El dret a la cultura

És ben sabut que la cultura obre la curiositat, desperta la imaginació, allibera els sentits, fa fluir les emocions; ens fa més permeables a la bellesa, al pensament, a les noves idees; també interpel·la i estimula el sentit crític, ofereix altres visions de la realitat i assenyala la necessitat de canviar-la; proposa la diversitat com una riquesa; dona valor a la vida, celebra la llibertat, és una eina de transformació individual i col·lectiva, crea convivència de qualitat i teixeix una societat. Però la cultura també és fràgil i, per això, cal acaronar-la. Sovint és una aposta a mitjà o llarg termini. El seu temps no és el de la política en minúscules, una política que sovint oblida que és un deure principal de totes les institucions posar la cultura a l’abast de tothom, perquè és un dret fonamental de la persona. El 'primum vivere' és també una realitat.

De fet, l’art del bon governant –des de fa mil·lennis– és saber atendre les dues necessitats: la immediata i la superior. Per això, quan en una societat avançada es confronten totes dues prioritats, com si una hagués d’anar en detriment de l’altra, es posa en evidència un gran retrocés, un greu error. I és en aquest context que cal situar la decepció col·lectiva que ha creat als barcelonins el fet que se’ns hagi dit que ens cal renunciar a ampliar un museu, el Macba, perquè no hi ha cap altre lloc al barri on ubicar un centre d’assistència primària (CAP) digne que els veïns del Raval Nord reclamen, amb raó, des de fa 12 anys.

¿Com ha pogut l’equip de govern de l’Ajuntament oferir a CatSalut un espai que tenia prèviament concedit al museu? ¿Ens creiem de veritat que en tot el Raval Nord no hi ha un altre espai per a un CAP? Com pot ser que no s’hagi trobat una altra solució en tant de temps i que novament la cultura hagi de pagar els plats trencats? En la manca de respostes a aquestes preguntes hi ha l’origen d’una decepció ciutadana.

Potser no som la ciutat que crèiem, la ciutat ambiciosa que ens va enorgullir als vuitanta i als noranta del segle passat tant com en alguns altres moments de la nostra història. Potser tampoc som ja la ciutat que en els temps més foscos va lluitar per ser lliure, democràtica i culta. Se’ns han esllanguit l’energia i la imaginació? ¿Ens crèiem que volàvem alt i ara ens volen fer creure que el nostre vol és gallinaci?

Volem creure que no. Volem creure que tenim el dret a exigir als nostres regidors públics que no ens posin davant de falses alternatives entre sanitat i cultura. No ens ho mereixem. Per això, demanem que atenguin la necessitat d’un nou CAP sense perjudicar un altre servei essencial com és la cultura. Que no es converteixi aquest trist debat en un símbol de la Barcelona actual.

Els barcelonins hem tingut sempre sentit crític, i la línia d’exposicions que segueix el Macba té molt a veure amb aquest discurs que s’adreça, també, a la desigualtat social. No s’hi val a estigmatitzar el museu com una "casa per als poderosos", perquè no ho és ni ho vol ser. Sens dubte, al Macba li caldrà doblar els esforços per fer-se entendre, també dins del Raval. El fet que un museu públic rebi l’ajut d’una fundació privada en temes tan fonamentals com la incorporació d’obres d’art, les beques o els programes educatius destinats a les escoles de primària passa arreu del món. No ens podem permetre menystenir-ho quan sabem que els poders públics a Barcelona i a Catalunya s’han passat dècades sense adquirir una obra d’art contemporani. Només des de fa dos anys ho comencen a fer molt tímidament, i en cap cas per bastir un museu.

Rescindir la concessió de la Capella de la Misericòrdia feta fa cinc anys al Macba és tant com afirmar que el museu restarà per sempre entre les seves quatre parets i que els ciutadans mai no podran gaudir de 5.300 obres d’art adquirides amb fons públics i privats que avui són en un soterrani perquè no hi ha espai per exhibir-les. I això en un país que té uns estàndards d’inversió en art contemporani molt per sota dels del seu entorn. El Macba ha de ser alhora un museu i un espai per a exposicions temporals. Per això es va crear. L’única manera de fer-ho possible és l’ampliació aprovada a la Capella de la Misericòrdia.

Totes les alternatives a la Capella que s’han plantejat al museu són dues o tres vegades més costoses, intervenen en propietats alienes a l’Ajuntament i tenen problemes tècnics o museístics importants. És a dir, no es duran a terme i són un "brindis al sol". En canvi, l’ampliació a la Capella de la Misericòrdia ja aprovada –i ara qüestionada pel mateix Ajuntament– té un cost de 8 milions d’euros. Un total de 5,5 milions ja han estat adjudicats al museu per mitjà de fons de la Unió Europea vehiculats a través del departament de Cultura i de recursos del ministeri de Cultura. Són fons finalistes: estan exclusivament destinats a la rehabilitació de la Capella per ampliar el museu.

D’altra banda, hi ha com a mínim quatre ubicacions possibles al barri per al nou CAP del Raval Nord: una proposada per la regidora del districte; una altra, per un grup polític municipal; la tercera, per la direcció general de Patrimoni Cultural, i l'última, per professors de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica. L’única objecció que posa el departament de Salut a les dues últimes és el veïnatge amb una subestació elèctrica. És una objecció que no ha estat mai fonamentada per la direcció del CatSalut, ni es basa en cap estudi científic ni en la normativa de cap país. En canvi, la total compatibilitat entre les dues infraestructures ha estat confirmada contundentment per la màxima autoritat independent que hi ha a Barcelona, el Col·legi d’Enginyers Industrials, en un dictamen específic i raonat.

El nou CAP s’ha de construir amb urgència i les obres de l’ampliació del Macba també han de començar després d’haver-se retardat cinc anys perquè l’Ajuntament no hi ha aportat els recursos que li correspondrien. Paradoxalment, el mateix Ajuntament vol ara utilitzar aquest argument per revocar la concessió de la Misericòrdia al museu.

La majoria de grups polítics van declarar en l'últim ple municipal que votarien en contra de retirar la concessió de la Capella de la Misericòrdia al Macba si no hi havia una solució de consens entre totes les parts. És el que la immensa majoria de barcelonins esperem, pel bé de la ciutadania i del futur de Barcelona com a ciutat de cultura.