D’impostos i altres instruments de prosperitat
Un dels requisits que hem de demanar als nostres estats és que fomentin la prosperitat no només de tota la seva població, sinó també de tots aquells territoris que els formen. Per tant, cal assegurar que, independentment d’on visquin els seus ciutadans, el seu benestar i progrés estiguin garantits. I ens trobem així davant d’un dels principals problemes dels estats moderns: de quines eines disposa l’administració per potenciar una prosperitat econòmica i social equitativa?
Existeixen diferents mecanismes de finançament i transferències que permeten als territoris –així com a les grans metròpolis– disposar dels recursos necessaris per promoure el benestar de la seva població. Distribuir els recursos entre la ciutadania no ve determinat només per criteris de justícia i equitat, sinó també d’eficiència i de cohesió social i política. El més conegut, i del qual més hem parlat aquests últims dies, són els impostos, especialment, i, en el nostre cas, aquells cedits a les comunitats autònomes, així com el sistema d’anivellament.
El suposat dúmping fiscal –o competència deslleial– de la Comunitat de Madrid, sumat a les crítiques fetes a l'efecte de ser capital per organismes tan reputats com l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie), i el perjudici que això representa per a les altres comunitats –una queixa ja històrica a Catalunya–, ha portat a crear, en el marc de la negociació dels pressupostos, una comissió que estudiarà la possible harmonització fiscal dels impostos cedits. Prestigioses firmes han escrit en aquest diari sobre els efectes d’aquesta capitalitat, i les dades semblen abonar-los. De fet, en un recent estudi dels economistes David R. Agrawal, Dirk Foremny i Clara Martínez-Toledano s’observa que, després que l’any 2011 la Comunitat de Madrid reduís l’impost de patrimoni a zero, 6.000 contribuents d’altres comunitats, especialment els de grans patrimonis, van traslladar-se a Madrid per evitar pagar-lo. Es tracta d’un dels tres impostos cedits totalment a les comunitats, juntament amb successions i donacions i transmissions patrimonials i actes jurídics, sobre els quals poden decidir els tipus impositius, les bonificacions i reduccions. L’estudi analitza dades de patrimoni i IRPF fins al 2015, per la qual cosa els efectes poden ser encara més grans. En qualsevol cas, es tracta de rendes que deixen de cotitzar en una autonomia per no fer-ho en una altra.
No podem oblidar que, a l'hora de dissenyar el nostre sistema impositiu, aquestes conseqüències de la competència fiscal ja estaven previstes. Per aquesta raó, impostos com el de societats no es van cedir a les comunitats, ja que les seus empresarials es podien moure més fàcilment i al centralitzar l’impost s’evitava el potencial dúmping fiscal entre regions. Però se suposa que traslladar-se de casa no és tan senzill. Tanmateix, no podem oblidar que un ha de pagar impostos allà on es beneficia dels serveis públics. Per tant, el control en aquests moviments és clau per garantir l’eficiència i l’equitat del sistema. No es tracta, per tant, només d’un problema de la Comunitat de Madrid a l'abaixar impostos, sinó també de l’Agència Tributària –tant l’estatal com les autonòmiques– per assegurar-se d’evitar comportaments fraudulents. La mateixa rebaixa fiscal entra dins la legalitat –malgrat que puguem discutir si és competència deslleial o no–, no així el frau del contribuent.
Però per garantir que tots els ciutadans, allà on visquin, puguin viure amb prosperitat, l'Estat no només disposa dels impostos. L’efecte de la capitalitat de què es beneficia Madrid –i a menor escala Barcelona a nivell de Catalunya– és resultat en gran part de no descentralitzar a nivell territorial els principals nuclis de decisió política, administrativa i reguladora. Així, les principals empreses regulades –i amb salaris més elevats– se situen a la capital, on es concentren també les decisions polítiques. Això suposa plantejar un reequilibri del poder administratiu i polític al territori, i sistemes de finançament diferents per a les capitals o grans metròpolis.
El debat sobre l’harmonització fiscal i el finançament de les grans ciutats va més enllà dels titulars que puguin omplir els presidents de les comunitats afectades i requereix una reflexió profunda. No només de la gestió dels impostos cedits, sinó de com es reparteix el benestar al territori. Que les comunitats autònomes puguin abaixar –o apujar– impostos, si així ho desitgen, és part de l’essència del federalisme fiscal. Garantir que aquesta competència no genera guanyadors i perdedors és la clau per mantenir la cohesió social i territorial, i evitar la inestabilitat institucional.
