Innocentades re(i)als
“Cuando se producen conductas irregulares que no se ajustan
a la legalidad o a la ética, es natural que la sociedad reaccione”
Joan Carles I, discurs de Nadal de 2011
Com a innocentada, podria passar. I com a res més. La cort -la cort de la finca que és l’Estat- sortint en tromba a aplaudir un altre discurs reial buit, amb lloances en bloc monàrquic i des d’una santa aliança de règim que tanca files i forats, aplegant sense fissures des del PSOE fins a Vox. I això que el rei de bastos és el rei de dretes fa massa temps. Com ha dit el sempre eloqüent Aitor Esteban, només va requerir 40 segons per ventilar-se 40 anys d’ombres i angles cecs i pretendre sortir-ne com el salvador de la pàtria. Dissimulen tan malament que el rei va nu que ja s’encarreguen ells, súbdits i serfs, de córrer a vestir-lo. La recent i darrera visita a Catalunya és aclaridora i simptomàtica: només se’n va informar un cop ja havia marxat. Típic de monarquies reeixides.
Però és pitjor del que sembla, atès que l’evident crisi de la monarquia no en té res de recent, sobrevinguda o sobtada. La successió del 2014 ja venia marcada per les martingales del pare i perquè la fetor sota la catifa no aguantava més. Avui Urdangarin encara està engarjolat, el rei demèrit ha fugit als Emirats Àrabs Units, hi ha tres causes judicials obertes i el silenci reial és més real que mai i en tots els sentits. Esclar que no és l’únic que calla: calla la cort sencera, i repassar la premsa de l’endemà de la falca reial, esparvera. Periodisme feudal, editorials d’inquebrantable adhesió i cròniques de reverència vergonyoses de la Brunete Borbònica, cosina germana de la Brigada Aranzadi. Causa i efecte, la crisi sistemàtica d’una monarquia despullada ha derivat ja en una resposta sistèmica entronitzadora. Restauració 3.0.
Ara bé, els arguments recurrents, gregaris i peregrins -separar l’obra de la persona, dissociar el rei demèrit de la monarquia, salvar el fill liquidant el pare- són pur funambulisme. Malabarisme que s’assenta sobre una mentida tècnica principal. Autòpsia: Felip VI sap des de fa massa tot el que s’hi coïa. I d’això se’n diu complicitat. Felip VI sabia, com a mínim des d’un any abans, tot el que fa referència a la carpeta financera suïssa, de la qual era beneficiari. I d’això se’n diu encobriment. No sé on veuen tants experts saberuts un model d’integritat i honestedat. I, alhora, tot plegat de nou no en té res. Se’n diu aguantar la respiració i esperar que no acabi surant. És el mateix que van fer els Pujol, el mateix que van fer els Botín, el mateix que va fer Millet. Acceptar-ho només quan no hi ha més remei, reconèixer-ho només quan s’ha encès el llum de la cambra fosca i (és la metàfora més innocent que se m’acut) el nen té les dues mans en pots de llaminadures. Però passa que ni és un nen ni són confits per a la mainada: és el cap de l’Estat, icona del 78, potinejant en la teranyina de la corrupció estructural. Que el silenci del fill el titllin d’exemplaritat és qualsevol cosa menys exemplar. Pura transparència, ja es veu. Opacitat fins que t’enxampen. Tan valents com sempre. I ma mare que m’escriu per dir-me que en algun lloc loquaç ha llegit que el rei és com l’àloe vera: com més se l’investiga, més propietats se li descobreixen.
La qüestió de fons, però, és quin preu de decadència estan disposats a abonar i quanta brutícia pensen emblanquinar per salvar l’enrenou del tinglado. A quant cotitza la tona de silenci? Amb càustica mirada, la Mònica Planas ho reblava ahir en aquestes pàgines: que el primer anunci posterior al discurs del rei fos de discretes compreses per contenir la pèrdua d’orina era més que metafòric. En bon castellà, mear y no echar gota. En català desafecte, se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou. Perquè, de tots els arguments monàrquics, el més contradictori, indignant i insultant és aquell que pregona cada dia que democràcia i llibertats depenen, com a dovella, de la pervivència de la monarquia. Doncs quina fragilitat, si la democràcia depèn d’una corona hereditària al segle XXI. I quina mostra de feblesa -de crisi- si cal ordir la defensa acrítica, acèrrima i florida de l’inquilí de la Zarzuela.
N'hi ha molt més encara, és clar. Molt innocent s’ha de ser per creure que el comissari Villarejo era una free rider solitari i una anomalia de la que mai ningú no va tenir constància durant tants anys de claveguera planificada. No s’ho creu ni Déu, que diuen que tot ho veu. I veu com el ministre de l’Interior Fernández Diaz ja està imputat en la Kitchen. Mentre el tàcit Baena –perquè la guerra bruta no desapareix, només es transforma– obté butlla judicial per escoltar tants telèfons com vulgui. Molt més innocent s’ha de ser per pensar que són quatre militars nostàlgics a la reserva els que nien al búnquer ultra: negar el soroll de sabres, més soroll com més silenci oficial n’hi ha, adduint que si se’ls dona corda aquest discurs quedarà instal·lat és tan innocentot com desconèixer que hi és instal·lat fa anys –si mai va marxar– en massa revolts de l’Estat. Tan com negar que els millors resultats de Vox a Catalunya i arreu es donen, massa clarament, allà on hi ha casernes militars i benemèrites. Aquest mal no vol soroll, va dir un dia Alfons Todó. El cost d’aquell silenci ja el saben: 13.000 milions pel forat de Catalunya Caixa. I els innocents, invariablement, els hi paguem totes les festes. Rere aquest any pandèmic de bates blanques desarmades que ha demostrat que ens sobren militars i ens falten metges resulta que el nou pressupost de defensa augmenta un 6,5% i que se’n destinen 861 milions d’euros per I+D militar... davant 287 milions per I+D sanitari. Què ens pots sortir malament, incauts?
Al capdavall, Santa Innocència és creure innocent la trucadeta del monarca a Carlos Lesmes, en un alt poder judicial on el clan dels fiscals han esdevingut direcció d’Estat i el gobierno más progresista de la historia, calla ben mut. Són els que consideren curta la condemna pel procés, els que recorren cada tercer grau, els que construeixen aquest doctrina del xoc de rifa repressiva i els que acaben presentant particular esmena general als pressupostos generals de l’Estat: en forma de kafkià nou procés contra Arnaldo Otegi. A l’enèsim judici contra l’independentisme, de fa 15 dies i contra el conseller Bernat Solé rere aquella investigació contra 712 alcaldes impulsada l’octubre de 2017, el fiscal es va embolicar tot sol amb una disquisició preconstitucional i antijurídica: venia a dir que la prova fefaent de culpabilitat era l’absència de tota prova acusatòria. Tot un forat negre ordit per una tecnoestructura d’estat ja dreta, dretana i dretanitzada. Muts i a la gàbia, ens volen callats adduint el risc d’involució sense aclarir què hi guanyem si no badem boca -espòiler: res-. Fa 40 anys que som culpables però ja no som innocents: en l’any que hem sabut que el president del Parlament de Catalunya -entre molts altres- era espiat per Pegasus amb la lletania de la impunitat i que la corrua repressiva supera ja les 3.000 persones afectades, unes quantes amb acusació de la Generalitat inclosa.
¿A quin preu els sortirà la restauració, doncs? Hi ha un dissens, paradoxalment consensual però irreconciliable, entre Ignacio Sánchez Cuenca i Alfredo Pérez Rubalcaba, que alhora van dir el mateix en sentits radicalment diferents. Un ho denunciava, l’altre se’n vantava. Tots dos afirmaven que el cost de derrotar l’independentisme era la construcció (anti)jurídica d’un estat d’excepció informal que opera a ple ritme sense haver estat declarat enlloc i que l’Estat, enmig de tones de silencis múltiples, abonaria el preu autoritari i despòtic de la factura: la degradació democràtica, la retorsió del dret i la devaluació institucional. I menjar-se amb patates la corrupció dinàstica. La restauració que pretenen voldrà tancar de nou totes les comportes i ja planifica engabiar-nos quaranta anys més. Caldrà obrir -sense innocència- per baix i perifèricament tot el que volen tancar per dalt i de cop. Més val que no siguem innocents. Sobretot perquè el risc de ser-ho o fer-ho veure és acabar sent culpables: de sostenir la troca, d’aguantar la matraca, de mantenir la claca. De fer llufa.
