Justícia, veritat i raó, segons Leonardo Sciascia
"Però el diable estava tan cansat que preferia deixar-ho tot en mans dels homes, més eficaços que ell"
'El cavaller i la mort'
Hi ha silencis que suposen un buit èticament dolorós, eixordador. Passa amb alguns escriptors, pocs. Mentre els llegim, suposa un consol saber que existeixen, que comparteixen la nostra fràgil existència, igual que suposa una pèrdua irreparable saber que ja no hi són tot i que seguim llegint-los. Poques pèrdues ens fan tan vulnerables com les dels mestres de vida, les d'aquells que ens ensenyen a mirar críticament el món i a navegar entre els esculls amb la seguretat del seu magisteri. Avui, en aquest dur novembre del 2019, quan es compleixen trenta anys del traspàs de Leonardo Sciascia, és difícil negar-li a l'escriptor de Racalmuto no només el buit de la seva absència sinó també i sobretot la càrrega profètica de la seva obra, la seva profunda actualitat intel·lectual.
Sciascia va ser, juntament amb el seu amic Pier Paolo Pasolini, un dels grans escriptors europeus animats per una autèntica passió civil. Un d'aquells que en la segona part del segle XX ens van ajudar més a pensar, a dubtar i interrogar-nos, a buscar les respostes correctes a les preguntes fonamentals. Mestre dins i fora de les aules, va convertir les seves obsessions –Sicília, la recerca de la veritat més enllà dels prejudicis, l'imperi de la raó, el rebuig de tota mena de fanatismes, les noves i velles inquisicions, la necessitat de justícia i la seva afirmació en una societat on l'única regla és la manca de regles i l'única justícia la injustícia social– en els temes centrals de la seva obra i en categories de l'esperit.
Sciascia va batallar per la justícia i per la defensa del dret contra tots els abusos de l'administració judicial al llarg de la seva activitat política, civil i cultural. Com a escriptor i com a ciutadà li preocupava la justícia com a mecanisme de poder que faculta uns per jutjar els altres i, alarmat per la responsabilitat que aquest poder atorga a l'home, va exigir rigor, sensibilitat i consciència. "Per a mi tot està lligat al problema de la justícia: que implica el de la llibertat, la dignitat humana, el respecte entre l'home i l'home", repetia l'escriptor a qui li plantejava la importància d'un assumpte que impregna tota la seva obra literària. La justícia negada era, per a ell, la pitjor tragèdia que pot succeir-li a l'home.
Sentinella atent i escrupolós de l'administració de justícia, va defensar el dret de vigilància i de crítica de l'opinió pública sobre la feina dels jutges –que reconeix que és difícil–, i la transparència d'una tasca que moltes vegades incorre en el pecat del corporativisme o, pitjor encara, en un fanatisme gairebé religiós. "Aterridora ha estat sempre, en tot moment i lloc, l'administració de la justícia. Especialment quan fes, creences, supersticions, raó d'estat o raó de partit la dominen o s'hi insinuen", escriu a La bruixa i el capità. Així denuncia els excessos d'una justícia més efectista que rigorosa, i proposa com a mètode per prevenir-los l'estada a la presó dels jutges durant tres dies, un cop superades les proves de l'examen i vençut el concurs. Una experiència que serviria sens dubte als magistrats en el moment de signar una ordre d'arrest o una sentència.
Sciascia creia en la raó i que la raó i la justícia eren el mateix. "La llei és gairebé sempre raó", va repetir una vegada i una altra. I ho subscriu a El cavaller i la mort, un llibre, l'últim, marcat pel presagi d’un proper traspàs: "La llei. Una llei, pensava, encara que sigui innòcua, sempre és una forma de raó: per aconseguir la fi de l'extrema i definitiva iniquitat, els mateixos que l'han volgut i que l'han fet estan obligats a infringir-la, a violar-la". Per això va oposar sempre el dret de la raó a la raó d'estat.
En temps de fake news i falsificacions de tota mena convé recordar Sciascia i la seva passió per la veritat. “Assolir la veritat –deia– era revelar la impostura, despullar la mentida teixida pel poder. La mentida és més forta que la veritat. Més forta que la vida. Està en l'arrel de l'ésser, brolla frondosa més enllà de la vida. [...] I crèiem que la veritat era anterior a la història, i que la història és mentida. En canvi, és la història la que redimeix l'home de la mentida, el porta a la veritat: els individus, els pobles...”
Avui, al costat de l'enyorança de saber com respondria Sciascia a l'agònic estat actual de les coses, ens queden els seus llibres i, com va intuir el seu amic, l'escriptor Gesualdo Bufalino, “la seva lliçó d'unir a la raó de la raó les raons del cor: humanitat i justícia, poesia i veritat, segons les paraules de Goethe”.
