“Jo ja era un romàntic als 14 anys”

BarcelonaMoncho (Barcelona, 1940) somriu recordant quan era un nano del barri de Gràcia que es passava la tarda escoltant discos de boleros. “A casa posaven flamenc, rumba, la música que sempre hem escoltat els gitanos. Però jo no, jo volia boleros, i em deien: «Nen, ja n’hi ha prou, canvia la música»”. I del bolero en va fer la vida, com no podia ser d’una altra manera. “És que jo ja era un romàntic als 14 anys, i el Pescaílla i el seu germà em feien cantar a ritme de rumba catalana lenta”, bromeja, i tot seguit explica com sent un adolescent es va colar a l’envelat de la plaça del Sol durant les festes de Gràcia per veure de prop el cantant Lorenzo González, “un mulato veneçolà que sortia vestit tot de blanc, un paio molt maco”.

Aquella passió encara l’acompanya avui, més de tres anys després d’haver baixat de l’escenari. “Només tinc una corda vocal, i així no es poden fer concerts”, diu. Sí que ha pogut tancar per fi una aventura discogràfica que va començar el 2010, quan va enregistrar una sèrie de cançons, la majoria de les quals no havia publicat en cap disc. El resultat és l’àlbum Mis queridos boleros (Satélite K, 2017), un regal de so “antic i jazzístic” i amb l’alè rítmic que hi aporten alguns músics cubans.

El repertori del disc són boleros imbatibles que Moncho havia cantat en directe però que no havia inclòs en cap disc, com Lágrimas negras, de Miguel Matamoros, i Obsesión, el monument de Pedro Flores que han cantat gegants com Lucho Gatica, un dels grans referents del cantant de Gràcia. Però també hi ha “cançons d’amor” com ¿Y cómo es él?, de José Luis Perales, i Procuro olvidarte, de Manuel Alejandro, que ell trasllada al territori bolerístic. “¿Y cómo es él? és un tema que sempre havia volgut gravar, però sempre quedava fora dels discos, fins ara”, admet.

La gravació del disc es va fer al 2010, però publicar-lo no ha sigut fàcil. “Vaig tenir problemes personals. Primer la malaltia de la dona, després la seva mort, i més tard el que em va passar a mi a les cordes vocals. A més, havia de trobar una discogràfica, perquè, tot i que ja estava enregistrat, faltava mesclar i enllestir el disc”, explica.

El toc cubà

Una de les singularitats de Mis queridos boleros és el color musical, amarat de cubanisme, de jazz llatí, evident sobretot a Obsesión i a una Lágrimas negras enriquida amb la veu de Telva Rojas. “Buscava aquesta espurna que tenen els músics cubans quan toquen aquest tipus de música”, precisa Moncho. Això sí, l’aroma és de bolero de dalt a baix.

I què és el bolero? “Una cançó d’amor... i de desamor. Si no existís l’amor no hi hauria desamor”, diu. També és un gènere que s’ha d’interpretar amb intensitat perquè funcioni. “Quan canto un bolero estic explicant una història amb la qual et pots identificar. No cal tenir una veu meravellosa, però el bolero s’ha de saber dir. És com el senyor que et diu una poesia i t’eriça la pell”, explica Moncho, el rei del bolero.