Islamofòbia

Santiago Alba Rico, en el seu llibre Islamofòbia, descriu els mecanismes que estan aconseguint que “un horror justificat es projecti en forma de prejudici” sobre l’islam i els musulmans. I adverteix sobre els paral·lelismes entre la formació actual de la islamofòbia i la construcció de l’antisemitisme a principis del segle passat, que va fer que l’odi als jueus s’imposés a les societats europees com una cosa natural i obrís camí al nazisme.

Tots sabem que l’amenaça jihadista no és el principal problema que té Europa, malgrat el caràcter terrible de les seves accions puntuals. I tots sabem que només un 1 per cent de les seves víctimes són occidentals. Però cínicament els governs (amb l’ajut del seus entorns mediàtics), molt debilitats per la seva impotència davant els estralls de la crisi, utilitzen la por per legitimar-se, encara que sigui al preu de construir monstres que ens poden portar a situacions impensables, com va passar amb l’antisemitisme.

Un amic que ha anat a Davos em deia que aquest any la qüestió social ha presidit els debats. La ruptura de les classes mitjanes, a Europa com als Estats Units, ha generat el temor a la inestabilitat. Alguns parlen fins i tot de rebel·lió de la plebs. I no és dolent que la por arribi a les altes esferes, perquè és condició necessària, encara que no suficient, per aconseguir pactar una certa domesticació del capitalisme. La crisi dels refugiats està posant a prova Europa, i la restauració de les fronteres nacionals (més encara si es combinés amb un no al referèndum britànic) suposaria la fi de la Unió. La sensació de precarietat és gran i en aquestes circumstàncies construir un culpable dels nostres mals és tan fàcil com terriblement perillós. Amb la islamofòbia no s’hi pot jugar.