Sondejos, rigor, vergonya

La que avui s’acaba és, de totes les que recordo, la campanya en què s’ha parlat més de mitjans de comunicació. Només dels públics, naturalment: Catalunya Ràdio i TV3 han estat amenaçades de tancament, de jivarització o de depuració ideològica. A instàncies del PP i de Ciutadans i a l’empara de la indefensió provocada pel 155, la Junta Electoral Central ha sotmès les emissores de la CCMA a un setge inaudit en democràcia, prohibint als seus periodistes parlar de “presos polítics” o de “Govern a l’exili”, dictant-los quines manifestacions podien transmetre i quines no, obrint expedients sancionadors per determinats comentaris editorials, volent imposar una “neutralitat” informativa de la qual -per exemple- Radiotelevisió Espanyola es riu.

Per al gros dels mitjans privats, aquesta situació ha estat un regal. Perquè, mentre l’opinió pública es distreia valorant si García Albiol havia titllat d’“anormals” tots els treballadors de TV3 o només alguns, el conjunt de capçaleres periodístiques que tenen com a redactora en cap la vicepresidenta Sáenz de Santamaría han pogut menystenir les més elementals normes de la deontologia professional i adoptar, davant del 21-D, actituds d’una parcialitat, d’un sectarisme i d’un partidisme desconeguts des del 1977, des que encara existia l’anomenada Cadena de Prensa del Movimiento.

Temps hi haurà, i estudiosos, per analitzar amb calma les portades, els editorials i els articles d’opinió de diaris que, de ser-ho de referència, han passat al libel·lisme més penós. Avui voldria referir-me a un aspecte menor de l’esbiaixament de la premsa privada; menor però que il·lustra fins a quin punt s’han perdut les formes i s’han abandonat fins i tot les aparences d’imparcialitat: la qüestió de qui fa els sondejos per als diaris.

En el cas de La Vanguardia, l’empresa encarregada d’aquesta feina a partir del 2015 -una data significativa-és GAD3, que fa el mateix per al madrileny Abc. El president de GAD3 és el sociòleg Ignacio Michavila, germà petit de qui va ser ministre de Justícia d’Aznar (2002-2004) i diputat del PP (1993-2000 i 2004-2009) José María Michavila, situat -almenys mentre es va dedicar a la política- en l’ala més integrista de la dreta espanyola. Els germans Michavila Núñez (n’hi ha quatre, en total) són fills de Benjamín Michavila Pallarés, general de divisió de l’exèrcit de l’aire, i nebots de Federico Michavila, tinent general del mateix ram armat. Ignacio Michavila és, per la seva banda, comandant d’artilleria en excedència voluntària i ha treballat llargament com a analista al ministeri de Defensa, però també va ser un influent assessor electoral del president valencià Francisco Camps.

Arribats aquí, potser algun lector de bona fe està pensant que ni el cognom ni la família no determinen la posició ideològica. Admetrem, però, que la biografia pròpia ja és més significativa. Si s’hi afegeixen les preses de posició lliures i espontànies, queda poc marge de dubte. Divendres passat -poc després de presentar un sondeig fet a demanda de Societat Civil Catalana-, Ignacio Michavila va participar en una conversa sobre les eleccions catalanes, organitzada i difosa per la FAES i moderada pel director del think tank d’Aznar, Javier Zarzalejos. L’acompanyava Joan López Alegre, actiu tertulià unionista avui reconciliat amb el PP del qual procedeix i autor, el 2016, d’un simpàtic llibre-autoretrat: Hablar de todo y no saber de nada. Per descomptat, López es va mostrar apocalíptic, dient que un referèndum és “una insensatez”, parlant de “la balcanización de Cataluña”, comparant-nos amb l’Ulster, augurant, “después de las empresas, el éxodo de personas”, etcètera.

Per contrast, el sociòleg Michavila va mantenir un to més acadèmic, però de cap manera neutral, ni equidistant, ni matisat. En el seu discurs hi havia sempre un “ellos” (els independentistes) i un “nosotros” (els constitucionalistes); les del 21-D seran “unas elecciones de carácter regional”, el Procés ha estat quelcom “artificial, movido desde arriba”, l’aplicació de l’article 155 està essent “proporcional”...

El president de GAD3, l’home que dirigeix la cuina de les enquestes electorals del Grupo Godó, va comparar la campanya de Puigdemont amb la de Donald Trump; i es va referir a “la esquizofrenia” dels independentistes; i, recuperant aquella vella idea de Jorge Fernández Díaz, va al·ludir compungit a “muchas familias que, hermanos, no se van a poder reunir a comer en Navidad”; i va avisar que “primero empiezan [a irse] las empresas, y luego viene el desempleo”. I, en referència a les grans manifestacions unionistes del 8 i el 29 d’octubre, va concloure que “la mayoría social catalana no quiere renunciar a sus derechos como españoles”.

¿Vostès s’imaginen el responsable d’una empresa de sondejos expressant, en plena campanya electoral, desqualificacions i prejudicis d’aquest gruix contra el PSOE, el PP o Ciutadans, fins i tot contra Podem, i no havent de dimitir tot seguit? ¿Quina garantia de rigor i objectivitat ofereixen, en aquestes condicions, les enquestes que La Vanguardia ha publicat aquests darrers mesos? Caldrà concloure que, per la unitat d’Espanya, és vàlid sacrificar-ho tot, incloent-hi la democràcia i la vergonya.