Joan Carles I, el rei esdevé el bufó

El rei Joan Carles ha passat de ser un personatge intocable, de qui només se'n podien escriure elogis (i encara millor si eren elogis autoritzats), a ser tractat com la riota general, tant per aquells que li són ideològicament contraris com per aquells que se suposa que li són afins, i aquests últims amb especial duresa. D'alguna manera, a mesura que es ventilen públicament els seus escàndols, van saltant també els nombrosos precintes que protegien el seu personatge públic (i que no s'han de confondre amb la protecció jurídica de la seva figura institucional, que continua blindada i intacta: fins ara, l'únic que ha passat és que la Fiscalia ha obert investigacions, però això no vol dir res). Fa l'efecte que, després de quaranta anys de pràcticament no poder-ne dir res, ara molts es desfoguen burlant-se dels excessos i les extravagàncies d'un personatge acostumat a actuar literalment sense cap control. És com si Joan Carles fos, de sobte, un altre: concretament, el revers d'ell mateix, el bufó, aquell de qui tothom se'n riu perquè aquesta és la seva funció. Fins i tot se li ha trobat una nova denominació, “l'Emèrit”, que el diferencia, i gairebé l'escindeix, de qui havia estat durant les darreres quatre dècades: sa majestat el rei d'Espanya don Joan Carles, a qui tots els espanyols devíem ni més ni menys que la democràcia, en forma de monarquia parlamentària rescatada heroicament d'un cop d'estat pel mateix monarca en persona. Ara som davant de l'Emèrit, un individu barrut, golafre i lasciu, amb una avidesa desmesurada pels diners i el luxe, i una espècie de fixació obscena per les dones. En relativament poc temps, el nom de Joan Carles de Borbó ha passat del pedestal inatacable en què se l'havia instal·lat i mantingut a ser material per a acudits, xafarderies, burles i ocurrències. A més de protagonista d'un sens fi de titulars, tant a la premsa internacional, com a la catalana com (i això sí que és novetat) a l'espanyola.

Això darrer estaria molt bé, si no fos que es veu l'esforç de molts mitjans per carregar tot el feix negatiu damunt el rei emèrit amb el propòsit de preservar el nom i la imatge de la Corona. Es concentra en una sola persona tota la corrupció d'una institució, que no és altra que la casa del cap de l'Estat. I es fa així perquè acceptar que la Corona és corrupta equival a assumir que ho és tot l'entramat institucional i polític de l'estat espanyol: en efecte, és literalment impossible que Joan Carles hagi actuat com ara sabem que ho ha fet sense que ningú se n'hagi adonat, començant per la mateixa casa reial (i molt particularment l'actual rei Felip VI) i continuant pels poders executiu i judicial, és a dir: els successius governs d'Espanya i la cúpula judicial. Tots, ni que sigui per omissió o consentiment, hi han tingut alguna cosa a veure. És possible que l'últim gran servei de Joan Carles a la unitat d'Espanya sigui exercir el paper de bufó, aquell que carrega amb les rialles i les garrotades dels altres. I amb les culpes, també.