Isaura Marcos: “La realitat m’avorreix”

Sortint de moderar una xerrada al monestir de Pedralbes em vaig trobar una dona fent fotos al claustre. Ho feia d’una manera tan estranya que primer em pensava que ho feia malament. Desprenia, però, un cert misteri, que demanava donar-li temps i veure el què. Davant l’objectiu de la càmera, inclinava un vidre en diferents posicions. Fragments dels capitells i els arcs s’hi reflectien. El resultat havia de ser ben especial. “Jo treballo amb qualsevol objecte que em doni reflexos: aigua, gots, fins i tot els ulls. Les meves eines són coses barates, reciclades o comprades al basar xinès. També ajunto plats de diferents colors per fer taques cromàtiques. La realitat m’avorreix. Des de petita que m’interessa la creativitat en la imatge”. I és aquesta la seva tècnica: les capes d’una composició les fa totes en directe, sense recórrer mai al Photoshop, que sembla que el tingui incorporat a la retina. No reenquadra a posteriori i sempre treballa amb la llum de l’entorn. Res de postproducció o retocs.

Aquella tarda me la vaig trobar jo, però Sor Isaura Marcos porta 10 anys fent fotos cada dia en aquest claustre. I, per temps que passi, sempre troba nous elements per jugar-hi i transformar-los gràcies a la seva mirada personal. “T’he de ser sincera, jo estava destinada a entrar en aquest monestir i descobrir la fotografia gràcies a aquest claustre. Si no, probablement no l’hauria descobert”.

Originària d’un poble de Salamanca, òrfena de pare i mare, amb 14 anys arriba a Barcelona, on té família, i amb 17 decideix fer-se monja de clausura. “Jo era rebel i difícil, i si se’m posava una idea al cap sabien que, si la combatien, encara costava més fer-me canviar. Vaig visitar sola diferents monestirs. A casa es pensaven que jo hi duraria 15 dies. Vaig triar el de Pedralbes perquè a l’entrar em va impactar el gran silenci i l’arquitectura. Va ser un flaix de pau i bellesa. I vaig descobrir el carisma franciscà, natural i senzill, que quadra amb la meva manera de ser”.

Sor Isaura Marcos sap que és atípica i diferent, però jo em nego a presentar-la amb el ganxo que és una monja que fa fotos i les penja al seu blog. En tot cas, és una fotògrafa que també és religiosa clarissa, i que avui celebra el dia de la seva fundadora, declarada casualment per Pius XII patrona de la televisió, arran del miracle d’haver vist la projecció d’una homilia a la paret. Amb 61 anys, Isaura Marcos és la més jove de les sis que viuen a Pedralbes. “El meu art és vàlid, però t’encasellen com a monja, i també en un estereotip de monja! I se’m fa difícil treballar amb editorials que no tinguin relació amb l’Església. La meva obra és vàlida fora de l’Església. També és cert que hi ha molt poques monges fotògrafes amb aquest estil creatiu, no realista. Jo no en conec cap altra. Totes les meves peces tenen finalitats benèfiques: la darrera amb Càritas, per il·lustrar uns microrelats sobre el covid-19” .

Es coneix com a Art Brut l’art fruit d’una forta pulsió interna, fet per persones al marge dels circuits comercials, que no busquen fer negoci, o assolir l’èxit social. És l’art amagat de la gent amagada, en presons, ens centres psiquiàtrics, en pobles perduts. I en un moment en què tothom rep tants impactes visuals sembla quasi impossible trobar artistes com Sor Isaura, sense influències externes, sense referents, sense estar domats per l’acadèmia. Algú que es pot passar hores per capturar la lluna plena dins d’una cullera. “Quan fotografio em transformo. El meu temperament és impulsiu i nerviós, em costa molt concentrar-me. Però quan faig una foto em relaxo i em concentro molt. Són fotos contemplatives, molt treballades. L’art ens canvia a tots. Per a mi és pregària. Vaig més enllà del que veig, em connecta amb una energia. Per a mi, Déu és energia”.