La tristesa del Brasil
Professor d’economia i coordinador acadèmic a ESCI-UPF, School of International Studies'Tristeza' és la primera paraula d’'A felicidade', una cançó molt coneguda de Vinicius de Moraes i Antônio Carlos Jobim. El Brasil, entre la felicitat i la tristesa, és una economia fora de mida (prop de la meitat de la superfície de l'Amèrica Llatina, vora una tercera part de la població total i un terç del PIB regional agregat). Unes dimensions tal vegada només comparables amb la quantitat i la qualitat dels seus músics.
Els anys 90 del segle XX varen ser molt turbulents. Després de la crisi de Mèxic del 1994 i l’asiàtica del 1995, la crisi russa i la de Long-Term Capital Management als Estats Units –totes dues del 1998– coincidien amb la crisi brasilera. El Brasil era un risc molt gran, perquè no trontollava qualsevol, sinó un país de proporcions gegantines, la caiguda del qual hauria fet estralls a la regió i a la resta del món emergent. Òbviament, el contagi feia molta por a les institucions internacionals i el Fons Monetari Internacional (FMI) va esmerçar esforços en el rescat del Brasil.
L’FMI va rescatar el Brasil, Fernando Henrique Cardoso va guanyar les eleccions del 1998 davant Lula da Silva, i l’economia brasilera va entrar en un període amb alts i baixos, però, en qualsevol cas, més estable i amb més prosperitat que les dècades anteriors. Això va continuar, a partir del 2003, amb els governs de Lula. Aquesta setmana, a tocar de la segona volta de les eleccions presidencials, és un bon moment per repassar l’evolució recent de l’economia brasilera.
Des del punt de vista geopolític, el Brasil va esdevenir un actor de primer ordre en l’escena internacional. És la B dels BRICS, l’acrònim que designa el grup de països emergents grans, que ha esdevingut, 'de facto', el contrapunt dels Estats Units i Europa en els organismes multilaterals. Són els anys en què el Brasil va obtenir la seu del Mundial de futbol del 2014 i dels Jocs Olímpics de Rio del 2016. Són, en definitiva, els anys que Lula feia doblet i era l’estrella indiscutible tant a Porto Alegre com a Davos. O, per posar un altre exemple, des del 2013, el director general de l’Organització Mundial de Comerç és un brasiler, Roberto Azevêdo, ex alt càrrec del segon govern de Lula.
Entre el 1997 i el 2017, el PIB del Brasil va augmentar un 55%. Però és més rellevant fixar-nos en el creixement del PIB per càpita i comparar-lo amb el de les altres sis grans economies de la regió: entre el 1997 i el 2017, el Brasil va créixer a un ritme de l'1,09% anual, inferior al 3,09% del Perú, al 2,58% de Xile o al 2,14% de Colòmbia; però lleugerament per sobre de l'Argentina (1,01%) i Mèxic (0,91%). I incomparablement superior a Veneçuela, que, amb creixement negatiu, està per sota d’on estava fa 20 anys. La comparació amb Veneçuela és pertinent, perquè la discussió entre els partidaris intel·lectuals de Lula i de Chávez es va allargar fins a l’avorriment.
El creixement i les polítiques econòmiques dels últims anys han comportat millores socials rellevants. Des del 1990, al Brasil han sortit de la pobresa extrema prop de 30 milions de persones. L’esperança de vida (75,7 anys) ha pujat en 10 anys des del 1991 i la taxa de mortalitat infantil, que segueix sent relativament alta (13,5), s’ha dividit per tres entre el 1995 i el 2016. En el rànquing de l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, el Brasil està en el lloc 79 de 189 països, tot i que ha millorat un 24,3% des del 1990.
Vint anys després del rescat de l’FMI, el Brasil està objectivament millor, però ha d’encarar reformes importants si vol consolidar definitivament una economia desenvolupada i inclusiva. Li falta fer el salt que ja han començat a fer altres països de la regió. Un salt necessari i factible, sobretot en la millora de les polítiques macroeconòmiques, el sistema financer, el capital humà, i l’eficiència dels mercats i les institucions. El pitjor seria girar per fer un salt al buit. Per això, a punt de tornar a sucumbir a la temptació de l’home fort, que tant mal ha fet històricament a l'Amèrica Llatina, es veuen més núvols foscos que clars en l’horitzó del Brasil.
Hi haurà temps per analitzar els resultats de les eleccions de diumenge i reflexionar sobre què ha passat al Brasil, en l’economia, en la política i en la judicatura. Mentrestant, és raonable buscar part de les causes del malestar actual en l’economia. A mitjà termini l’evolució ha estat prou positiva, però les eleccions arriben després que, el 2015 i el 2016, el Brasil patís la pitjor recessió des dels anys 80, amb vuit trimestres consecutius de caiguda del PIB i una reducció dràstica del consum privat. El 2017 va créixer un escàs 1%, i per a enguany la previsió no arriba al 2%.
Per tant, una part de les causes de la tristesa són econòmiques. La resta s’han de buscar en l’onada d’escàndols de corrupció i inestabilitat política que han enrarit molt l’ambient els últims anys.
