“Ja no és veritat que tot el que no és dictadura és democràcia”

BarcelonaLa idea de democràcia radical no té en la moderació la seva antítesi, no és una idea quantificable ni es pot traduir en un sistema concret. És més aviat una aspiració col·lectiva que té a veure amb la definició d’un nosaltres diferent, que no sigui la suma d’individus. Amb aquesta bateria d’idees va tancar ahir a la nit la filòsofa Marina Garcés el cicle de pensament polític organitzat pel monestir de Pedralbes i el diari ARA per contribuir a repensar el concepte de democràcia. Sota el títol On i com s’exerceix la democràcia radical, acompanyada per Antoni Bassas i el també filòsof Daniel Gamper, coordinador del cicle, Garcés va fer una esmena a la totalitat al concepte d’ individu com comunament s’ha entès des de la democràcia liberal.

“L’individu és un protagonista esgotat. La sèrie fa massa que dura: el protagonista i la trama ja no són creïbles. Ha sigut una ficció molt poderosa per a tot un cicle emancipatori fins a arribar a la hiperexplotació de l’individu per ell mateix”, opina Garcés, per a qui ara ha començat “la batalla pel nosaltres ”, una batalla, però, en la qual s’està produint un contraatac, una involució, una contrareforma: “Estan sorgint uns nosaltres no gaire simpàtics, que busquen la confrontació amb uns ells. Són identitats a la defensiva, per exemple davant la immigració o davant la religió. Cal no caure en la temptació d’aquest nosaltres de trinxera: aquest és el desafiament d’avui. Elaborar un nosaltres obert”.

La condició humana

Als antípodes del neoliberalisme defensat per Margaret Thatcher als anys 80 -no existeix la societat, existeixen els individus-, Garcés entén la vida com “allò que els uns i els altres, tots, podem fer conjuntament; la condició humana és social, no individual”. “No respon a allò que cadascú té, sinó a allò que podem fer en comú”. I reivindica: “No té sentit que ens comportem com a individus privats en la vida laboral si no ho fem en l’associativa. En sabem molt, de fer coses junts, no les deixem només per al lleure!”

És així com Garcés entén la radicalitat democràtica, que “no és una mera qüestió quantitativa”, sinó una actitud, una mentalitat que hauria de penetrar-ho tot. “Tota acció col·lectiva, sigui fer castellers o anar junts a mirar ocells, és una acció política”. Això és radicalitat. No es tracta de caure en la caricatura de decidir-ho sempre tot entre tots; hi ha d’haver delegació de tasques, però no desconnexió: “La clau està en la relació entre delegar i compartir ”. I continua: “Si parlem de democràcia, l’antítesi de radical no és moderat. Perquè ¿quanta moderació pot suportar una democràcia per no deixar de ser democràcia?”

De fet, la filòsofa advoca per superar dues premisses que històricament han definit la democràcia liberal, que entenia que “tot el que no era dictadura era democràcia”. “Poder votar era condició suficient. Això ara ja no és així”, afirma. I una segona premissa, la que “el conjunt d’institucions representen la pluralitat dels interessos dels individus”. “Avui demanem molt més, més que no-dictadura i més que la suma d’individus”. Garcés creu que hem d’avançar cap a “un continu de vida política emancipada, en transformació permanent”, considera antiga la divisió entre “dins i fora de les institucions”, entre “política i societat civil” i concep l’individu com “algú que sempre és dins la societat, compromès”. “La condició de la vida humana és per se compromesa. Ser humà és viure compromès”.

Finalment, davant la decepció per uns canvis que provoquen moviments contrareformistes, recomana perspectiva i perseverança: “Anem lents perquè anem lluny”, diu a la manera zapatista o del 15-M. I rebla: “El que hi ha avui són processos constituents mentre el moment destituent encara no s’ha produït. Es tracta d’anar destituint i constituint”.