La cançó dedicada a… Inés Arrimadas

A Inés Arrimadas li escauria un tema instrumental, sense lletra, com l’himne espanyol. Però què seria la política sense paraules, encara que siguin mentida, com allò de no pactar mai amb partits embolicats en casos de corrupció? N’hi ha que encara riuen. I altres s’indignen quan treu a passejar l’adoctrinament a les escoles. Com que la candidata de Ciutadans és admiradora de Guns N’ Roses, res millor que dedicar-li El cel de les illes Caiman, una cançó dels valencians Senior i el Cor Brutal que arrenca amb la guitarra elèctrica dibuixant la melodia i que està cantada en una llengua que el seu company de partit Toni Cantó voldria exterminada. “La immersió és feixisme lingüístic”, va dir l’actor liberal.

Ciutadans ha deixat de banda la socialdemocràcia que un dia va incloure en el seu ideari. Quines coses posen per escrit, els partits polítics... Cal aplaudir l’honestedat i que per fi hagin trobat la manera de treure’s una màscara que de tota manera era transparent. Ara el partit fa seu el vers de Dante: abandoneu tota esperança, això va de liberalisme salvatge, va d’un estat que rendeix l’economia a la barra lliure del mercat i va de contracte únic, aquell invent de Luis Garicano que malgrat voler esmenar-la faria de la precarietat la unitat de mesura. Ja ho té, això, el liberalisme, que vol llibertat per als seus i mà dura per a la resta, com Ciutadans. Margaret Thatcher, present! Per això al xiquiparc de l’Íbex 35 els globus sempre són de color taronja, però mai sonaran cançons com El cel de les illes Caiman. “A tu qui t’ho anava a dir / que els obrers que t’han fet ric / et vorien tremolar / ple de mocs i tot pixat”, canta Senior. Ciutadana Arrimadas, aquests versos són una ficció, no cal avisar la Guàrdia Civil; només són el reflex poètic de la indignació de la classe treballadora que mai tindrà un compte en un paradís fiscal. De res.

‘El cel de les illes Caiman’, del disc ‘El poder del voler’ (2014)

Valencià d’estètica musical nord-americana, Miquel A. Landete va saber expressar el malestar social en un disc ferotge, que alhora volia ser esperançador.