Itàlia dribla, de moment, la deriva ultra de Salvini
BarcelonaMatteo Salvini, el líder la Lliga Nord i ministre d'Interior, ja es veia manant quan, a mitjans d'agost, va trencar el govern italià provocant el que es coneix com la 'crisi del mojito', ja que va ser anunciada enmig de la seva gira per les platges italianes, gairebé sempre en banyador i embriagat amb els bons resultats que li donaven les enquestes. Ara, si no hi ha girs d'última hora, es quedarà sense ministeris, sense govern i amb una baixada de popularitat important a les enquestes. El seu partit va anunciar que presentava una moció de censura contra el primer ministre, Giuseppe Conte –és a dir, contra el cap del govern del qual ell era el més poderós vicepresident–, per intentar forçar la convocatòria d'eleccions i aconseguir així liderar un nou govern d'ultradreta. Però es va disparar un tret al peu.
El seu soci de govern, el Moviment 5 Estrelles (M5E), que havia sigut el partit més votat en les passades eleccions, i el Partit Democràtic (PD), que havia estat el tercer més votat, van impedir al Senat que s'aprovés la moció de censura i, després d'una digna dimissió de Conte –que va fer un d'aquells discursos que fan història–, s'han aliat per intentar fer un nou govern de centreesquerra que tindria de nou a Conte com a primer ministre. És un pacte difícil perquè el M5E i el PD portaven anys insultant-se i esbroncant-se públicament, i es consideraven forces antagòniques. Tanmateix, la prepotència de Salvini els ha unit perquè han vist, almenys de moment, que tenen més punts en comú que diferències, sobretot si l'alternativa és que governi la ultradreta populista.
Tota aquesta crisi de govern, a més, ha passat amb el teló de fons del pols del vaixell 'Open Arms' amb el ministre de l'Interior per aconseguir desembarcar a Lampedusa els migrants que havien rescatat al mar. Salvini va forçar la llei i l'ètica per mirar d'impedir-ho, però finalment també ha perdut aquesta batalla. No només els migrants van acabar desembarcant sinó que el jutge d'Agrigent ha decidit aixecar l'embargament del vaixell sense càrrecs.
Encara és molt d'hora per considerar que s'ha neutralitzat el populisme de Salvini. Poden passar moltes coses i en la política italiana els sotracs i canvis de govern són una constant. N'hi ha prou recordant tots els anys en què Silvio Berlusconi va estar al capdavant de governs amb majories. Tanmateix, sembla de moment que està guanyant força la responsabilitat institucional i que el país podria aconseguir un govern mínimament estable que, a més, faria un gir cap a postulats més europeistes i progressistes. Podria ser, si un Conte reforçat aconsegueix acordar noms de consens en un nou executiu, que Itàlia tornés a ser un país important en el nucli dur de la governança europea. És especialment desitjable en plena crisi del Brexit –agreujada per l'incendi que ha provocat Boris Johnson tancant el Parlament– i amb una amenaça de recessió planant sobre l'economia europea.
Tal vegada aquest exercici de responsabilitat a Itàlia, si arriba a bon port, acabi sent un exemple perquè es formi també un govern de centreesquerra a Espanya. La possibilitat que a Itàlia acabi havent-hi eleccions i les guanyi per golejada Salvini no es pot descartar. Com tampoc la possibilitat que hi hagi eleccions a Espanya i les guanyi la triple dreta.
