Sánchez i el confinament de Catalunya i Madrid

Com més gran és una crisi més evidents són les posicions enfrontades, més esforços propagandístics per afermar la raó pròpia i més fortes les lleialtats i deslleialtats envers les parts. El 12 de març Miquel Iceta va expressar que la col·laboració entre les autonomies i el ministeri de Sanitat era “una demostració de la virtut dels sistemes federals, en què diversos nivells de govern són capaços de col·laborar per la màxima eficàcia”.

Dos dies després el president del govern espanyol va anunciar el decret de l’estat d’alarma i va llegir un paràgraf contradictori. “En ocasions som 17 autonomies però en altres, com tantes altres vegades a la història d’Espanya, hem de ser el gran país que som”. A continuació l’autor del discurs donava una visió més en sintonia amb el que havia expressat el primer secretari del PSC i més d’acord amb l’actuació del ministre Salvador Illa. “Donarem la resposta conjunta a l’altura de l’Estat autonòmic que som, amb el govern d’Espanya liderant el conjunt de les administracions per donar una resposta comuna”, va dir Sánchez.

L’assumpció temporal de competències de les autonomies per part de l’Estat va més d’acord amb la primera frase que amb la segona i ha topat amb la política del president Quim Torra i el seu desig que Catalunya sigui confinada. Aquest dimecres mateix ha tornat a insistir, d’acord amb els seus assessors científics, en la necessitat d’intensificar les mesures del confinament per no arribar a pics com els d’Itàlia.

La decisió de Sánchez de no permetre el confinament de territoris és política i no és aliena al que ha ocorregut en la darrera dècada i, sobretot, a la gestió de l’atemptat a Barcelona i a l’1-O, l’estiu i tardor del 2017. Un confinament de Catalunya introdueix un element simbòlic de separació de la resta de l’Estat que l'Estat no es vol permetre. Itàlia pot confinar els seus llombards i piemontesos, unificadors de la península, però Espanya no pot fer-ho amb els catalans perquè gairebé la meitat han perdut l’interès per formar-ne part. Obrir la possibilitat de plantejar un ball de xifres entre Catalunya i la resta de l’Estat és inimaginable.

La situació actual no és, per fortuna i malgrat el dramatisme, equiparable a la de la Guerra Civil Espanyola. Tanmateix, la decisió de Sánchez té un ressò en aquells dies. Davant una crisi extraordinària l’Estat s’ha estimat més actuar d’entrada que no pas esperar que en els diferents territoris cada govern autonòmic –junta, comitè, govern o consell, aquells dies– anés per lliure (com la Múrcia governada pel PP) i hagués de reassumir competències perdudes o superades després, com va fer el president Negrín passat el maig de 1937.

Durant gairebé tota la guerra, la dialèctica entre el ministre Prieto i el conseller primer Tarradellas sobre la centralització o no de les indústries de guerra i sobre el destí del material fabricat va llastar la capacitat bèl·lica del bàndol republicà. Encara avui els historiadors discuteixen quina política era l’encertada.

En moments de crisi s’evidencia, encara més, que la darrera paraula en les decisions és de qui té la paella pel mànec. També que és més probable que si es donen mostres públiques –que generen neguit en la població– de voler anar per lliure, les prerrogatives pròpies encara siguin menors. Una percepció persistent en els cercles governamentals republicans entre 1936 i 1937: a cada nou moviment del govern Companys en les cancelleries internacionals (com les de Torra qüestionant la política sanitària de Sánchez), s’incrementava la desconfiança de dirigents com Azaña, Negrín o Prieto envers l’executiu català.

Això no significa que calgui resignar-se, que sempre hagi de ser així, ni que la percepció d’aquests dirigents fos la correcta, sinó que potser buscar aliances i provar d’influir per modificar o matisar conductes per vies menys sorolloses té en ocasions més recorregut. I més quan l’Estat s’enfronta, en paral·lel i amb tota cruesa, a les conseqüències de l’error d’una política pròpia: l’aposta d’Aznar i Aguirre per crear una megalòpolis, Madrid, que ha buidat l’interior d’Espanya, que compta amb un sistema sanitari molt privatitzat i recursos limitats per la població que acull.

El govern espanyol no volia ni es podia permetre fer front a dues grans juntes, a Madrid i a Catalunya, que campessin per lliure i que ara lideren la pressió per incrementar el confinament. Una mesura que, si es dona, no serà de forma territorialment asimètrica. Cal esperar que la decisió política de Sánchez sigui també des de l’òptica estrictament sanitària la millor.