El 'tercer espai'

Des que resultà evident que l’eclosió independentista no era un suflé, sinó un canvi de paradigma destinat a modificar de manera profunda i duradora el mapa polític i electoral català, va sorgir un mite que determinats opinadors i grups de comunicació han anat engreixant al llarg dels últims quatre o cinc anys: el mite del 'tercer espai'. És a dir, la suposada existència d’una gran massa de ciutadans que se senten orfes de representació política i que esperen amb delit, amb impaciència, el sorgiment d’una nova oferta electoral restauradora d’aquell catalanisme moderat, negociador, pragmàtic representat antany per Convergència i Unió.

El primer problema, en relació a aquest eventual 'tercer espai', és el de la seva frontera amb el territori de l’unionisme. La divisòria és més o menys clara respecte del PP i de Ciutadans, però no ho resulta gaire envers el PSC. ¿El Partit dels Socialistes forma part del 'tercer espai'? Durant l’actual primavera electoral ha donat a entendre que sí; quan, l’octubre del 2017, Rajoy promogué l’aplicació de l’article 155, fou evident que no. El PSC, doncs, mira de tenir un peu a cada banda del límit, amb l’esperança d’agafar peix en tots dos costats. Però els de Miquel Iceta no són part substantiva d’aquell hipotètic espai; entre altres raons, perquè no participen –no poden participar– d’una de les seves característiques bàsiques: la nostàlgia dels temps gloriosos de CiU.

Ara mateix, la principal concreció organitzada del 'tercer espai' és l’entitat Portes Obertes del Catalanisme, que presideix l’infatigable notari Mario Romeo i en els rengles de la qual han confluït antics dirigents del PSC i d'altres d’Unió Democràtica (ara, a Units per Avançar). Però, des del 2016, Portes Obertes ha organitzat tan sols un grapat d’actes públics (col·loquis, presentacions de llibres...), i ha deixat ben clar que no té intenció de convertir-se en un partit polític. Esclar que les intencions poden canviar...

En aquestes circumstàncies, de moment són tres les forces que, provinents de l’antic magma pujolista, estan presents en la secció no independentista del supermercat polític català: Units per Avançar, Lliures i Convergents. Units, sota el lideratge de Ramon Espadaler, no ha participat en les eleccions generals del 28-A i tampoc no ho farà en les pròximes europees, on demanarà el vot per a la Coalició per una Europa Solidària, encapçalada pel PNB. El pacte establert amb el PSC de cara als comicis catalans del desembre del 2017, doncs, només es traslladarà a les municipals del 26-M, i tot just a Barcelona i algunes altres localitats. Els democristians presenten també candidatures de geometria variable en un grapat de municipis més.

Tampoc Lliures no ha concorregut en els recents comicis al Congrés i al Senat espanyols –tot i haver anunciat, temps enrere, que ho faria–, ni trobarem la seva papereta blava en la propera elecció del Parlament Europeu. De fet, la gran aposta dels de Fernández Teixidó per a l’actual cicle electoral semblaven ser les municipals i, en particular, la integració dins la candidatura barcelonina de Manuel Valls, que van anunciar solemnement a finals del gener passat.

Però es veu que la cosa s’ha torçat: segons es va saber el dia de Sant Jordi, l’alcaldable catalanofrancès no donà a Lliures els llocs 3 i 5 de la llista prèviament pactats, Fernández Teixidó es rebotà fins al punt de deixar la presidència del partit que és la seva criatura, la vinculació de Lliures amb Valls resta als llimbs i la pàtina de catalanisme que el pacte figurava que aportava s’ha evaporat. No cal buscar-la en la presència de la senyora Eva Parera –exdemocristiana d’UpA– tres llocs per darrere de l’'ancien premier ministre': Parera, en tot cas, hi deu representar la barra política i la manca d’escrúpols democràtics, vista la seva resistència ferotge a dimitir del Consell de l’Audiovisual de Catalunya essent, al mateix temps, candidata.

En fi, l’única expressió del 'tercer espai' que ha mesurat en solitari les seves forces el 28-A va ser el partit de l’exconseller de Justícia Germà Gordó, Convergents, que només amb el nom ja reivindica ben clarament a quin passat voldria tornar. Ho va fer amb un programa que duia per lema “La Catalunya que tots i totes volem”, però a l’hora de la veritat només la van voler 2.406 votants, el 0,06% del total.

Això s’esdevingué amb una participació electoral altíssima, superior al 77,5 % del cens. En un moment de “col·lapse de l’independentisme”, segons afirma el subtítol de les memòries de Duran Lleida, gran oracle del tercer espai. I mentre -segons repeteixen força columnistes- les franges centrals de la societat catalana freturen per una opció de catalanisme equidistant, antiindependentista, desitjós d’entendre’s amb Madrid i bon minyó.

I bé, no sé a vostès, però en aquestes condicions a mi 2.406 vots sobre els 4,15 milions de sufragis emesos em semblen pocs. Ves que això del tercer espai no sigui un 'bluff'.