'Influencers', referents i exemples

El director tècnic del ministeri de Sanitat, Fernando Simón, en la compareixença que va fer aquest dijous.
i Josep Maria Lozano
24/08/2020
3 min

Fa uns dies Fernando Simón, amb la serena contenció que el caracteritza, demanava als anomenats influencers que es fessin ressò de les mesures de seguretat contra el covid-19 a les seves xarxes socials. Alguns li van fer cas, ja sigui perquè es van sentir interpel·lats, ja sigui perquè era una manera d’ampliar la captura dels “m’agrada”. La crida tenia un punt de desesperació i, alhora, de signe dels temps. Perquè va ser ben curiós com durant els dies de confinament força influencers van intentar patèticament seguir cridant l'atenció amb el seu postureig estèril. Metàfora viva d'una actitud moral que s’estén més enllà del seu cercle d'influència, l'únic criteri valoratiu de la qual és "m'agrada". Ja s’ha analitzat prou que el narcisisme és la patologia que caracteritza el nostre temps. Narcisos que s’ofeguen en el mirall líquid de les xarxes socials i que troben el seu ecosistema en això que ara, eufemísticament, en diem “oci nocturn”. Limitar-se a sermonejar un narcís sobre la necessitat d’actuar responsablement amb els altres és tan assenyat com esperar criteris de justícia de la cúpula judicial espanyola.

En canvi, per a moltes persones el confinament va ser una oportunitat de connectar de nou, íntimament o virtualment, amb els seus referents. Els referents són aquelles persones –públiques o del nostre cercle personal, vives o mortes– que són font d'inspiració i que han despertat en nosaltres el desig d'una vida humana de més plenitud, la confiança que això és possible i els recursos (a vegades ignorats) de què disposem per avançar en aquesta direcció. Els referents ens nodreixen l'anhel d'una vida amb més qualitat humana i ens conviden amb el seu testimoniatge a recórrer aquest camí. I a no confondre'ns sobre allò que importa a la vida. En un espai públic que entretén el pas dels dies amb una xerrameca banal sobre la necessitat i l’absència de lideratges (que s’ha convertit en un hàmster que riu-te’n tu del Procés) retrobar el vincle amb aquelles persones, personatges o lectures que són per a cadascun de nosaltres un referent vital en molts casos ha estat més que un retrobament: ha estat la constatació d’una enyorança. Perquè els líders, quan ho són de debò i no confonen el lideratge amb el fet d’estar al capdavant d’un grup o d’una institució, personifiquen la invitació i la crida que ens recorden sostingudament que podem anar més lluny. Però els referents ens recorden que podem ser millors, que podem créixer en qualitat humana, i que cal no confondre un CV ple de títols amb una vida viscuda amb sentit.

I potser, comprensiblement, per això ens vàrem equivocar en parlar d'herois, i no només per la retòrica bèl·lica que ens van voler imposar. L'heroi és algú que actua excepcionalment en una situació excepcional, i sens dubte va ser així, en molts i molts casos. Però crec que seria més adequat començar a parlar d'exemplaritat, i més en els temps que corren. Perquè el que ha abundat aquests mesos és el comportament exemplar de persones anònimes, que ens han mostrat que es pot ser millor sense necessitat de ser famós. Persones que han mostrat la seva excel·lència responsable en la quotidianitat, en activitats que existien abans del confinament i que segueixen existint després. Sanitaris, per descomptat; però també reposadors, caixers, netejadors, repartidors, mestres... Homes i dones que van sostenir el confinament i que en la seva exemplaritat no aspiraven a ser els millors, sinó a donar el millor de si mateixos en circumstàncies difícils i, per cert, amb sous modestos o precaris. Que ens van mostrar que en l'exemplaritat es dona la intersecció entre la qualitat humana personal i la social. Per això els mitjans de comunicació aquells dies es van fer molt més ressò de petites històries exemplars, que ara no haurien de desaparèixer. I per això ara trobem repugnant i insuportable la manca d’exemplaritat de grans personatges públics. Perquè hem vist amb els nostres ulls l'impacte del bon exemple i com és de corrosiu el mal exemple. Dilluns David Fernández ens mostrava aquí mateix com la –literalment- cort intentava separar en el cas de l’emèrit campechano la dimensió institucional de la personal. Com si això fos possible. I sense que ningú es pregunti si la pretesa exemplaritat de la primera no era més que la condició de possibilitat per a la suposada acumulació primitiva de la segona.

Tres tasques, doncs, ens esperen en aquests temps de transició cap a no sabem on: oblidar els influencers, tenir cura del vincle personal amb els referents, promoure l’exemplaritat.

stats