La imatge pública dels esportistes

Amb un “Moltes gràcies” i el tancament de les seves xarxes socials, Víctor Valdés acabava la seva carrera esportiva. Hi té tot el dret, però no hi estem acostumats. Generalment, els esportistes de la seva talla intenten allargar tant com poden l’onada per treure’n partit encara que la carrera esportiva hagi arribat a la seva fi. Absolutament lícit també. Estem fets d’una pasta que tant critiquem una opció com l’altra. Tant els que aprofiten l’embranzida i allarguen el seu perfil públic per viure del negociet i anar tirant, com als que busquen privacitat, encara que s’acomiadin educadament. Segurament respon al nostre caràcter inconformista, que tants bons resultats ens dona en termes d’autoexigència. Però que, a la vegada, esgota. Critiquem a discreció i oblidem a marxes forçades. M’hi jugaria el que fos que d’aquí uns anys serem capaços de fer retrets al deïficat Messi. Que, com tothom i en tots els aspectes de la vida, haurà tingut encerts i errors. Diuen que les persones, quan hem viscut moments crítics, som capaces d’oblidar el patiment i quedar-nos amb les parts positives. No acabo d’entendre, però, per què no ens passa el mateix amb els ídols que tant ens han fet vibrar i somiar i, sovint, tendim a atacar-los, en lloc de donar-los nosaltres les “Moltes gràcies”.

Per proximitat geogràfica, tinc molta tirada a França. Em fan enveja. Allà els esportistes són verdaders ídols. Altius, pengen pancartes amb les seves fites a les façanes dels centres dels pobles perquè tothom qui hi passi sàpiga que allà hi viu un campió. Els perdonen errors i els recorden amb dolçor als llavis. Els saben agrair com els han fet gaudir. Els permeten envellir i jubilar-se esportivament sense la por a les dures crítiques. L’equilibri mai no és fàcil. Els esportistes són personatges públics, gran part dels seus multimilionaris ingressos venen de la publicitat i això fa que estiguin a l’abast de l’opinió pública.

Però, fins a quin punt tenim dret a opinar sobre ells? Tenim el mal costum de fer-ho sense coneixe’ls, sense haver experimentat, sense haver sentit en la nostra pròpia pell què vol dir una mala ratxa encara que ho estiguis donant tot, sense entendre la duresa de perdre facultats, de sortir d’una lesió i caure en una altra, de perdre la confiança... Per norma general, opinem des del sofà o amb un diari i remenant un cafè amb llet bullent. Tinc una bona amiga que sovint diu que “la ignorància sempre ha sigut molt atrevida”. Quina raó que té. Moltes gràcies, Víctor.