Can Batlló i la ciutat possible
L’11 del juny del 2011 les columnes veïnals van entrar a l’antic recinte fabril de Can Batlló, a la Bordeta –la barriada obrera i solidària del barceloní barri de Sants–. Amb dècades de reivindicacions, el teixit comunitari arribava a un punt de no retorn. Primer, per la crisi global, que va situar en un impàs la urbanització del recinte. Segon, per les places indignades –el 15-M del 2011!–, que van impugnar la classe política i la mercantilització de la vida. I tercer, pels moviments populars locals, que van enfilar històricament cicles de lluita (moviment urbà dels 70, ateneus llibertaris dels 70-80, okupacions dels 90, antiglobalització dels 2000...) i els van cosir espacialment en una contrageografia barrial de llocs de vida, dissidència i alternativa. Aquella juxtaposició va significar passar d’una lluita 'reivindicativa', per convertir més d’una desena d’hectàrees de sòl industrial en equipaments socials i zones verdes (Pla General Metropolità de 1976), a una acció 'constituent': col·lectivització del sòl urbà, transformació i usos autogovernats, urbanisme autogestionari, producció comunal de la ciutat.
Set anys després, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat provisionalment un conveni amb l’Espai Comunitari i Veïnal Autogestionat de Can Batlló per la cessió i gestió veïnal de 13.000 m(2 )per un mínim de 30 anys. Per Laia Forné, de la regidoria de Participació, s’ha valoritzat la rehabilitació i dinamització autogestionada de Can Batlló: “Un retorn social que permet comptabilitzar econòmicament el valor del projecte, considerant el que hauria costat si la construcció d’espais i la provisió de serveis l'hagués feta l’Ajuntament”. Per què és tan important el conveni de cessió de Can Batlló? Quin tipus de ciutat possibilita?
La ciutat com a espai de democràcia social. L’acció col·lectiva autogestionada permet una nova tipologia de béns socials de la ciutat: 'els béns comuns urbans'. Mentre que el règim turístico-immobiliari privatitza diàriament la ciutat, els béns comuns permeten seguir-la pensant des de la noció 'espai públic'. És més: sense l’expansió de béns comuns, l’espai públic urbà corre el risc de ser empassat per la mercantilització. Per tant, per conjurar la ciutat privatitzada, afavoridora de la segregació classista i racista, calen béns gestionats per 'institucions del comú', que actuïn amb autonomia, retorn social, transparència i arrelament, que generin vincle social, trobada intergeneracional i intercultural. La 'comunalització' de la ciutat, creant “reserves de valor d’ús urbà”, permet a les classes populars locals –enfront del mercantilisme especulador– seguir apropiant-se de la ciutat i gaudir d’espais comunitaris i naturalitzats.
La ciutat com a espai de democratització política. Inspirant-se en Nàpols o Bolonya, el reconeixement barceloní dels comuns urbans ha generat un nou marc normatiu –“el patrimoni ciutadà”– que permet que el patrimoni públic pugui ser gestionat per les comunitats locals en benefici col·lectiu. Normativitza la 'gestió comunitària del que és públic': reconeix que 'públic' no és únicament 'estatal', sinó 'comú'. Municipal, però també comunitari. No només preserva la ciutat com a espai públic, sinó que la transforma en l’espai del comú. Permet una altra concepció de política pública, a partir de la 'concertació público-comunitària'. Tot un avenç en la democratització política de la ciutat.
La ciutat com a espai per a la democràcia econòmica. El reconeixement dels comuns urbans promou una economia social i solidària, al servei del comú, no lucrativa i amb retorn social. A Can Batlló, per exemple, s’hi despleguen recursos compartits basats en l’excedent social mancomunat, universals en l’accés i de gestió democràtica. I s’hi fa activitat econòmica: des de cooperatives d’habitatge com La Borda, fins a Coòpolis, l’ateneu cooperatiu de Barcelona, passant per horts urbans, grups de criança i tallers productius. La simbiosi dels equipaments de gestió comunitària amb l’economia social i solidària promou 'ecosistemes cooperatius locals', circuits d’intercooperació socioeconòmica que fomenten la diversificació, relocalització i democratització de l’economia.
Cal ara que el conjunt de la ciutat doni suport al reconeixement dels béns comuns urbans i la seva gestió com a patrimoni ciutadà, i que es reconegui la gestió comunitària del que és públic en el marc d’una llei catalana d’economia social i solidària. Pels barris cooperatius i comunitaris; per la democratització social, política i econòmica dels municipis i del conjunt del país.
