"Una dona intel·lectual ha d’estar preparada: se l’atacarà i castigarà"

BarcelonaAmb Siri Hustvedt no es pot seguir un guió preconcebut. La riquesa de matisos de les seves respostes obliga a reconfigurar la conversa a cada moment. Mitja hora amb ella és poca cosa, no tant pel que no ha dit durant l’entrevista sinó per tot el que podria haver afegit en cas d’haver disposat de més minuts. “No et preocupis si t’han quedat preguntes per fer –diu–. Com a dona jo sempre m’he hagut de preparar més del compte”. Hustvedt presenta un nou recull d’assajos, 'La dona que mira els homes que miren les dones' (Edicions 62 / Seix Barral), i demà viurà el seu primer Sant Jordi a Barcelona.

En aquest últim llibre explora alguns dels prejudicis sobre les dones que encara existeixen.

Quan agafem una novel·la mirem qui l’ha escrita i la jutgem en funció de l’autor. Seguint aquest procediment desconfiem del poder de la imaginació i de la ficció en ella mateixa. Cada cop passa més i és un error. Ens encanta classificar els autors segons si són homes o dones, si són blancs, negres o xinesos, homosexuals o heterosexuals. Potser aquesta classificació tingui a veure amb com funciona la ment humana.

No canviarem, per tant?

Fa anys que llegeixo sobre el tema i he comprovat que els prejudicis ens acompanyen des de fa segles. Els arrosseguem des de Plató! A l’última part del llibre aprofundeixo en el dualisme entre cos i ment. Arrenca molt abans de Descartes: cal remuntar-nos fins als presocràtics. Una altra noció que ens acompanya des de llavors és aquella màxima de Pitàgores que diu “la veritat es troba en els números”. Des de fa mil·lenis reciclem aquests pensaments primigenis. És evident que hi ha hagut importants canvis tecnològics, i que la configuració política del nostre món és diferent, però els prejudicis evolucionen lentament. Amb una lentitud extrema, de fet. [riu]

Explica que un home intel·lectual és percebut d’una manera diferent que una dona intel·lectual.

És així. Als homes no se’ls castiga per tenir grans conviccions. Ni tampoc si són capaços d’elaborar un discurs impecable o de saber moltes coses. Una dona intel·lectual ha d’estar preparada: se l’atacarà i castigarà.

Encara que al llibre defensi la necessitat de desvincular la seva ficció de l’autobiografia, sempre li pregunten pels seus vincles personals amb el que escriu.

És un altre dels temes habituals... A les dones que escrivim se’ns titlla d’autobiogràfiques i confessionals. En un llibre mai no dic res que no vulgui. En tota afirmació autobiogràfica que faig hi ha omissió i repressió.

Ha publicat tantes novel·les com reculls d’assajos. Els últims que ens han arribat són 'La mujer temblorosa' (Anagrama, 2010) i 'Vivir, pensar, mirar' (2014). Què tenen en comú amb aquest nou llibre?

Amb 'La mujer temblorosa' vaig trobar una manera de treballar que em resultava molt agradable: a partir d’una pregunta inicial m’hi aproximava circularment a partir de punts de vista diferents i interdisciplinaris. Quan vaig escriure 'Un món resplendent' (2014) aquest sistema va empeltar l’estructura del llibre: hi havia dinou narradors i nombroses notes al peu, moltes de les quals contenien informació real. En un dels assajos de 'La dona que mira els homes...', ‘Territoris fronterers’, explico per què és important fer servir diversos punts de vista: la ciència i les humanitats disposen d’eines diferents per aproximar-se als seus objectes d’estudi, i si les fas servir totes dues alhora arribes a delimitar “una zona d’ambigüitat” que et permet fer-te una nova pregunta.

Aquesta expressió ha estat molt freudiana. De fet, la psicoanàlisi ha estat molt important per a vostè.

No vaig fer teràpia fins que tenia més de 50 anys! Per a mi, la psicoanàlisi ha estat un discurs fascinant amb el qual vaig començar-me a familiaritzar com a lectora quan era adolescent. Freud és fantàstic. La seva gran descoberta és el diàleg que s’esdevé a dins de nosaltres mateixos entre el ‘jo’ i ‘l’altre’.

La base de la feina de l’escriptor és posar en marxa un diàleg entre un mateix i uns personatges.

La diferència és que en la psicoanàlisi hi ha una altra persona de debò, el psicoanalista. Encara que tu hi projectis o imaginis el que sigui, és de carn i ossos i et pot donar respostes. En l'art no hi ha cap veu que pugui dir-te el que pensa. Així i tot, l'art és un diàleg amb l'altre, que sovint és ignorat en els estudis acadèmics. Qualsevol relació que es dóna entre un espectador i una obra d'art, entre un lector i un llibre, és intersubjectiva. L'obra d'art no és només un objecte, sinó també una part de tu.

A vegades, la relació entre l'espectador i l'obra d'art pot arribar a ser indecent. Dedica un dels assajos al 'Gos globus (taronja)' de Jeff Koons, que un comprador va adquirir per 58,4 milions de dòlars en una subhasta de Christie's.

Si tingués 58,4 milions de dòlars no compraria aquest 'Gos globus' de Koons perquè la meva relació amb aquesta obra d'art no duraria més d'una nit. El fenomen Koons –i d'altres artistes com ell– no és intersubjectiu, en aquest cas: té a veure amb el valor comercial que s'atribueix a l'obra. El gos esdevé un símbol de diners i poder en un món capitalista. Aquestes són les seves absurdes qualitats.

Per això qualificava el fenomen d'indecent.

Exacte [riu]. Quin sentit té gastar-se 58,4 milions de dòlars en una obra d'art? Quantes coses es podrien fer al món amb aquests diners? Si el gos no s'associés a Jeff Koons no tindria aquest valor. El mercat de l'art és col·locar al lloc més alt una sèrie de noms, normalment d'homes, evidentment –els homes tenen més valor–. El meu assaig vol mostrar que alguns noms tenen certa importància, i que els diners en si mateixos en tenen, per sobre de les obres d'art en si.

En el cas dels llibres això no passa.

Es poden fabricar tants exemplars com es vulgui d'un llibre. L'aura de l'obra d'art –en paraules de Walter Benjamin– no existeix en el cas de la literatura, excepte quan parlem de primeres edicions de llibres antics o d'exemplars signats. Els llibres són una forma més igualitària d'art. També més conservadora.

Per què, més conservadora?

Perquè el món literari no es regeix per la novetat, a diferència del món de l'art, que està format per un grup molt reduït de col·leccionistes disposats a invertir grans quantitats de diners en obres que són importants o que creuen que ho poden ser. Al món literari també hi ha convencions. Per exemple: es dona més valor a un llibre escrit per un home. Si eliminéssim qui ha escrit els llibres i n'avaluéssim només el contingut, estic segura que la consideració de les dones seria molt diferent. Va passar quan una orquestra va escollir els seus membres només escoltant-ne les interpretacions, sense tenir els músics davant. El resultat és que el percentatge de dones escollides creixia considerablement.

A 'La meva Louise Bourgeois' explica per què l'artista francesa ha estat tan important per a vostè.

A finals de la dècada dels 70 vaig veure la retrospectiva de Bourgeois que la va fer famosa al Museu d'Art Modern de Nova York. Feia poc temps que vivia a la ciutat i encara no en sabia res. Aquella exposició em va deixar al·lucinada. Uns anys després vaig escriure un article per a 'The guardian' sobre una altra gran mostra sobre Bourgeois. El que més m'ha interessat d'ella al llarg dels anys és que tenia la capacitat per relacionar objectes amb la profunda ambigüitat de la vida psíquica. Louise Bourgeois explora temes que m'interessen molt, per exemple, el desdibuixament entre masculinitat i feminitat, l'agressivitat i una dolorosa vulnerabilitat.

En ressalta també la intel·ligència.

Era impressionant. Molt aguda. També contradictòria: per això alguns crítics menystenen la seva escriptura i només consideren les seves escultures i instal·lacions. Bourgeois va crear el seu propi mètode per explicar-se a si mateixa.

I va lluitar fins al final: va viure 98 anys! Finalment va ser considerada, tot i que molt després que companys de generació com Rothko o Pollock.

Quan encara era molt jove, Pollock va ser escollit com el gran cowboy de l'art americà per la revista 'Time'. Això no era culpa de Pollock, evidentment, sinó de com el món cultural atribuïa uns valors concrets a la seva obra. Perquè Bourgeois fos reconeguda va haver de crear durant dècades. I té algunes obres meravelloses dels útims anys de la seva vida, com les peces cosides. Una cosa que també m'interessa d'ella és que no va disfressar la ràbia com altres artistes.

Escriu que «els artistes som caníbals». Quan se'n va adonar?

Vaig començar a escriure als 13 anys i al cap d'un temps ja pensava que els autors joves es mengen altres autors per poder arribar a trobar la seva veu. Quan rondava els 20 anys escrivia poemes amb els llibres de poesia que més admirava oberts a la taula de l'escriptora, com si els versos d'Emily Dickinson, Paul Celan, William Blake i John Milton poguessin arribar a formar part de la meva obra. El cas és que tots aquests autors –i d'altres– van acabar entrant de manera inconscient en el que escrivia. La canibalització és una paraula molt forta i la faig servir perquè la pràctica artística és despietada i amoral. Per a algú com jo, que té conviccions ètiques molt fortes, és una cosa que em turmenta. Mentre escrius t'adones que les veritats emocionals –fins i tot les més dures– han d'aparèixer al poema, la novel·la o el conte. L'autocensura no és una bona idea si vols fer literatura. Els escriptors acabem menjant-nos altres obres que ens han influït, encara que no en siguem conscients. El procés de digestió i transformació en el teu propi llibre les altera, però encara hi són.

Com l'influeix viure amb un altre escriptor anomenat Paul Auster?

A nivell privat ha estat molt avantatjós, perquè la nostra amistat dura des de fa 36 anys. Sabem per quin procés passa l'altre i ens respectem. I quan acabem un llibre, l'altre és la primera persona que el llegeix: els nostres comentaris són seriosos i fins i tot brutals. A nivell exterior, jo sempre he estat en desavantatge. En Paul és un escriptor meravellós i molt conegut, i normalment jo sóc un afegitó –és com si no tingués entitat pròpia–. A vegades m'han arribat a explicar històries al·lucinants.

Per exemple?

Que en Paul ha tingut a veure amb el meu interès creixent per la ciència. O el gran coneixement que en Paul tenia sobre el comparatista Mikhaïl Bakhtin, quan era jo qui l'havia estudiat durant anys i li havia explicat que s'havia liat cigarrets amb el manuscrit de l'assaig sobre novel·la romàntica alemanya. Llavors ell va fer servir l'anècdota per a la pel·lícula 'Smoke'.

Era un home qui li va dir això de Bakhtin?

Sí.

I què va passar quan li va explicar la veritat?

Va marxar corrents. L'anècdota és terrible perquè a una persona com aquella la feia feliç que jo fos una ignorant, però l'havia indignat constatar que el seu heroi no sabia res de Bakhtin. El seu món havia trontollat per culpa d'aquella petita revelació [riu]. Fets com aquests són absurds i l'única llibertat que tenim és riure'ns-en.