Ildefonso Falcones: "M'he solidaritzat amb els gitanos com a poble oprimit"

La reina descalça comença amb l'arribada a Cadis del vaixell on viatjava la Caridad des de Cuba amb el seu amo, el dia 7 de gener del 1748.

La noia acaba de recuperar la llibertat, perquè el seu amo ha mort durant la travessia. Tot i deixar de ser esclava, la Caridad no ho tindrà gens fàcil per tirar endavant. Els mariners i la gent del port s'hi refereixen amb els sobrenoms de Morena i Negra: la diferència respecte als altres es fa evident des del principi.

Aconsellada per un capellà que ha conegut al vaixell, viatja fins a Sevilla, on en un principi intenta ingressar en un convent. La Caridad no té sort i acaba sent ultratjada per un artesà i els seus companys abans d'arribar al barri de Triana.

Dues de les motivacions a l'hora d'escriure la novel·la van ser donar una visió dels gitanos abans de ser perseguits -i durant la persecució- i aprofundir en la música que acabaria derivant en el flamenc. La Caridad, que ha estat esclava durant tota la vida, troba refugi en una altra classe social desgraciada de l'època, els gitanos. Milagros Vega és una jove molt espavilada que de seguida detecta que la Caridad té bona veu. La música era la forma d'expressió dels esclaus, juntament amb el ball. El poble gitano compartia aquesta manera de cantar profunda i sentida. Durant anys es deia que per cantar bé el flamenc calia haver patit: la boca t'havia de fer gust de sang.

A La mà de Fàtima va escriure sobre l'expulsió dels moriscos durant la segona meitat del segle XVI. A La reina descalça , quan la Caridad fa un any que conviu amb la família Vega, les tropes reials s'instal·len en totes les ciutats espanyoles on es té constància que viuen gitanos. Sevilla n'és una.

No s'ha escrit gaire sobre els gitanos. Com que la seva cultura és de transmissió oral, el seu testimoni es va esvaint generació rere generació. A la novel·la s'explica que dins el poble gitano hi ha dues branques: d'una banda hi ha els que conviuen i treballen amb els paios; de l'altra, els que són transhumants.

A la novel·la hi ha un contrast molt fort entre la manera que tenen de viure la sexualitat la Caridad i la Milagros.

La Caridad arriba a Espanya després de participar en cerimònies de la cultura ioruba, on els orishas -considerats éssers divins- tenen relacions sexuals amb les dones durant els rituals festius. Quan la Caridad arriba a Espanya és totalment apàtica en relació al sexe a causa de les experiències cubanes. A més, pateix diverses violacions, que encara l'allunyen més del possible plaer. Així i tot, m'interessava que al llarg del llibre hi hagués un aprenentatge del gaudi: la Caridad evoluciona, al llarg de La reina descalça . La Milagros, d'altra banda, com que pertany a la comunitat gitana, està influïda per la defensa exacerbada de la virginitat. Hi ha un historiador que va escriure que, a l'època, les noies havien de portar unes calces especials que només els podia treure la mare quan arribés el moment... Jo no ho acabo de veure possible.

Hi ha un punt de fascinació pels gitanos, a la novel·la.

M'he solidaritzat amb els gitanos com a poble oprimit. Quan comença la persecució, la Caridad i la Milagros van a parar a Madrid per camins diferents. A la Caridad li toca passar per diverses presons espanyoles. La Milagros descobrirà els teatres, on podrà desenvolupar una carrera musical. A La reina descalça , els lectors hi trobaran el mateix que a les meves dues novel·les anteriors: un llibre àgil, en què passen moltes coses.