Joan Carles I, quan fallen els altres
Pel que respecta al cas Joan Carles, podríem dir que el comportament general de la població i de la majoria de mitjans de comunicació és covardot. Vull dir que, un cop l’escàndol s’ha destapat –gracies a la justícia i a la premsa estrangeres–, ara aquí tothom s’hi atreveix.
És un cas en què ha fallat tot l’entrellat democràtic.
Monarquia. Ha patit l’efecte inevitable d’aquell que és adulat permanentment i a qui se li riuen totes les gràcies. Els que hem treballat en empreses, siguin de la mida que siguin, ho hem pogut observar. Quan això té lloc, els directius afalagats enfolleixen i l’empresa comença a patir disfuncions. La monarquia espanyola, però, hauria hagut de reportar-se i parar atenció. Perquè forma part de la història. I la història de Joan Carles serà de “roda el món i torna al Born”. Va entrar en escena protegit per una dictadura i, probablement, morirà protegit per una altra –una dictadura teocràtica i feudal contrària a qualsevol imaginari europeu–. Una deshonra històrica.
Polítics. Un antic ministre del darrer govern de Franco –amb qui vaig mantenir tractes professionals– em va explicar que, arran de la crisi del petroli dels 70, Espanya es va quedar sense reserves petrolieres. Aleshores Franco va enviar Joan Carles, com a hereu de la corona espanyola, a tractar amb les monarquies del Golf –fent servir un discurs de tipus “relacions fraternals entre monarques”–. L’exministre, sense entrar en detalls, em va dir “desde aquel momento el rey mantiene tratos especiales con Arabia”. Per això se’m fa impossible que els polítics espanyols no sabessin que el rei emèrit cobrava dels àrabs. I no van fer res. Causava danys en molts aspectes de les relacions exteriors espanyoles. I constituïa una irregularitat que una democràcia parlamentària no pot tolerar per part del seu cap d’estat. Els governs espanyols, doncs, han estat tots ells responsables de la corrupció reial. Esclar que, tenint en compte les irregularitats, la corrupció en el finançament de partits polítics, podríem dir que quan els líders parlaven amb el rei probablement es trobaven “entre col·legues”.
Premsa. El que ha practicat la premsa espanyola (que, lamentablement, inclou la catalana) és pura censura –pitjor encara: autocensura–. Un amic periodista em va explicar com, una vegada, li havien endarrerit i modificat un article que, molt lleugerament, criticava la monarquia (no pas per corrupció). Els propietaris i directius dels mitjans han demostrat que la confiança que podem tenir els consumidors d’informació és nul·la. Ha estat la premsa estrangera (britànica i suïssa) la que ens ha hagut d’informar del que passava. Trist. Però també en té culpa la professió. Quan un cas similar afecta altres sectors el tema és fortament criticat. Agafin el Dieselgate. Hi van participar molts esglaons: directius, càrrecs intermedis, enginyers, etc. Tots són culpables, fins al darrer tècnic o administratiu que hi va col·laborar. “No tot són els diners!”, s’acostuma a dir en aquests casos. Per contra, quan es parla del tema de la censura periodística, aquí tot és comprensió: “És que als periodistes els hi va el salari!” ¿I als tècnics de la Volkswagen no? ¿A més de les conseqüències penals? La deontologia no hi és per practicar-la només quan no t’hi jugues res. I més quan ets un pilar de la democràcia. Si no estàs disposat a defensar-la, no t’hi dediquis.
Societat civil. Esclar que parlar de societat civil a Espanya (i a Catalunya) és una il·lusió de l’esperit. L’anomenada societat civil influent ha estat sempre arramblada al poder de Madrid i no té res a veure amb les organitzacions que corren per les capitals europees. Ja no parlo de les apòcrifes organitzacions patronals i sindicals, que constitueixen una extensió del funcionariat –són “les mantingudes” del govern espanyol–. Les organitzacions privades d’aquí emulen, tot parafrasejant Julio Camba, “una reunión de cabildos”. Diguin-ne trobades a Sitges del Círculo de Economia o a Girona del patronat principesc. Pures costellades sense altre objectiu que la promoció personal. Xerrameca vàcua per sortir a la foto.
Resum. No ens acarnissem ara amb la monarquia, només. Una estafa tan enorme i sostinguda en el temps com la que ha protagonitzat Joan Carles no pot reeixir sense la col·laboració d’actors fonamentals. Les institucions oficials (monarquia i polítics) no han funcionat. Tampoc les suposadament privades i lliures (organitzacions pretesament civils i mitjans de comunicació). Tots havien de defensar la democràcia. El cas Joan Carles no és una sorpresa, ni una casualitat. És el producte d’una època. D’una societat laxa i permissiva. D’una colla de gent que no va saber estar a l’altura.