Després de la batalla
HistoriadorPer a una àmplia majoria de la societat catalana, prendre partit davant la pugna pel lideratge del PP espanyol que es va acabar de dirimir dissabte passat resultava realment difícil. Significava triar entre l’arrogant responsable del “Diplocat en liquidassió”, segons la qual a Catalunya “practiquen l’apartheid” –quina magnífica rèplica va dedicar a aquesta indecència moral el periodista John Carlin, a 'La Vanguardia' del 15 de juliol!–, i el pinxo que ha convidat els catalans independentistes, si volen marxar d’Espanya, a exiliar-se.
Com que no podien perdre tots dos, ens resta confortar-nos celebrant la desfeta de la virreina del 155, de la generala de la Brigada Aranzadi, de qui ha exercit aquests darrers anys com a redactora en cap dels principals diaris espanyols i els dictava la línia editorial davant del 'desafío secesionista'... També podem congratular-nos pel fracàs subsidiari del servil Enric Millo. Però aquí s’acaben les alegries, perquè tant el desenvolupament del congrés del PP com la victòria de Pablo Casado projecten llums ben poc esperançadores sobre el futur de la política espanyola.
Sí, soc conscient de la força del patriotisme de partit, i recordo bé que Mariano Rajoy ha estat el líder del PP durant una quinzena d’anys, amb tota la capacitat de dispensar favors i prebendes que això comporta. Però l’extrema mediocritat política del personatge (que només va conquerir el govern gràcies a la crisi econòmica més devastadora dels darrers vuitanta anys, que ha estat el Demòstenes de la tautologia i la banalitat, del “los catalanes hacen cosas”...) i el seu deplorable final, impotent i sense recursos davant la moció de censura que el va descavalcar, no justificaven –penso– que l’assemblea popular l’acomiadés com un heroi, ni que els dos aspirants a succeir-lo escrutessin els seus darrers gestos com si es tractés de l’oracle de Delfos.
Sigui com sigui, Rajoy ja és a Santa Pola, i Pablo Casado s’acaba d’instal·lar a la setena planta de l’edifici de Génova, 13. Però no podem ignorar amb quins suports i quines complicitats hi ha arribat. Per descomptat, les de José María Aznar, la FAES i determinats columnistes obsessivament anti-Soraya, delerosos tots plegats d'arxivar el Rajoy 'maricomplejines' amb el seu discurs doctrinalment hipocalòric, impacients per tornar a donar al Partit Alfa de l’Espanya eterna un líder fort.
Els lectors de l’ARA ja tenen notícia de la campanya que l’organització ultracatòlica d’extrema dreta Hazte Oír va fer, amb anuncis de pàgina sencera al diari 'El Mundo', en favor de Casado, presentant Sáenz de Santamaría com una perillosa liberal. Un cop conegut el resultat del congrés, el líder integrista Ignacio Arsuaga ha felicitat el guanyador: “Enhorabuena por la victoria. Contigo se abre una puerta de esperanza para que la defensa de la vida, la familia y de España vuelvan al Parlamento y a las instituciones. El futuro de España depende en buena medida de tu voluntad de cumplir lo que has prometido”.
Definitivament, Pablo Casado ha conquerit la presidència del PP amb un programa de dreta extrema, centrat no pas en la regeneració ètica del partit de la Gürtel, sinó en el seu enduriment ideològic i en l’absorció dels simpatitzats de Vox, d’Hazte Oír i potser de grups encara pitjors. Per això l’afer del seu màster no l’ha perjudicat en absolut; per això, en el discurs de presa de possessió, va ser capaç de dir que volia convertir Catalunya “en una Tabàrnia de debò”. Llàstima que Boadella no fos allà per dedicar-li, tot seguit, una 'performance'.
Obsedits des de fa tres anys per la competència emergent de Ciutadans, els quadres del PP han decidit respondre-hi mimetitzant-se amb l’adversari: que Rivera resulta jove i fresc? Doncs Casado encara és quinze mesos més jove, i igual de desinhibit. Que els taronges s’apropien del concepte d’Espanya? Doncs Casado els el disputarà amb dents i ungles, mentre intenta desbordar-los pel flanc de la moral, la religió i els costums.
I el PP català? Un cop aclarit, gràcies a les primàries, que té 1.759 militants (el 2007 al carrer Urgell deien tenir-ne 31.348, ni un menys...), els seus dirigents han fet allò que havien fet sempre, ja fos amb Hernández Mancha, amb Aznar o amb Rajoy: 'voler au secours de la victoire', o sigui, pujar atropelladament al carro del vencedor. Tanmateix, la batalla interna d’aquest estiu ha deixat ferides en una organització catalana que, per petita i encapsulada, tendeix al faccionalisme. Si Xavier García Albiol està prematurament amortitzat i absorbit per la reconquesta de Badalona, si la cospedalista Dolors Montserrat s’ha quedat òrfena de la seva padrina madrilenya i compta només amb el suport declinant dels històrics (els Fernández Díaz i assimilats), sembla plausible que el tarragoní Alejandro Fernández, espanyolista sense complexos i amb Casado des del primer dia, pugui ser l’aposta d’aquest per a la nova etapa. Sobre Enric Millo, no voldria ser alarmista, però potser s’haurà de posar a treballar.
