Intel·ligència artificial i emocional

i Ernest Benach
16/04/2017
3 min

Amb dades de la Federació Internacional de Robòtica i de l’OCDE a la mà, es demostra que en molts països la presència de robots té poc a veure amb la taxa d’atur. Així, el país més robotitzat, Corea del Sud, té ara mateix 531 robots per cada 10.000 llocs de treball. El seu nivell d’atur és del 3,4%. Estem parlant amb xifres del 2016. Altres casos: Singapur té 398 robots per cada 10.000 llocs de treball i un percentatge d’atur del 2,2%, i l’altre gegant asiàtic, el Japó, té ara mateix 305 robots per cada 10.000 llocs de treball i una taxa d’atur del 3,1%. Si busquem les xifres a Europa i agafem Alemanya com a referència, el nombre de robots per cada 10.000 treballadors seria de 301 i la taxa d’atur d’un 3,9%. França, un altre exemple europeu, en aquest cas amb un nivell d’atur més alt, del 9,6%, té 127 robots per cada 10.000 llocs de treball. Als Estats Units els percentatges són similars: un 4,8% d’atur i 127 robots per cada 10.000 treballadors.

Amb aquestes dades a la mà, sobretot tenint en compte que parlem dels països més industrialitzats, és evident que la intel·ligència artificial té poc a veure amb el nivell d’atur que hi pugui haver en un país. L’atur sembla clar que depèn de molts paràmetres, i que objectivament podem suposar que la tendència serà a créixer, més en uns llocs que en d’altres, però no necessàriament, o no tan sols, per culpa dels robots.

S’ha instal·lat un cert temor en l’opinió pública i publicada que la intel·ligència artificial provocarà una disminució dels llocs de treball. És segur que hi haurà un percentatge molt considerable de llocs de treball que es destruiran en la propera dècada, però també és cert que se’n crearan de nous. Ara per ara no sabem si se’n destruiran més que se’n crearan, tot i que probablement la cosa anirà per aquí. Però el moment disruptiu que estem vivint en tants nivells provoca que calgui prendre decisions en molts àmbits, i decisions molt transcendents. Aquestes decisions s’hauran de prendre des de la política, que haurà de formular de nou alguns conceptes que al llarg dels anys s’han anquilosat en les dinàmiques institucionals, i que a hores d’ara no tenen cap futur. Des de la política també s’haurà de plantejar si cal, o no, una renda universal per garantir uns mínims de subsistència a una part important de la població, i per damunt de tot revisar les polítiques educatives. Una de les premisses clares de futur és que es destruiran molts llocs de treball, però d’altra banda també és molt clar que se’n crearan de nous. El que ara mateix no sabem, tot i que comença a haver-hi intuïcions més que sòlides, és sobre quines professions es basaran aquests nous llocs de treball. Per tant, pensar l’educació en clau de futur significa canviar radicalment el model actual. Les habilitats que caldrà tenir en el futur més immediat són clarament diferents de les que avui es conreen en escoles, instituts i universitats.

També arriba l’hora que moltes empreses es plantegin com els afecta aquesta disrupció. I s’ho poden plantejar des del punt de vista econòmic, i també tecnològic, però sense oblidar el punt de vista social. És segur que la intel·ligència artificial obrirà més possibilitats a les empreses. Estem entrant en una època en què la capacitat de creixement, de rendibilitzar les inversions, funcionarà per altres registres, als quals encara no estem acostumats. I les grans empreses, però també les petites, s’hi adaptaran. Però és que en paral·lel hauran de pensar també en clau més humana que mai. Els robots poden fer créixer una empresa fins a límits insospitats. De fet, ara mateix, alguna multinacional japonesa ja té un robot com a CEO. I grans despatxos d’advocats dels Estats Units resolen un 80% dels casos que els consulten gràcies a un robot. Però una empresa té persones, que han de ser tractades amb sensibilitat i donant-los el valor que tenen i mereixen. Les polítiques de recursos humans hauran de tenir components molt importants d’intel·ligència emocional. Els robots mai podran fer de persones, però a les persones no se les hauria de tractar en cap cas com a robots. I la tendència global en els darrers anys no ha anat precisament en aquesta direcció, sempre parlant des d’una òptica global i generalitzada. És per això que les empreses hauran de permetre i fomentar aspectes que fins ara eren tabús. La mà esquerra necessàriament haurà de saber què fa la mà dreta. No hi ha alternativa. I les dues mans, plegades, construir. Saber trobar l’equilibri entre intel·ligència emocional i intel·ligència artificial és una de les claus per interpretar correctament el futur, que ja és més present que altra cosa.

stats