteres, tancant ports, restablint la primacia de l’home blanc occidental sobre l’altre-diferent i l’altre-dona. Els virus no respecten les fronteres, no es deixen aturar per muralles ni ports tancats, no s’inclinen a la voluntat de poder de l’estat sobirà ni a la voluntat de saber del jo sobirà. Esbotzen la frontera entre les espècies humana i animal, es rebel·len contra el domini devastador de l’home sobre la natura, estès per contagi i sense repartir carnets d’identitat. Ens recorden que tots som vulnerables i fràgils i que tots estem vinculats els uns als altres, perquè, per a cada un, l'altre és perill i és salvació. Escapen de la retòrica de la guerra, de la qual s’ha abusat aquests dies, i potser retrocediran només davant de la producció d’anticossos que ens permetin negociar amb ells una convivència no bel·ligerant.

Mai abans el bé individual havia coincidit tant amb el bé comú, ni el bé comú havia estat tan global com ho és l'amenaça. En la crisi sempre hi ha la foscor de la catàstrofe i la llum del canvi. Depèn de nosaltres, i en aquesta fosca s'hi distingeix una certa llum. La trobem en la bellesa de les ciutats buides, en l’aire esclarit per la descongestió del trànsit, en les xarxes espontànies de solidaritat i de cura que s’activen cada dia, en les relacions que redescobreixen l’interval fecund d’una distància suportable, en el temps sostret al frenesí del fer. Potser el virus ha vingut a dir-nos només això, que havia arribat el moment d’aturar-nos.

Traducció: Toni Güell Ayza