L’independentisme dels altres

Quina mania té alguna gent de buscar enemics sota les pedres. Quina mania de considerar que les coses només es poden fer d’una manera, i que precisament la d’ells és la bona. Quina mania de reduir-ho tot al blanc o negre. Per què només podem ser una sola cosa, d’una sola peça? No conec ningú que només estimi una única persona, que només mengi dolç. Tots tenim diverses capes de ceba, cosa que ens permet no caure en el parany de ser només de la ceba.

¿Només hi ha una manera de ser independentista i només hi ha una estratègia bona? Amb aquesta obsessió de buscar defectes o impureses o perills en l’independentisme dels altres hi ha el perill d’expulsar un munt de gent. ¿Fins a ser els happy few de fa un parell de dècades? Tornarem a la puresa dels orígens i, ves per on, segurament alguns dels pioners ja no en voldran saber res. Conec independentistes de primera hora que se senten profundament incòmodes amb tanta inquisició interna, tanta agror i ressentiment excretat via xarxes. Diuen: “Amb gent així, jo no aniria enlloc: ¿aleshores, per què vull anar cap a la independència?” La cosa ja fa temps que dura, el temps de la derrota. I no amaina.

El diàleg ha acabat d’excitar els ànims. Fins i tot abans d’estrenar-se, la taula de diàleg ja ha tret la part menys dialogant d’un cert independentisme. I en canvi a mi em sembla que les coses que comencen amb tan poques expectatives són les que tenen més punts per acabar bé. Quan n’esperes molt d’una cosa (per exemple de la DUI o de l’1-O), malament rai. Quan no n’esperes gaire, doncs mira. En lloc de celebrar l’èxit que suposa fer seure un govern d’Espanya a una negociació política sobre la demanda independentista, n’hi ha que s’ho agafen com una cessió, un pas enrere, fins i tot una traïció. És com si tinguessin unes ganes boges que fracassés per poder dir “jo ja ho deia”. I així, de fracàs en fracàs, fins al fracàs final… És la clàssica actitud fatalista: com que tot va malament, doncs apa, a fer la mà. No: la taula de diàleg és un èxit de l’independentisme. Després ja veurem si el diàleg en si porta enlloc. Però obligar algú més poderós que no volia dialogar a fer-ho, d’entrada és un victòria incontestable. I en tot cas, el no-diàleg imposat per l’Estat també és incontestable on ens ha portat: a la presó, l’exili, la repressió generalitzada i el 155. I a la divisió interna.

Avui hi ha un independentisme amb tics excloents que recorda aquells anys del pujolisme més dur contra el PSC, al qual acusaven de botiflers, sucursalistes i no sé quantes coses més. Eren els anys de la Loapa (1982) i la querella de Banca Catalana (1984). L’Estat centralista, en efecte, es rearmava i mossegava. I per a alguns, ai!, la solució era expulsar els socialistes del catalanisme. Aquella reacció visceral empetitia el país. Però el temps tot ho torna a lloc. Tant, que la cosa va derivar en la pax romana de la sociovergència. I a poc a poc l’autogovern va anar guanyant cotes de poder, transferències, etc. Peix al cove. Es va avançar des d’un diàleg pactista. No és que ho enyori, ho constato. Després va venir el nou Estatut i el Procés.

I ara comença una altra etapa, ni tan pragmàtica com la sociovergència ni tan èpica com el Procés. Una etapa que demana no quedar-nos encallats en la dialèctica caïnita. Ni entre independentistes ni entre sobiranistes ni entre catalanistes ni entre catalans. Als que els fa ràbia el diàleg amb l’Estat, ¿no pot ser que, més enllà de la retòrica crida a la unitat, també els faci mandra el diàleg intern, la reconstrucció generosa d’un gran consens al voltant del dret a decidir (referèndum pactat), l’amnistia i la fi de la repressió? Aprofitem la taula de diàleg amb l’Estat per dialogar també de debò entre nosaltres. En sortirem més forts com a país.