Una nova cultura elitista?

Públic al teatre Grec durant el concert de Manel d'aquest estiu 2020, en què s'imposen aforaments limitats al sector cultural degut a la pandèmia del coronavirus
i Ingrid Guardiola
16/09/2020
4 min

Aquest dilluns els nens van començar el col·legi després de sis mesos d’absència. Fileres, mascaretes, entrades esglaonades, cursos bombolla… Són mesures transitòries de seguretat, les acceptem tàcitament. La vigília del dia esperat, mares, pares i mestres van compartir a les xarxes els ànims: “Sort a tothom!” Com a les pel·lícules bèl·liques en què la nit abans -nerviosos en la prèvia de la batalla- tots es confessen la por davant de la mort que els espera i s’emborratxen fins a perdre el coneixement. Amb la primera jornada de nens fora de casa es comença a somiar amb reprendre la vida cultural. Aquest mateix dia es posen a la venda les entrades del Sónar+D; s’esgoten en cinc minuts. Les activitats de la Mercè ja tenen pràcticament totes les reserves plenes. Podem estar contents, per fi llueix el sold out o el reserves completes en quasi totes les activitats culturals. Però els tentacles dels mites de l’èxit són extensos. El que dissimula aquest complet és un paisatge cultural de mal pronòstic.

En els últims anys s’ha parlat molt de "pobresa cultural", és a dir, de falta d’accés a la cultura, i ha estat un dels camps on les polítiques culturals públiques han intentat incidir més. Per molta proclama de “la cultura és segura”, ja ens hem acostumat al cartell d’“aforament limitat” imposat per les mesures preventives del covid, una limitació que en el cas de la cultura és del 50% en avall, una restricció que posa els espais davant d'un altre risc: el de tancar. La nova consellera de Cultura, Àngels Ponsa, acaba d’anunciar en un diari generalista: "Treballem perquè l’aforament passi d’un 50% a un 66%”. Què implica aquest “treballem”? I per què no un 80% o un 100% amb les mesures, estratègies i adaptacions pertinents?

Aquest article és com un exercici d'imaginació reflexiva, tement que la instauració d’aquest estricte protocol no acabi augmentant, a llarg termini, la desigualtat entre aquells que tenen accés a la cultura i aquells que no. Qui és el que pot obtenir una entrada que s’esgota en cinc minuts? Aquell que és a l’agenda de contactes i ja té l’entrada prereservada, el que és dins la pròpia comunitat d’organitzadors (siguin del sector públic -funcionaris- o privats) i els que tenen fibra òptica i el temps per estar-ne pendents i que no han de ser a la feina, portar els nens al col·legi o desplaçar-se amunt i avall. La premsa anuncia, després d’un assaig general, que aquell concert serà una experiència única, però no hi haurà manera d’accedir-hi. Algunes imatges circularan per les xarxes com miratges digitals d’una realitat analògica by select, i des d’aquesta neocultura de club d’un elitisme rudimentari i circumstancial ens sentirem més lluny que mai de la nostra cultura de proximitat. Sempre ens quedarà veure un vídeo a YouTube mal sonoritzat o gravat d’esquitllentes, i les trinxeres dels parcs infantils on cristians i ateus resarem perquè tot acabi bé mentre veiem com els nostres fills s’apilen ansiosos en un aforament del 200%.

Més enllà de l’“accés a la cultura”, els últims anys també s’ha parlat molt de “cultura comunitària”. Quina cultura comunitària es pot crear en aquest context? A quina comunitat s’apel·la? També s’ha parlat molt de “retorn social”. Quin retorn social tindran totes les entitats culturals que reben subvencions públiques si només hi poden accedir els del propi cercle del festival i una minoria privilegiada? La pregunta apunta sobretot a les activitats intensives i de poca durada, com els festivals, perquè són els que hauran de replantejar el seu model si realment volen arribar a la gent. Potser s’haurà d’acabar programant menys i repetint les sessions, deixar entrades per als que no tenen accés informàtic, treballar pensant en l’equilibri entre zones i districtes i comptar, també, amb les finestres digitals com han fet alguns festivals de cinema. Les activitats online són un bon aliat, però no substitueixen res, ja que eliminen el cos copresent del públic; el “teixit cultural” no és només una metàfora, és literal: la gent s’imbrica, es troba, xoca, s’uneix i discrepa en el diàleg fructífer. A més a més, el format digital et tanca a casa i hi ha molta gent que el que vol és fugir-ne o sentir-se viva enmig de la indiferència tranquil·litzadora d’un públic més o menys atent.

La pregunta sobre les comunitats que es generaran també s’adreça a aquells centres culturals que, davant l’opció dels formats mixtos (virtuals i presencials), opten per la divulgació (les xerrades) i abandonen progressivament les tasques de creació i producció i, per tant, la pròpia comunitat de creadors i creadores que veuen com la "pobresa cultural" es fa carn també en ells. El format digital divulgatiu, si no va acompanyat d’alguna cosa més, sembla el malson d’un postgrau inacabable o una playlist que funciona com un sermó per a la mala consciència del ciutadà ben informat i poca cosa més.

stats