Quan la ideologia fa nosa

És indubtable que la corrupció és el factor de més pes en la fragmentació i refundació de l’espai convergent, però no només pel que en si representa sinó per la via triada per deixar-la enrere: l’abrandament independentista. El partit està en crisi, entre moltes altres raons, perquè el seu intent de desmarcar-se de la corrupció també l’ha desmarcat d’algunes de les seves senyes d’identitat i, més concretament, l’ha forçat a negar -en flagrant contradicció amb el seu passat i amb la gestió dels seus líders- que tingui una determinada posició en l’eix dreta-esquerra.

D’Artur Mas a Jordi Sànchez passant per Puigdemont el missatge és clar: es tracta de desdibuixar al màxim el debat dreta-esquerra. Però no és el mateix fer-ho posposant-lo -reconeixent que és important però que primer cal aconseguir la independència i, després, ja ens barallarem- que negant-lo. No és igual projectar-lo en un hipotètic futur sobirà que enterrar-lo en el passat. I en la desavinença JxCat-PDECat hi pesa molt aquest factor negacionista del puigdemontisme. Sànchez, el nou ungit, ho té molt clar: “El 2020 seguir amb el debat estricte esquerra-dreta respon a una mirada anacrònica i interessada per intentar distorsionar el Procés i desplaçar l’eix sobiranista a un eix ideològic”.

Algú podria dir tot el contrari, podria dir: “El 2020, amb l’enorme desigualtat i el dramàtic empobriment que ens està deixant la pandèmia, l’eix ideològic dreta-esquerra -el que enfronta els que entrebanquen o promouen polítiques redistributives-és més vigent que mai. Intentar negar-lo o amagar-lo sota l’eix sobiranista és, en el fons, una manera de posposar debats que podrien qüestionar privilegis”. I normalment és la dreta -els que volen mantenir privilegis- la que nega l’eix ideològic. Si jo i els meus fills tenim molt més que tu i els teus, i vull que siguis dels meus, el que em convé és que tu i jo tinguem una causa èpica prou imminent i un enemic comú prou omnipresent perquè, havent-hi de lluitar junts, les nostres diferències quedin en segon pla. ¿És de dretes Jordi Sànchez o és, més aviat, que el puigdemontisme l’està devorant ideològicament?

Paradoxalment, fa un dies Marc Castells -defensant el PDECat- deia que el seu partit està molt lluny ideològicament de Sànchez, lluny cap a la dreta. Per a ell, Sànchez és gairebé un radical esquerranós. A qui representa el PDECat? Als petits empresaris, als catalans que treballant molt volen poder enriquir-se, als que volen protegir “la lliure competència” i la “propietat privada”. Al final, el que demana el PDECat al puigdemontisme és que es retrati ideològicament i aterri en la realitat. Ho demanen, sobretot, els alcaldes, els que menys poden vendre fum. I el que el puigdemontisme implícitament respon és que mostrar la ideologia no és una bona estratègia si vols ser un partit catch-all i disputar a ERC tot l’espai electoral. Sànchez els va bé per a això, però la ideologia que amaga JxCat no crec que sigui més d’esquerres que la del PDECat.