La irresistible atracció de l’esfinx

LA NATURALESA DEL MONSTRE ÉS TERRIBLE I FASCINANT PERQUÈ, per a l’ésser humà, exerceix de mirall on es reflecteix la lluita entre l’instint i la raó. El monstre és allò que no volem ser i allò que desitgem ser: la força animal que neguem, l’alteritat que ens espanta perquè forma part de la nostra identitat. Per això totes les cultures s’han construït sobre mites que abraçaven la il·limitada pluralitat del monstre: quimeres, harpies, centaures. Les fronteres de l’home desbordades per la imaginació humana.

A l’art l’esfinx és la reina dels monstres. L’esfinx és sàvia i paorosa al mateix temps. Les mitologies egípcia i grega en són plenes, d’esfinxs. Sòfocles la va convertir en el referent que interroga la nostra consciència quan, a les portes de Tebes, el monstre va interrogar Èdip sobre què és l’home. La llegenda diu que, en escoltar de la boca d’Èdip la resposta correcta, l’esfinx es va precipitar a l’abisme, desesperada. L’home triomfava sobre el monstre, i és possible que això fos l’acte que donava inici a la posterior desgràcia d’Èdip.

Molts pintors han pintat l’efímer triomf de l’heroi. La monstruosa esfinx s’enfonsa al precipici. Però potser la llegenda estava equivocada i Èdip i l’esfinx, en lloc de violentar-se mútuament, es van conciliar en un amor perdurable. O així ho va entendre el pintor simbolista belga Fernand Khnopff al seu quadre Les carícies, de 1896. L’idili entre l’heroi i el monstre és el reconeixement serè d’allò que l’instint demana i la raó declara inconfessable. El monstre és bell. És la mentida la que és monstruosa.