25/01: Jacobins

Darrere de la invitació al catalanisme a aprovar els pressupostos de Pedro Sánchez, hi ha qui fa teoria de fons. Diuen: s’ha constatat històricament que el programa de les dretes espanyoles és frenar la incorporació d’Espanya als valors de la modernitat occidental. Tots els intents de dur a terme aquesta imprescindible modernització d’Espanya –la Segona República n'és l’exemple més clar– han vingut de la mà d’un pacte entre les esquerres espanyoles i els nacionalismes que en diuen perifèrics, sobretot el català i el basc. Ara que la dreta espanyola torna a exhibir sense complexos el seu programa de sempre, integrant l’extrema dreta, cal renovar el pacte entre l’esquerra i la perifèria. L’argument és interessant, però té resposta. Al llarg de la història, i també ara, aquest pacte només ha estat possible si l’esquerra espanyola ha entès que ni els nacionalismes que en diuen perifèrics poden renunciar a l’acceptació plena del seu fet nacional ni la modernització d’Espanya es pot fer per la via jacobina de la uniformització a la força, sinó que és imprescindible acceptar la diversitat nacional. En altres paraules, si els qui demanen el pacte –i el vot als pressupostos– són Borrell, Alfonso Guerra i els defensors de la via jacobina, no hi ha pacte possible.