El mediador sospitós

El mediador sospitós
i Noam Chomsky
07/09/2013
5 min

Les negociacions entre Israel i Palestina que ara tenen lloc a Jerusalem coincideixen amb el vintè aniversari dels Acords d'Oslo. Fer un cop d'ull a les característiques i la trajectòria d'aquells acords ens pot ajudar a explicar l'escepticisme imperant sobre l'actual iniciativa.

El setembre del 1993 el president Clinton presidia l'encaixada de mans entre el primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, i el president de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, Iàsser Arafat, al jardí de la Casa Blanca: va ser "el clímax d'un dia terrible", com en va dir la premsa, fent al·lusió als anomenats "dies terribles" de la religió jueva.

S'anunciava, en aquella ocasió, la Declaració de Principis per a una solució política del conflicte israeliano-palestí, a la qual s'havia arribat després de les reunions secretes que s'havien fet a Oslo sota els auspicis del govern noruec.

Les negociacions públiques entre Israel i els palestins, promogudes per Washington enmig de l'eufòria triomfal posterior a la primera guerra de l'Iraq, es van iniciar a Madrid el novembre del 1991. Van acabar en punt mort perquè la delegació palestina, encapçalada pel prestigiós nacionalista Haidar Abdul-Xafi, va insistir en la necessitat que Israel posés fi a l'expansió dels assentaments il·legals als territoris ocupats.

En el rerefons immediat hi havia les posicions oficials que havien fet públiques l'OAP, Israel i els Estats Unit sobre les qüestions fonamentals. En una declaració del novembre del 1988, l'OAP reivindicava dos estats amb una frontera reconeguda internacionalment, una proposta que els Estats Units ja havien vetat al Consell de Seguretat el 1976 i que van seguir bloquejant, malgrat l'aclaparador consens internacional en sentit contrari.

El maig del 1989 l'estat hebreu hi va respondre afirmant que no hi pot haver "un altre estat palestí" entre Jordània i Israel (perquè Israel considera Jordània un estat palestí), i que les futures negociacions seguirien "les directrius bàsiques fixades pel govern [israelià]". L'administració de Bush pare va aprovar aquest pla sense reserves i tot seguit va posar en marxa les negociacions de Madrid assumint el paper de "mediador imparcial".

Posteriorment, el 1993, la Declaració de Principis era força explícita pel que fa a la satisfacció de les exigències d'Israel, però no deia res sobre els drets nacionals palestins. Responia així al concepte forjat per Dennis Ross, principal assessor de Clinton per al Pròxim Orient i negociador a Camp David el 2000, que més tard també ha esdevingut el principal assessor del president Obama. Segons Ross, Israel té necessitats però els palestins només tenen carències, les quals -no cal dir-ho- són menys importants.

El primer article de la Declaració de Principis afirma que el resultat final del procés ha de ser "un acord permanent basat en les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat", que no diuen res sobre els drets dels palestins, llevat de fer una vaga referència a una "solució justa per al problema dels refugiats".

Si el "procés de pau" es desenvolupa com estipulava amb tota claredat la Declaració de Principis, els palestins ja es poden anar oblidant de qualsevol esperança de tenir un grau limitat de drets nacionals a la terra d'Israel.

Altres articles de la Declaració de Principis estipulen que la jurisdicció de l'autoritat palestina s'estén a "Cisjordània i la franja de Gaza, amb l'excepció de les qüestions que siguin objecte de negociació en el marc de l'estatut permanent: Jerusalem, els assentaments, les instal·lacions militars i la població israeliana". És a dir, amb l'excepció de tots els temes que són realment importants.

I encara més: "Israel seguirà sent responsable de la seguretat externa, així com de la seguretat interna i l'ordre públic dels assentaments i la població israeliana. Les forces militars i els civils israelians podran seguir utilitzant amb tota llibertat les carreteres de la franja de Gaza i la zona de Jericó", dues zones de les quals Israel es comprometia a retirar-se -en un futur.

En resum, la Declaració de Principis no comportava canvis significatius. No deia tampoc ni mitja paraula sobre els assentaments, que són una de les principals causes del conflicte: ja abans del procés d'Oslo els assentaments minaven qualsevol perspectiva realista que els palestins aconseguissin una autèntica autodeterminació.

Només si se sucumbia al que a vegades s'anomena "ignorància intencionada" es podia creure que el procés d'Oslo era un camí per a la pau. En la pràctica, però, aquesta idea va esdevenir un dogma entre els comentaristes occidentals.

Quan es van iniciar les negociacions de Madrid, Danny Rubinstein, un dels analistes més ben informats sobre el tema, va pronosticar que Israel i els Estats Units acceptarien alguna mena d'autonomia per als palestins, tot i que seria semblant a la d'un camp de presoners de guerra, on els presos són "autònoms" per cuinar-se el menjar sense interferències i per organitzar activitats culturals. Al final s'ha demostrat que Rubinstein tenia raó.

Els assentaments es van seguir construint després dels Acords d'Oslo al mateix ritme que quan Yitzhak Rabin va accedir al càrrec de primer ministre el 1992, i es van estendre força més a l'est del Gran Jerusalem, annexionat il·legalment.

Com va dir Rabin, Israel havia d'ocupar "la major part de la terra d'Israel [l'antiga Palestina], la capital de la qual és Jerusalem".

Mentrestant, els EUA i Israel van prendre mesures per separar Gaza de Cisjordània tancant-ne els accessos. Violaven així explícitament les condicions dels acords perquè es volien assegurar que qualsevol possible entitat palestina quedés aïllada del món exterior.

Després d'aquests acords en van arribar uns altres entre Israel i l'OAP, que especificaven amb més claredat les condicions d'aquesta autonomia pròpia d'un camp de presoners de guerra. Després de l'assassinat de Rabin, Shimon Peres es va convertir en primer ministre. El 1995, quan va deixar el càrrec, va assegurar a la premsa que no es crearia cap estat palestí.

La historiadora noruega Hilde Henriksen Waage ha arribat a la conclusió que "el procés d'Oslo podria servir com a exemple perfecte per estudiar les deficiències" del model de mediació en què "un estat petit fa de mitjancer en conflictes molt asimètrics": "La pregunta que ens hem de fer és si aquest model pot arribar a ser mai el més adequat", diu.

Val la pena reflexionar sobre aquesta pregunta, sobretot ara que la culta opinió pública occidental accepta l'absurda hipòtesi que es poden tirar endavant unes negociacions serioses entre Israel i Palestina sota els auspicis dels Estats Units, que lluny de ser un "mediador imparcial", són, en el fons, un soci d'Israel.

Quan es van iniciar les actuals converses, Israel va deixar clara immediatament la seva posició: va ampliar la "llista de prioritats nacionals" per incloure-hi unes subvencions especials per als assentaments dispersos per Cisjordània i per posar en marxa els plans per construir una línia ferroviària que millori la integració dels assentaments a Israel.

Obama ha fet una cosa molt semblant en nomenar com a enviat especial per a les negociacions Martin Indyk, un estret col·laborador de Dennis Ross que ha sigut membre de lobis proisraelians i que afirma que els àrabs són incapaços d'entendre "l'idealisme" i "la generositat d'esperit" de què estan imbuïdes totes les accions de Washington.

Les negociacions serveixen de tapadora per a l'ocupació dels territoris que Israel vol controlar i estalviaran als Estats Units alguna mala estona a les Nacions Unides. És a dir, potser Palestina acceptarà ajornar iniciatives que podrien millorar el seu estatus a l'ONU, unes iniciatives que els EUA es veurien obligats a bloquejar, juntament amb Israel i potser la República de Palau.

En qualsevol cas, és molt poc probable que les negociacions afavoreixin les perspectives d'un autèntic acord de pau.

stats