Empat agredolç després d’un concert de violins baugrana (1-1)

Enviat especial a MilàPassen els anys i continua sent complicat guanyar al Giuseppe Meazza. Tant és que el rival sigui l’Inter o el Milan, tant és si juga Messi o no juga Messi. A San Siro sempre cal picar pedra, oferir la millor versió i posar un ciri per garantir que la sort et somriurà. Sota un diluvi, el Barça es va fer un fart de desaprofitar ocasions i va sumar un empat que permet caminar cap als vuitens de final. Però és un tren que s’escapa, un altre gol encaixat. El Barça torna amb la ràbia de saber que no va ser capaç de tancar una actuació en què va posar música de violins però li va faltar cridar gols. Només Malcom, un heroi inesperat, ho va aconseguir. Però quan semblava que s’havia fet el més difícil, Icardi va empatar.

L’empat és tan positiu com injust. I també serà el primer episodi positiu en la història de Malcom al Barça. El brasiler portava tot just 40 segons sota la pluja de Milà quan va alçar el cap i, amb un xut creuat, va batre Handanovic. L’extrem, desdibuixat a Lleó contra la Cultural, va entrar per un Dembélé que no va aprofitar una titularitat caiguda del cel. I si Dembélé va fallar, ell no, amb un gol quan faltaven 10 minuts que semblava certificar la primera posició de grup. Però l’errada en el gol d’Icardi, tres minuts més tard, i la falta d’efectivitat van mantenir viu l’Inter dins del partit. Una falta d’efectivitat en què es va enyorar, per descomptat, Lionel Messi.

Una horeta abans que es comencés a jugar el partit, les cares dels aficionats de l’Inter van canviar. Als telèfons anaven arribant els missatges: Messi ni tan sols entrava a la convocatòria. Però si els aficionats es van engrescar, els jugadors no. L’Inter, malgrat estar més necessitat en la classificació, va sortir al terreny de joc amb esperit poruc, sense voler la pilota, sense intentar ser protagonista. Spalletti s’havia omplert la boca de paraules boniques, però va ser com els amants que sedueixen amb poesia i quan arriba l’hora de la veritat menteixen i s’escapen. L’Inter va ser l’Inter de sempre, aquell equip que defensa i busca aprofitar una jugada aïllada per acabar somrient amb cara de nen entremaliat, que sap que ha guanyat fent trampes.

El Barça també va ser el Barça. Als grans escenaris l’equip de Valverde és molt més fiable que a Vallecas o a Leganés. Vestit de cap a peus amb una samarreta color xiclet pensada per ser vista més que per agradar, el Barça va controlar sempre el joc amb una demostració d’ambició que va deixar sense resposta un Inter lligat de mans i peus. Valverde, sense Messi, va castigar Rafinha just el dia que tornava a l’estadi que va ser casa seva la temporada passada. En el seu lloc va entrar un Dembélé que tenia una gran oportunitat per reinvidicar-se però que segueix fent la sensació de ser un cantant de hip-hop a qui li han donat un violí i l’han deixat al mig d’una orquestra perquè toqui Chopin. De talent el francès en té molt, però continua mirant els seus companys una vegada i una altra, preguntant si fa el que toca.

Però els violins van sonar, sota la pluja llombarda. Arthur Melo afinava ben acompanyat per Sergio Busquets i Rakitic, en un partit en què el Barça va cuidar la pilota, acaronant-la, fent-la seva. Coutinho, sortint des de l’esquerra, s’encarregava de posar-hi imaginació, esmunyint-se dels interistes, tots tancats en defensa, deixant tot sol un Icardi que semblava un nen abandonat pels seus pares a la graderia. Ningú li feia cas, perquè el joc es disputava tot a prop de l’àrea d’un Handanovic que va aturar dos xuts de l’home més actiu del partit, un Luis Suárez que lluitava contra la maledicció que l’ha deixat sense marcar lluny de casa a Europa. L’uruguaià va lluitar contra rivals i esperits sense trobar el premi d’un gol que hauria obert el camí dels vuitens de final. Guanyar significava enllestir la feina, tancar la carpeta i poder pensar a donar descans a jugadors clau les pròximes setmanes. Però l’Inter va saber patir, i a la vida sempre és una bona idea, saber patir.

El partit va anar esquerdant-se a la segona part, quan Spalletti sentia que s’estava complint el seu full de ruta: 0-0 al descans i tot per guanyar. El Barça, en canvi, es mossegava els llavis de ràbia a mesura que anava desaprofitant ocasions. L’Inter, conscient que l’empat no els valia, va donar minuts al joc elegant de Borja Valero, que va entrar per Nainggolan, aquell jugador que sembla un guerrer de videojocs. I el partit es va anar obrint, amb espais en què Suárez, Coutinho i Dembélé no s’acabaven d’entendre, perdent ocasions per fer mal als milanesos. Valverde, veient que la música de violins començava a ser substituïda pel rock’n’roll, en un partit d’anada i tornada, va intentar recuperar el control del joc fent entrar Arturo Vidal, molt xiulat pel seu passat a la Juve. I quan l’Inter va intentar engrescar-se, Malcom, que acabava d’entrar per Dembélé, va fer el gol que semblava donar el triomf al Barça. Els blaugranes no van saber defensar la jugada en què Icardi va deixar de ser aquell nen sol entre gegants per cridar a pocs metres de Sergi Roberto, el seu company de pis quan era a La Masia, el gol que encara no permet tancar l’expedient de la fase de grups. Queda feina per fer, però el camí sembla ben obert, ara que tornarà Messi.