La fantasia medieval de la reconquesta de Pablo Casado

Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de SevillaEl PP és un partit gairebé extraparlamentari a Catalunya en aquest moment. Si a Catalunya la "barrera legal" per obtenir representació parlamentària hagués estat el 5%, com ho és a la Comunitat de Madrid, el PP s'hauria quedat fora del Parlament amb el resultat electoral del 21-D. En tots els estudis d'opinió que s'han fet públics des de llavors, el PP segueix estancat per sota d'aquest 5% i amb una estimació d'entre 3 i 4 escons.

Abans del 21-D, el PP no havia arribat a veure mai tan reduïda la seva representació a Catalunya, però aquesta representació al Parlament sempre ha oscil·lat al voltant del 10%. A les eleccions del 1995 va tenir el seu millor resultat electoral, que va ser del 13,21%. El 1999, el 9,60%. El 2003, l'11,89%. El 2006, el 10,87%. El 2010, el 12,33%. El 2012, el 12,97% i el 2015, el 8,49%. Això és el que ha representat el PP a la societat catalana. El PP no ha estat un partit marginal, però sí que ha estat un partit subaltern a Catalunya. I el que la seva trajectòria descendent indica és que pot acabar desapareixent.

És per això que em va sorprendre que en el seu discurs d'acceptació de la presidència del PP una vegada que es van fer públics els resultats del vot dels compromissaris, Pablo Casado parlés de "reconquerir Catalunya". ¿És que el PP ha estat mai partit de govern a Catalunya? ¿És que ha estat ni tan sols a prop de ser-ho? En el moment en què vaig sentir el seu discurs no tenia amb precisió a la memòria les dades que he transcrit al paràgraf anterior, però sí que recordava que el partit mai havia tingut una representació superior al 15%.

La societat catalana no ha reconegut el PP com un partit rellevant per a la direcció política de la seva comunitat autònoma. Sap que cal comptar-hi per la força que té a la resta de l'Estat, però no pel que és a Catalunya. El PPC val molt poc. I a mesura que la presència de l'Estat a Catalunya s'ha anat reduint des del 2010, el PPC encara val menys. Això és el que els resultats de totes les eleccions celebrades en aquesta última dècada han anat indicant.

No s'entén, en conseqüència, quina Catalunya és la que vol reconquerir el PP, perquè Catalunya no ha estat mai seva. El PP mai ha tingut una política per a Catalunya en positiu. O no ha tingut política digna de menció o ha tingut política anti-Catalunya amb la finalitat de millorar els seus resultats electorals a la resta de l'Estat. Només en la primera legislatura de José María Aznar Catalunya va ser present en la política del PP. I tots sabem per què va ser i el ressentiment d'Aznar contra Catalunya per haver hagut de signar el Pacte del Majestic.

Catalunya és Catalunya i vol seguir sent Catalunya. No vol que els altres li diguin com ha de ser. La fantasia que pugui tenir Pablo Casado sobre Catalunya és això, una fantasia que no té res a veure amb la realitat. La part de la societat catalana que està expectant per veure quina és la política catalana de la nova direcció del PP és molt reduïda. I encara més després de l'anunci fet en la primera reunió del comitè executiu presidit per Casado de les reformes del Codi Penal per perseguir penalment amb noves figures delictives el nacionalisme català, o l'exhibició de la seva majoria absoluta al Senat per tornar a activar el 155.

Em temo que Pablo Casado –i les seves declaracions recents sobre immigració sembla que ho confirmen– quan parla de reconquesta està pensant en termes medievals, en termes de croada, i no en termes democràtics. No està pensant a convèncer els ciutadans de la idoneïtat de la seva proposta per a les relacions entre Catalunya i l'Estat, sinó de fer-los veure les conseqüències de no acceptar aquesta proposta. Això és el que hi ha. I val més que l'acceptin per les bones. Perquè, si no, vostès ja saben el que passa.

Amb aquesta fantasia és fàcil predir cap on ens dirigim.