Joan Carreras: “Les coses no són com semblen, i menys en un món tancat”

BarcelonaHan passat dos anys des que Joan Carreras (Barcelona, 1962) va guanyar el premi Sant Jordi amb L’àguila negra, on explicava la vida d’un dentista nascut a la dècada dels 40 del segle XX que tenia el cor dividit entre dues dones. A partir de la seva història personal, el lector descobria l’alliberament sexual dels anys 70 i assistia al procés de maduració nacional català. A La dona del Cadillac (Proa), l’autor condensa l’acció de les 324 pàgines del llibre en pocs dies i en un únic escenari, el poble de Mompuig. És allà on arriba un home misteriós, Estanislau Guiu, que té l’encàrrec de comprar el Cadillac d’una de les veïnes del municipi, Helena Bau. Com que ella s’hi nega, ell es dedica a estirar el fil mentre la resta de personatges -el noi de la benzinera, un matrimoni que té un bar, una senyora gran, un apicultor, un altre foraster- van donant a conèixer els seus racons més foscos.

La dona del Cadillac és el cinquè llibre que publiques des que, amb L’home d’origami (2009), vas trencar un silenci editorial de sis anys. Has sentit cap mena de pressió, tenint en compte que era la novel·la després del premi Sant Jordi?

No. Cap ni una. Si hi ha algú que valora negativament el Sant Jordi mereixeria rebre una puntada als testicles. Escriure és el que m’agrada més de la Terra: ho faig des que tenia 8 o 9 anys, i fa gairebé tres dècades que publico. Soc un privilegiat! Quan vaig publicar L’àguila negra ja estava fent un altre llibre. La dona del Cadillac era una de les històries que tenia entre mans. La primera versió la devia acabar fa un any.

No pares.

Escric cada matí. A les tardes vaig a la Blanquerna, on faig un seminari de narració als alumnes de periodisme, publicitat i relacions públiques i comunicació audiovisual. Només deixo d’escriure alguns dies per raons tècniques, en cas que hagi de fer algun encàrrec especial.

Treballes sempre a casa?

L’únic que necessito és un teclat i una pantalla. Em puc concentrar a tot arreu. No soc ni fetitxista ni maniàtic. L’escriptura no és una bufeta que calgui buidar cada cert temps: escrius perquè tens coses a dir.

I què volies dir en aquesta novel·la?

Vaig començar amb un motor molt senzill, un home que arriba a un lloc i que sap que hi ha de fer la seva última missió.

És l’Estanislau Guiu.

Per al Lau, el viatge al poble és com un cul-de-sac. El lector, però, haurà de descobrir al llarg de la novel·la si aquest viatge és final de trajecte o no. L’arribada d’aquest home al poble aixeca suspicàcies, intrigues i sospites en alguns dels personatges que s’anirà trobant.

En Lau ha de convèncer l’Helena, que té un centre de ioga per a pixapins, perquè li vengui el Cadillac del seu pare, que custodia en un petit garatge.

Volia un personatge que sortís d’un trasbals i que busqués refer-se’n d’una manera que la portarà a una situació de descreença. L’Helena es troba en un lloc de frontera vital.

Tant l’Helena com en Lau són personatges de frontera.

Sí. M’agrada aquesta idea!

Per què vas triar el ioga?

Tenia curiositat per saber com eren les sessions de meditació, i de la mateixa manera que per a Cafè Barcelona vaig estudiar holandès i per a L’àguila negra vaig estudiar manuals d’odontologia, aquí vaig anar a un gimnàs. El ioga em va semblar tranquil·litzador, però a mi em calma més anar a nedar.

És la teva novel·la on la intriga pren un protagonisme més marcat.

A L’àguila negra recorria tota la vida d’un personatge. Aquí la intenció era quedar-me en un món molt petit, on l’acció se sostingués fonamentalment a través de diàlegs i el misteri fos més important que en altres ocasions. El lector va veient les diverses cares dels personatges.

Tots tenen secrets. N’hi ha de grossos.

Les coses no són com semblen, i menys en un món tancat. Si dic que parlo d’un lloc petit ple d’enganys i mentides que arrenquen en la Transició, on ningú parla clar, suposo que no cal que digui res més...

Sembla que parlis del nostre país.

Podria ser un poble de qualsevol lloc del món. Hi ha una expressió catalana que diu “més val boig conegut que savi per conèixer”. Em sembla molt conservadora i equivocada. Si ja coneixem el boig, per què no provem una cosa nova? Imagina’t que sempre vas al mateix bar, on et serveixen una truita de patates que és una porqueria. No és millor buscar-ne un altre? Passa el mateix amb el procés d’independència: per què no provem de fer un altre estat?