Joan Mir, a tres curses de ser campió

BarcelonaEmili Alzamora va passar a la història per haver-se embutxacat un campionat del món, el de 125 cc, sense haver guanyat ni una sola cursa. Va ser el 1999. Dues dècades després, és el mallorquí Joan Mir qui pot repetir la gesta. En aquest cas a MotoGP. El pilot de Suzuki encapçala la general a falta de només tres grans premis amb 137 punts, 14 més que Quartararo (123). Ahir va tornar a acabar tercer a Alcanyís, en una cursa que va guanyar l’italià Franco Morbidelli, amb el català Álex Rins a la segona posició. “És un podi que ens deixa regust de victòria”, deia Mir amb un somriure d’orella a orella un cop acabat el Gran Premi de Terol, el segon que es disputa de manera consecutiva al circuit aragonès.

La clau de l’èxit de Mir és la regularitat. La constància. Minimitzar els errors. El mateix que va aconseguir Alzamora, que no va poder ser el millor en cap Gran Premi però que va ser el millor de tots a la general. El 1999, de les setze curses d’aquell campionat, el lleidatà només va caure en una i va pujar deu vegades al podi: cinc cops segon i cinc cops tercer. Aquest 2020, en un calendari modificat i adaptat a la pandèmia i que s’ha reduït de vint a catorze curses, Mir ha pujat sis cops al podi, tres vegades al segon graó i tres més al tercer. L’últim, ahir mateix.

Mir, campió de Moto3 el 2017, va estar un any a la categoria mitjana i va pujar l’any passat a MotoGP. La primera temporada per prendre el pols als grans, abans d’encarar un 2020 que, sense el lesionat Marc Márquez, no tenia un favorit clar. Ell, en tot cas, tampoc no era a la primera llista de candidats al títol de la categoria reina.

El mallorquí començava malament a Jerez, amb una caiguda. Seria cinquè a la segona prova de la temporada, també a Jerez, i es retiraria a la República Txeca. A partir del quart Gran Premi, a Àustria, començaria a greixar la seva Suzuki, aconseguint els sis podis en les vuit curses posteriors. El pitjor resultat d’aquesta sèrie va ser a França (11è), en una prova, això sí, condicionada per la pluja. En l’altra, a la segona prova disputada al Red Bull Ring austríac, va ser quart. En total, 126 dels 137 punts que té al campionat. Ara té 14 punts d’avantatge i queden tres curses per disputar, 75 punts en joc. “Catorze punts d’avantatge són una bona distància però no és res espectacular. Per mi, fins que no en tingui 25, l’equivalent a una cursa, és com si no tingúes res”, afegia el mallorquí, que sembla capaç de competir sense notar la pressió.

Morbidelli, Rins i Mir

Joan Mir havia sigut tercer el cap de setmana passat, també a Alcanyís, en una cursa de menys a més: un ritme constant que li va permetre caçar els capdavanters i, fins i tot, flirtejar amb la victòria, que finalment va ser per a Rins. Ahir la victòria va ser per a l’italià Morbidelli, que va aprofitat la caiguda del poleman Nakagami a la primera volta per situar-se líder. Una posició que no va abandonar fins a creuar la bandera de quadres.

Morbidelli mai va aconseguir distanciar-se, tot i que tampoc va patir grans envestides de Rins, tercer a la graella i conformista amb la segona posició. Àlex Márquez, que sortia desè, va remuntar fins al quart lloc i aspirava a pujar al podi per tercera cursa seguida, però no va poder aguantar el ritme de Mir. Al final, quan intentava atrpar-lo, va cometre un error i va anar pel terra.

Mir, en canvi, no va fa llar. Sortia dotzè, va ser valent al principi i no va cometre errors al final. “He hagut de gastar molt els neumàtics per avançar pilots i això m’ha penalitzat. Al final he vist que [Morbidelli i Rins] eren molt lluny i ja no m’ha donat temps de recuperar”. El mallorquí va tornar a llegir bé la cursa. Una qualitat que el pot fer campió.