Joan Pera: “Comparteixo el Gaudí amb tots els actors de la meva generació”

Pugem a l’escenari.

L’escenari és casa meva. Tots els escenaris són casa meva. M’hi sento tan bé, a l’escenari... Sobretot si hi ha gent [somriu]. És el lloc on em sento més bé.

No et posa nerviós?

No, poques vegades. Em poso nerviós abans de sortir-hi, però un cop ets aquí ja no.

Quina és la millor manera d’entrar en un escenari?

És sortir-hi i començar a dir allò que vols dir. Aquest és el problema.

Però el que vols dir ja t’ho saps, perquè t’ho has après de memòria.

No sempre. T’ho saps, però no sempre és el que vols dir. La intenció és més important. Llavors la millor manera de sortir en un escenari és fer un catacrac, una bomba, una sorpresa, un “ja soc aquí”. I la gent fa: “Oh, oh, ja hi és!” Coses que vaig aprendre dels grans mestres. Per exemple, sortir-hi com més emprenyat millor. Ho feia el Capri.

I quin avantatge té sortir enfadat?

Crees una expectativa. El Capri sortia caminant d’aquella manera. La gent deia: “Ai, ara!” Ell se’ls mirava enfadat, s’aturava, callava un moment i deia: “No em trobo bé”. I no es trobava bé. I com més malament es trobava, més reia la gent. “No em trobo bé, avui. No rigueu, eh, que encara no he començat. I si rieu abans que comenci, us ho cobraré a part!” M’identifico amb aquells humoristes la gràcia dels quals no és l’acudit que diuen, sinó que la gràcia són ells mateixos. Si ara et dic que em trobo molt malament, molt malament, segons com ho digui farà gràcia. O, per exemple, entrar dient que no anem bé.

Com es fa això?

Recordo quan la Lloll i jo vam fer el Tenorio. Ella com la Mary Santpere i jo com el Capri. Al començament costava bastant que riguessin. Però ho vam solucionar. Jo entrava vestit de Tenorio, amb el mallot i l’espasa. Així que obria una porta, amb aquelles malles que s’enganxaven, arquejava una mica les cames com si la roba se m’enganxés una mica massa a l’entrecuix, com dient: “Sí, ja sé que faig el ridícul”. I la gent ja reia.

Però això és posar per davant l’actor respecte al guió.

I quin problema hi ha?

El guionista també vol ser reconegut per la brillantor dels acudits.

Sí. Jo l’admiro molt, el meu guionista, però el que passa és que hi poso allò que s’ha deixat. Esclar. El guionista, que ens faci el guió, i ja està fet, però la cosa important és el personatge que has creat. El Charlot crea un personatge, el Capri, el Woody Allen creen un personatge, i Rowan Atkinson també. Jo diria al guionista: “Busca primer el personatge i després escriu el que vulguis. Funcionarà”. Tot actor, el millor que té és la veritat. I és una contradicció, ja ho sé. També et dic que, a l’escenari, la pausa té un valor extraordinari. A l’escenari, quan no sàpigues què fer, no facis res. Quan era jove ho volia explicar tot tant que ho explicava amb les mans, amb el cos, amb els peus. Recordo la Maria Aurèlia Capmany dient-me: “Noi, no cridis tant, no et moguis tant!” Com si ho veiés ara.

I en cinema és igual?

Semblant. Necessito que m’estimin. Quan vaig fer l’Avar em van dir que era l’Avar més tendre que havien vist mai. Fer l’ Avar i que t’estimin és d’actor fracassat [riu]. Però sí, necessito que m’estimin. Si no, no seria actor. Al teatre et guanyes el públic dient-los aquella veritat que els passa també a ells i que els ha passat. Al cinema pots donar la veritat més amb l’actitud. La càmera la capta moltíssim. Ara, en aquests últims anys en què he fet cinema i m’ha ha anat bastant bé, em solen dir: “Oh, quin actor més bo”. Perquè intento donar la veritat en tot allò que faig. Serveixo més una veritat que no pas una interpretació.

Quan fas cinema, ¿t’has de contenir gaire?

Sí, en cinema el director sempre et diu que ho facis com vulguis, però sobretot “recorda que més és menys”. En canvi, en el teatre és al revés. El Capri, quan s’estudiava els papers, subratllava aquella paraula que remarcaria: “La Guineueta”. I et feia una gràcia! O quan parlava en castellà: “ La calle Concheco Chiento ”. L’espectador ho vol tornar a sentir. Si fas un gag, primer l’has de presentar, després l’has de dir i després l’has de repetir. Ja ho veus, em dec haver fet gran perquè sé truquets.

Quina relació mantens amb els directors?

Durilla. Sobretot els de teatre. Als de cinema els deixo fer, perquè sé que si els serveixo una mirada intencionada me l’agafaran. En teatre hi ha un concepte general. El director té una idea, diuen, i a vegades l’enemic mortal de l’actor de teatre és el director, perquè no et deixa fer res. Però en teatre, quan surts, pots fer el que vulguis. Durant els assajos la relació ha sigut entre el director i tu, i almenys jo soc molt obedient. Però si una vegada ets amb la gent allò no funciona, de la relació amb el director ni te’n recordes. Esclar que, després, t’acomiaden. I tenen raó. A l’escenari tots portem un Déu.

Tu també?

Voldria dir que no. Però de vegades a l’escenari et jugues la vida per un gag. Me’n recordo del Paco Morán, que un dia em va dir: “Hemos puesto demasiadas cosas, a partir de ahora lo vamos a quitar todo, vamos a hacer sólo el texto ”. I llavors jo sí que deia el text, però ell deia el text més el que jo hi havia posat. L’única diferència era el meu paper. I mira que vam conviure 13 anys. Però dalt d’un escenari has d’anar amb molt de compte, és un terreny perillós.

L’Acadèmia del Cinema Català t’ha atorgat el premi Gaudí d’Honor 2019. Com ho has rebut?

La vida de la meva generació ha estat absolutament vinculada al cine. Cada pel·lícula la vivíem durant tota la setmana, i de més grans amb el Fotogramas. Recordo la primera pel·lícula en què vaig sortir, on feia un paperet petitíssim, dirigida pel senyor Comeron. I em deia: “He sortit en una pel·lícula!” Aquest “He sortit en una pel·lícula!” tan il·lusionat ho és tot. Després hi ha el doblatge. Ho fèiem amb molt d’amor. A la primera pel·lícula que vaig doblar, li van donar un Oscar: La decisión de Sophie. Ja sé que no és així, però tenia la sensació que l’Oscar era meu. Tot i que al mateix temps recordava allò que deia el Capri: “Aquelles pel·lícules que no s’entenen, que guanyen Oscars, uns ninots tiesos perquè són els primers que van quedar parats quan van veure la pel·lícula!”

Et noto honorat.

Home, esclar, però em passa com al Woody Allen. Diuen que va dir: “M’han donat un Oscar i encara no sé què he fet malament”. En el meu cas és al revés: no sé què he fet tan bé! És broma. Sempre he procurat cuidar els personatges. Hem oblidat una mica els personatges. El teatre català sempre estava ple de personatges bons. La gent s’estima molt més un personatge que no pasuna funció. Ara vivim una època en què el teatre i el cinema estan plens d’actors boníssims, i ho dic ben seriosament. Una gent preparadíssima, que treballa moltíssim els papers. Si et donen un paper de presó, te’n vas a passar tres mesos a la presó. El que passa és que això està molt bé, però tant en el cinema com en el teatre és tan important o més allò que volem dir que el que diem. El text hi és, però el que hi ha darrere el text, que és el que tu vols expressar... que commogui. Dona algunes explicacions i busca la sorpresa del final, que passi alguna cosa. Això, hi ha gent que ho sap fer molt bé. Ara em sento honorat i amb responsabilitat. A veure si alguna vegada faig una cosa que estigui tan bé i me’l tornen a donar.

Digues l’última frase d’aquesta entrevista.

De la funció que fem a Mataró amb el David Olivares podria dir: “És la Betty”. I d’aquesta entrevista, potser que he enraonat massa.

D’això es tractava. T’ho agraeixo perquè ens has impartit una classe magistral.

És l’última cosa que voldria fer en aquesta vida.

Felicitats, premi d’Honor del Cinema Català.

Gràcies. Hi ha una cosa que voldria dir abans d’acabar: m’agradaria compartir aquest premi amb tots els actors de la meva generació, tant els que no hi són com els que hi són, perquè hem treballat moltíssim i ho hem fet amb molt d’amor, de vegades en situacions molt precàries. Tots haurien merescut rebre aquest honor. El rebo com un honor a tota aquesta generació. Ara he estat bé. Per a un final està bé.