Itàlia, un govern populista, un nou problema per a Europa

BarcelonaItàlia està a punt d'entrar al club del populisme xenòfob, un club que no para de créixer a Europa i que està naturalment emparentat amb l'autoritarisme i el nacionalisme supremacista. Encara no es coneix el nom del primer ministre i els militants del Moviment 5 Estrelles i de La Lliga Nord encara han d'avalar amb el seu vot l'acord de govern, però el que ja es coneix de l'entesa entre Luigi Di Maio (M5E) i Matteo Salvini (la Lliga) prefigura un executiu antiimmigració i anti-Europa, tot i que formalment hagi suavitzat el to contra Brussel·les. Però, esclar, al cor d'Europa han saltat les alarmes. Hi ha motius de sobres. Macron i Merkel, els líders europeus, tenen un nou problema. Després del Brexit, amb països com Hongria i Polònia fora de control, només faltava que la democràcia i l'economia més potent del Mediterrani es despengés de la ja prou tocada construcció europea.

I, tanmateix, estava escrit. En realitat, aquesta deriva populista italiana, igual com el desastre del Brexit, són fruit de moltes circumstàncies, però també del camí erràtic seguit per la Unió Europea des de fa anys, un camí que va acabar de fer-se evident quan els efectes de la crisi econòmica es van sumar als de la crisi humanitària dels refugiats, una dramàtica conjunció que va donar ales a la insolidaritat de la ultradreta i que no ha deixat de marcar l'agenda política fins avui. El terreny estava adobat. A Itàlia, a més, on l'era Berlusconi ja havia servit perquè quallés un populisme de dretes, el malestar dels últims anys ha donat peu a un nou populisme, el de l'M5E, que ha acabat colonitzant l'antic votant d'esquerres i de centre. La fallida opció Renzi no ha servit per frenar aquesta baixada col·lectiva als inferns de la demagògia.

L'experiment governamental italià que ara està a punt de començar és, doncs, realment preocupant. L'euroescepticisme s'instal·la al govern d'un dels grans estats fundacionals de la UE. Itàlia ja hi era el 1951, quan es va firmar a París la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, juntament amb França, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i Alemanya. Ara, de moment, no hi deixarà de ser, però serà un llast. L'euroescepticisme italià arriba, en efecte, acompanyat d'una esmena a la totalitat en la direcció més dura: Di Maio i Salvini es proposen posar en marxa mesures com una repatriació massiva d'immigrants (calculen que faran fora del país mig milió de persones) o donar subvencions per a escoles bressol només a famílies italianes. A partir d'ara, de Roma ens arribarà la retòrica pròpia de Trump o de Le Pen: Itàlia primer. I en el terreny econòmic i social, una combinació sense precedents: d'una banda el futur govern proposa l'anomenada 'flat tax' o impost únic, que deixa tocada la idea de progressivitat segons ingressos i, de l'altra, una renda bàsica de ciutadania de 780 euros o la possibilitat de jubilar-se als 64 anys, un estrany equilibri entre les dues ànimes populistes que representen la ultradretana Lliga i l'inclassificable M5E.

Itàlia deixa de ser un soci fiable i passa a convertir-se en un nou factor d'inestabilitat.