El nou rol dels directors

BarcelonaEl Gran Teatre del Liceu ha publicat aquesta setmana la convocatòria per escollir un nou director artístic a través d'un concurs públic. Les bases exigeixen al futur candidat "paràmetres de sostenibilitat": una "visió econòmica de la programació" i "capacitat innovadora en la gestió de la producció per intentar optimitzar-ne els costos". I això, malgrat que el teatre d'òpera té al capdavant un director gerent que s'ocupa de quadrar pressupostos.

Avui en dia és inimaginable pensar en la figura d'un programador que compra espectacles basant-se en un pressupost, i menys si és per a un espai escènic públic. La seva feina és construir aquest pressupost. "Has de dedicar moltíssimes hores a fer gestions, amb administracions i empresaris, per anar a buscar diners -diu Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta-. I no ho trobo malament, que consti". "La nostra feina s'ha fet més complexa i interessant", observa Joan Oller, que com a responsable del Palau de la Música s'ocupa de pressupostos, mecenatge, projecció internacional, comunicació i relació amb els " stakeholders " -"les persones i institucions que legitimen la institució", aclareix-. I tot això, a banda del que se suposa que és més important, l'esquelet: la programació artística. "Jo dedico només un 10% del meu temps a la programació", afirma Sunyer. La resta se l'enduen altres objectius encara més crucials.

Batallar pels recursos

Omplir la platea, estalviar en la producció i trobar còmplices

"La programació ja no es pot pensar ni independentment de les despeses que genera ni tampoc independentment dels ingressos que pot aportar", afirma Joan Oller. La taquilla no es pot menysprear: les xifres d'ocupació són un examen diari inexcusable. L'escassedat de recursos hi té molt a veure: els centres han d'incrementar com sigui les fonts de finançament pròpies per fer viables les sales de teatre i concerts. "I crec que no hi ha marxa enrere. No tindrem més aportacions públiques, malgrat que partim de molt més avall que d'altres, i per tant fem el triple d'esforç", diu Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors.

Per això han hagut d'optar, a més de la taquilla, per fórmules d'estalvi en la producció. El problema: requereixen foc lent, mesos de diàleg i molts viatges. Sigui per trobar coproductors per a projectes i gires, teixint complicitats amb institucions públiques d'aquí i de fora, o sigui per inventar altres intercanvis en espècies (en forma de residències, per exemple), tot això vol hores. "A vegades tens la sensació que ets més un comercial que busques clients, en una empresa seria el que busca projectes a fora, que un director artístic -explica Casadesús-. Però gràcies a això, el projecte segueix viu en un moment de dificultat". Val la pena l'esforç: "Si calculem el que significa, probablement dobla el pressupost públic que tenim per administrar", apunta.

Mimar els espònsors

L'esgotador viacrucis per empreses que volen contrapartida

Rafael Bonachela, coreògraf barceloní i director de la Sidney Dance Company, afirma que la seva companyia només obté un 30% de recursos públics i el 70% restant "depèn dels individuals, de gent que té diners i els vol compartir". Part de la seva feina és assistir a còctels i complimentar els espònsors. Als països anglosaxons la filantropia comporta fins i tot viatges privats del director d'una sala per acompanyar el mecenes, per exemple, al Festival d'Avinyó, on li presenta els artistes.

Aquí és difícil que aquest model s'estengui, perquè no n'hi ha tradició, però sí que hi ha interès empresarial en projectes socials i culturals singulars. Tots els directors es dediquen a visitar empreses per presentar personalment el seu projecte artístic. "Ara mateix buscar patrocinadors no és una feina gratificant, perquè és infructuosa", diu Casadesús, disposat a encorbatar-se, si cal. Però quan en troben un, espera una recompensa a canvi i a la carta: tastos de productes, ofertes per als treballadors... "L'única ratlla que no poden creuar és ficar-se amb la programació; la resta és negociable", diu Sunyer. Fins i tot per a espais mitjans, com el Teatre-Auditori de Sant Cugat, el patrocini ja suposa un crucial 10%-15% del pressupost. "La feina no és trobar els patrocinadors, sinó mantenir-los satisfets", diu Pep Tugues, director del teatre vallesà.

Els centres públics s'encaminen, més o menys a la força, cap a un canvi de model, amb més participació privada. "Ara tenim un model inestable. Tots esperem la llei de mecenatge amb candeletes. Quan sigui una realitat, les normes de joc que l'administració posa sobre la taula seran útils; fins llavors, estarem en precari", diu el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí. Sunyer coincideix amb Casadesús: "Des de l'administració promouen aquest sistema de busca't la vida en el sector privat però, a canvi, no simplifiquen la via administrativa, ens fiscalitzen més que mai". Fins i tot teatres privats com el Romea, que rebia una subvenció del ministeri de Cultura, ara només la té amb la condició que els espectacles surtin de gira, de manera que la productora Focus exigeix al director del teatre que faci la programació pensant que algun espectacle pugui viatjar, en definitiva, a Madrid.

Lluitar cada espectador

S'imposa la gestió de públics: el porta per porta per captar clients

Les entrades suposen una part cada vegada més rellevant del pressupost d'un equipament com el Palau de la Música. "El públic és un element clau de finançament", diu Oller. El director del TNC també és conscient que el risc en la programació s'ha de calibrar: "Segons quines experiències s'han de fer a la Sala Petita i no a la Gran", admet. Per a un festival com el Temporada Alta, la taquilla representa el 22% del pressupost, però sobretot és la base que solidifica el projecte, també als ulls de l'administració i dels possibles espònsors.

Per guanyar públic, la diversificació és necessària. "Els estudis de mercat ens diuen que tenim garantit un 40% d'ocupació de la Sala Gran, però per arribar al 80% necessari hem de seduir un espectador no fidel", diu Albertí. "Es tracta de ser intel·ligents amb la programació i pensar concert a concert. És un treball artesà, no hi ha una fórmula màgica. S'ha convertit en una feina minuciosa", explica Oller.

La comunicació és imprescindible. El director del Palau, per exemple, va en persona a presentar la programació als llocs on creu que hi pot trobar públic interessat: "Han de veure el director entusiasmat! -diu Oller-. Dediquem moltes més hores que abans a anar a buscar públic per a cadascun dels 88 espectacles", diu Salvador Sunyer. En centres i festivals s'està estenent la figura del responsable de públics, que dirigeix el màrqueting a un col·lectiu diferent en funció de cada espectacle. I es tracta d'accions tan concretes com picar a la porta d'instituts de secundària, perruqueries, escoles d'idiomes o a la federació d'entitats corals. Igual que no hi ha un espectador per a tota la temporada, sinó per a cada espectacle, la publicitat en formats convencionals i anual ha passat a la història. "M'ha sorprès la potència de les xarxes socials. A Facebook podem vendre 600 entrades en una hora", diu Albertí.

"L'espai s'ha d'adaptar al públic i no el públic a l'espai. Per això hi fem un concert de Fangoria i l'òpera Norma -exposa Pep Tugues-. Després, en el preu i la comunicació, marques l'estil. Has de captar nous espectadors però també mimar els que ja tens, i respectar-los. Has de conèixer el teu públic i saber segmentar-lo. Si algú fa cinc anys que només ve a veure òpera, no vol que l'informis de dansa". És un "canvi de mentalitat", opina Albertí: "Hem de ser més actius, més atents a l'espectador, ara és algú amb qui dialogar".

Mantenir el servei públic

Compromís amb el públic i amb un sector artístic amb dificultats

Malgrat la necessitat de recursos, "no n'hi ha prou omplint la sala, s'ha de fer amb coses que justifiquin la teva missió pública", diu Casadesús. La tasca social i educativa és important i, segons Albertí, amb la llei de mecenatge, bé podria ser atractiva per captar diners externs.

"L'impacte de l'art en la societat per a mi és essencial, i va més enllà de tenir la sala plena. Es tracta de com fer que l'art importi", explica el director del Mercat de les Flors. Els espais han obert connexions abans insòlites: des dels centres cívics fins a les biblioteques. I funcionen. Es tracta de convertir el públic en còmplice i "educar un espectador que no va a buscar la satisfacció immediata sinó un compromís molt més profund", diu Albertí, que ha programat desenes d'activitats paral·leles. "El programador teatral ha de ser cada vegada més un nucli d'activitats culturals diverses, perquè el món no és compartimentat", defensa el director del Temporada Alta.

La feina no s'acaba amb la programació. "Em sento compromès amb el sector, a projectar els artistes internacionalment, a fer créixer un creador, a fer emergir els joves. No té sentit una producció d'autoconsum", defensa Francesc Casadesús. Les xifres no ho són tot. "Hem de contribuir a programar la descoberta, a difondre la música -afegeix Oller-. Una programació que només té l'objectiu d'atreure públic és pobra i empobridora".