Incerta glòria al BCE
Andreu Mas-Colell escrivia fa poc al diari ARA que confiava que Mario Draghi podria mantenir fins al 2019, quan acaba el seu mandat al capdavant del BCE, els baixos tipus d’interès de la zona euro. Fins ara Draghi ha sabut convèncer els mercats financers, especialment l’estiu del 2012, quan va saber afrontar la crisi de les primes de risc entre països de la zona euro.
Tot i això, a Alemanya i en alguns països nòrdics s’està generant una oposició transversal i creixent a la seva política monetària super-expansiva, farcida de mesures extraordinàries com la compra de deute públic ( quantitative easing, QE). Així, la CDU i l’SPD avisen que els tipus d’interès zero que comporten amenacen el negoci secular de la banca comercial i de les caixes d’estalvis. Els dos grans partits alemanys diuen també que es posa en risc la solvència de les companyies d’assegurances i dels plans de pensions privats de milions de persones, basada en bona part en inversions en renda fixa. En aquest sentit l’impacte del canvi demogràfic europeu, avui el principal tema de recerca acadèmica en política monetària pels canvis profunds que provoca en el consum i l’estalvi, pressionaria tot fent encara més conservadors els comportaments esmentats.
Els verds i els comunistes alemanys critiquen els possibles efectes del QE sobre la distribució de la renda: en injectar el BCE grans quantitats de diners per mitjà del sector financer s’estarien generant possibles bombolles en diferents mercats financers (borsa, deute) i reals (immobiliari en grans ciutats), que eixamplarien les diferències de renda a la societat.
Draghi adverteix que la política monetària del BCE serà insuficient si no va acompanyada de polítiques fiscals eficients i de reformes estructurals, especialment als països que presenten una posició més feble en termes d’atur, dèficit i deute públics. Així, el “vent de cua” favorable que està proporcionant el BCE, juntament amb l’euro depreciat que comporta i el preu baix del petroli, estaria relaxant els ànims reformistes dels països del sud. Així, des del famós “Whatever it takes ” de Mario Draghi del juliol del 2012, que va reduir dràsticament les primes de risc perifèriques, alguns països han augmentat molt el deute públic: Espanya, per exemple, ha passat de 0,75 a 1 bilió d’euros del 2012 al 2105, i ha superat així el 100% del PIB espanyol (el deute públic total espanyol -passius totals en circulació, incloent-hi empreses públiques- supera el 2015 els 1,5 bilions i equival al 150% del PIB espanyol).
Draghi argumenta que l’atur és la principal causa de desigualtat social existent i pretén que la política monetària persegueixi també el creixement econòmic i no només el control de la inflació. D’altra banda, els baixos tipus d’interès són clarament redistributius tant socialment com territorialment, ja que faciliten l’accés al crèdit a consumidors de rendes més baixes i a les pimes (especialment als països del sud de l’eurozona), a costa de menors retribucions als rendistes i als grans grups empresarials (majoritàriament als països nòrdics). En darrer terme, quins serien en termes de creixement i desigualtat els costos del no-QE (no fer res), també sobre la banca, les asseguradores i els plans de pensions privats?
A Alemanya recorden que el 2012 van deixar passar el torn de presidir el BCE, quan tocava a l’alemany Axel Weber succeir Jean-Claude Trichet: la disconformitat germànica amb la compra de deute grec el 2011 (contra el tòpic, França es va imposar a Alemanya en aquell decisiu debat al Consell de Govern del BCE: preferia el model nord-americà de no-rescat) va obrir la porta al pragmàtic italià per dirigir la institució europea més poderosa. Alguns eurodiputats de la RFA admeten que un alemany només pot esdevenir president del BCE si abans s’ha “normalitzat” la situació econòmica i financera al continent: un senyal més que el país líder natural de la UE en població i economia no mana tant com es vol fer creure que mana.
En tant que ponent del Parlament Europeu de l’informe anual del BCE, al maig vaig presentar-lo al president Mario Draghi a Frankfurt i a alts càrrecs del BCE d’execució de política monetària i de supervisió financera, així com també al president del Bundesbank (banc central alemany), Jens Weidman, que sona com a possible successor de Draghi el 2019. Vaig regalar a tots dos presidents la novel·la Incerta glòria: avui també, com el 1937 la generació de Joan Sales, els bancs centrals es troben enmig de múltiples contradiccions i el BCE afronta una cruïlla decisiva.
