‘Entre togues i reixes’

Tan sols cinc dies abans de la constitució de l’Ajuntament de Barcelona, el Tribunal Suprem resol que em permetrà ser-hi present. En la seva interlocutòria, el Suprem m’autoritza a anar-hi un dia abans de la constitució, prevista per al 15 de juny, per tal que pugui acomplir diferents requisits administratius.

És una bona notícia, em fa feliç tornar a trepitjar Barcelona i la plaça de Sant Jaume, ni que sigui en unes condicions ben severes: vigilat, pres i sense llibertat de moviments. Sigui com sigui, té alguna cosa de retorn a casa, de connexió amb el que havia estat la meva vida passada, de retorn als llocs on he estat feliç, i només pensar-hi ja em fa content.

És l’últim dia del judici; en arribar a Soto del Real a quarts de nou del vespre, el funcionari del mòdul em comunica que l’endemà a les 7 del matí me’n vaig a Brians II en conducció directa, i que d’allà seré traslladat a Barcelona.

Tot i que la interlocutòria del Suprem diu que, un cop finalitzat l’acte a l’Ajuntament, haig de tornar a Soto del Real, els meus advocats fan gestions per tal que em pugui quedar a Catalunya. Davant d’aquesta possibilitat, m’emporto totes les pertinences cap a Brians. L’única cosa que no em deixen endur és l’ordinador, que em serà tramès per un transportista.

A quarts de vuit del matí del 13 de juny surto de Soto del Real acompanyat per dos turismes amb logotips impresos de la Guàrdia Civil. No és un vehicle gaire còmode, perquè el seient dels detinguts és molt dur, però té l’avantatge que puc mirar el paisatge a través de les finestres. Com m’agrada fer-ho! Bado com ho faria un nen petit que es mira el món i tot ho trobés nou. Al cap de quatre mesos a Soto del Real, és el primer cop que veig els entorns de la presó. M’entretinc en petits detalls del paisatge.

Conec un dels agents que m’acompanyen. Ho ha fet altres cops quan anem al Suprem. És amable i atent, no para de demanar-me si estic bé i si necessito alguna cosa.

Fem una única parada a la caserna de la Guàrdia Civil de Calatayud, i a la una del migdia arribem a Brians II.

Em quedo al mòdul d’ingressos, un mòdul provisional per on passen els reclusos abans no se’ls assigna un mòdul definitiu. En el meu cas, després de la presa de possessió, encara no se sap si tornaré a Soto o si des de Brians seré traslladat a Lledoners. Caldrà esperar.

M’instal·len a la segona planta del mòdul, estic sol.

Prefereixen que eviti el contacte amb altres presos. Faig tots els àpats a la cel·la i puc passejar pel pati alguna estona.

A la tarda rebo la visita d’en Quico Homs. M’explica que estan fent tot el possible perquè no hagi de tornar a Madrid, i té esperances d’aconseguir-ho, encara que és una decisió que correspon al Tribunal Suprem. Passo una bona nit. A la cel·la tinc un televisor i després de molts mesos he pogut veure l’ Està passant, el TN, el Polònia i el programa d’en Graset. He fet un intensiu de TV3.

A primera hora de la tarda em venen a buscar els Mossos d’Esquadra i em porten a Barcelona, a l’Ajuntament, on he de fer els tràmits preliminars a la presa de possessió. Sento un cert nerviosisme. Com trobaré la ciutat? A qui podré veure i saludar quan entri a l’Ajuntament? Em fa il·lusió retrobar-me amb tanta i tanta gent i necessitaria hores per saludar i parlar amb tothom amb qui m’agradaria fer-ho.

Em desplaço amb un turisme dels Mossos d’Esquadra sense logotips. Ens acompanya un altre vehicle. Anem per la ronda Litoral, agafem la sortida que porta a Colom, passo per davant de la caserna de Bombers de Montjuïc, les Drassanes, el passeig de Colom fins a Via Laietana, tombem pel carrer de Jaume I fins a la plaça de Sant Jaume. Quants cops dec haver fet aquest camí? Em sé de memòria tots els detalls del recorregut.

Fa un dia bonic, i Barcelona és plena de turistes. M’agradaria fer com ells i perdre’m per la ciutat, mirar-me-la de dalt a baix. Abans d’arribar a la plaça de Sant Jaume veig que l’Haití, el bar on acostumava a esmorzar, és obert. Hi veig en Joan i la Quima, els propietaris. Amb quin gust m’hi aturaria per menjar-me un tall de truita d’albergínia!

Entrem per la plaça de Sant Miquel, el cotxe s’atura davant la porta i baixo. Veig algunes persones que demanen cridant la meva llibertat i que porten fotografies. Veig els companys del grup municipal, treballadors de l’Ajuntament i molts periodistes. Només tinc temps de saludar-los amb la mà.

A l’entrada de l’edifici Novíssim saludo els guàrdies que en vigilen la porta i pujo directament a la cinquena planta, a Secretaria General, sempre acompanyat pels Mossos i també per la Guàrdia Urbana. Allà hi trobo en Jordi Casas, el secretari de l’Ajuntament. En Jordi m’havia visitat en alguna ocasió a Estremera. També hi ha el lletrat Carles Lloveras i un informàtic.

Al cap d’uns minuts hi entra l’alcaldessa. Ens quedem sols una estona. M’explica com estan les negociacions. Encara intenta posar un punt d’incertesa sobre la decisió que han de prendre els militants de Barcelona en Comú a la tarda, però és evident que tot està decidit i que el pacte amb el PSC i els vots de Valls no fallaran.

Els Mossos m’apressen a fer els tràmits. La Rosa Rodríguez, la meva secretària durant molts anys, ja té la feina avançada i gairebé només he de revisar les dades i signar electrònicament la declaració de béns i d’ingressos. Feina feta. Al cap de cinquanta minuts d’haver entrat, torno a fer el mateix camí, ara de sortida.

M’he passat tantes hores, tants dies entre aquestes parets, que he tingut la sensació com si el temps no hagués transcorregut, com si els dinou mesos de presó haguessin estat un petit instant en la meva vida. Em podria haver despertat al meu antic despatx com si em despertés d’un somni i hauria continuat fent la feina de cada dia.

No sé si aquesta sensació és bona o dolenta. No m’agrada recordar les males experiències, és com si intentés esborrar-les de la memòria. Sé que hi són però no m’agrada recrear-m’hi. M’estimo més aferrar-me als bons moments, que també hi han estat. És una qüestió de simple supervivència, suposo.

Amb els companys parlem d’això i crec que tots utilitzem els mateixos recursos. No esborro els mals moments però els aparto. Això sí, sé que hi són, que els puc recordar i recuperar. Algun cop ho faig, no me’n vull oblidar. He passat moments difícils de soledat, por, incomprensió, enyorança. He passat un fred terrible, insomni, cansament.

Sé que ho he viscut però també sé que he tingut l’acompanyament i la força per superar totes aquestes adversitats. No vull ser, el dia que surti de la presó, víctima dels mals records que només em portarien a un sentiment estèril de rancúnia.

Ara sí, arriba el dissabte, és el gran dia: el de la constitució de l’Ajuntament. Avui podré trepitjar el Saló de Cent i retrobar-me amb antics companys de consistori. Aprofito el matí per acabar el meu discurs. Els Mossos em vindran a buscar d’hora. A l’Ajuntament m’han habilitat una sala per canviar-me i fer temps fins que sigui el moment de trobar-nos amb la resta de regidors dels grups polítics al Saló Ciutat.

Sé que hi haurà la meva mare, la Laura i la Beta, i que potser les podré veure una estona abans de començar l’acte. Ho espero. Fa més de quatre mesos que no veig la mare. No he volgut que es desplacés a Soto del Real: és massa gran per fer aquest viatge.

Aquest cop no ens desplacem per Via Laietana, ho fem per la Rambla, carrer d’Escudellers, plaça de George Orwell i fins a l’Ajuntament. Hi ha força gent que s’espera a la plaça de Sant Miquel. Hi veig els meus amics de Viladrau. A l’entrada de l’Ajuntament hi ha el cap de la Guàrdia Urbana, l’Evelio Vázquez, escortes de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra. També hi veig dos escortes de la meva època de conseller d’Interior. Em fa il·lusió. Com aquell qui diu, no vaig tenir ni temps d’acomiadar-me quan vaig deixar de ser conseller.

Em canvio de roba i després de rebre les instruccions sobre el desenvolupament de l’acte em dirigeixo cap al Saló Ciutat. Abans puc veure la meva mare. S’emociona i em fa emocionar a mi. La Laura i les meves filles m’abracen. La meva filla Anna m’ha sorprès pel fet que ha vingut expressament de Londres, i jo no sabia que seria amb nosaltres. Al Saló de Cent hi ha les meves germanes, la tia Maria, la meva sogra, el company de l’Anna, el Dominik, nebots i el meu cunyat.

Al Saló Ciutat m’esperen el president Torra i la seva esposa. Han vingut a saludar-me perquè no estic autoritzat a desplaçar-me amb la comitiva municipal fins al Palau de la Generalitat, després de la presa de possessió de l’alcaldessa.

Saludo tots els regidors, els nous i els que ja ho eren en mandats anteriors. Tothom és molt amable amb mi. N’hi ha que m’han visitat a la presó, però fins i tot em saluden educadament els que pertanyen als grups més allunyats políticament.

Saludo el Manuel Valls, ens donem la mà i em diu que alguna cosa tenim en comú: tots dos hem compartit responsabilitats, ell com a ministre i jo com a conseller d’Interior. L’únic que es nega a encaixar-me la mà és en Josep Bou. Em diu que està en contra de la meva presència a l’Ajuntament. M’ho prenc com una anècdota sense més importància.

L’entrada al Saló de Cent la fem, en primer terme, els caps de llista que hem obtingut representació, i al darrere, la resta de regidors. Només entrar-hi sento molts aplaudiments i crits de llibertat. Molta gent em saluda.

M’abraço al Xavier Trias i a l’Artur Mas, que seuen a la primera fila. La Laura i la meva mare també seuen a la primera fila, al costat de l’esposa de l’Ernest Maragall.

El primer que fem és la promesa o jurament del càrrec. Jo utilitzo la fórmula següent: “Prometo per imperatiu legal, amb lleialtat al mandat democràtic i al poble de Catalunya”.

Immediatament després, s’inicia la votació, nominal i secreta. Junts per Catalunya vota l’Ernest Maragall. Ada Colau rep els vots de Barcelona en Comú, el PSC i tres vots de la candidatura de Manuel Valls, que li permeten arribar als 21 vots necessaris per esdevenir alcaldessa en la primera volta.

He pensat molt sobre què diré en el meu discurs, i tinc clares algunes coses. Començo amb un record a tots els companys i companyes que són a l’exili i a la presó. Dimecres passat, l’últim dia del judici, tots ells estaven feliços que pogués anar a l’acte de constitució de l’Ajuntament. Tots plegats em van donar força i coratge. Sé que deuen estar pendents de les televisions i m’agradaria que sentissin les paraules que els adreço.

Introdueixo una part crítica en el discurs, com és lògic. Encara que sigui a la presó, a efectes pràctics soc el cap d’un grup municipal. L’elecció de Colau com a alcaldessa és legítima, ni em passa pel cap posar-ho en dubte. Però no puc deixar de recordar com s’ha gestat aquesta operació, i com “els poderosos” de qui parla Colau hi han intervingut de manera decisiva. Ella ha estat l’instrument útil d’alguns poders econòmics i socials que s’han conjurat perquè a Barcelona no hi hagi un alcalde independentista.

Fins i tot en Josep Bou, el candidat del PP, es felicita que Colau sigui l’alcaldessa abans d’acabar el seu discurs amb un crit marcial de “¡Viva España! ”

Acabo la meva intervenció en positiu. Recordo els nostres al·legats finals davant el Tribunal Suprem. Tots els processats coincidíem a reclamar el retorn a la política, a abandonar el terreny de la confrontació i a recuperar el diàleg i el consens.

Probablement, des de la meva posició de pres polític podria apel·lar a un escenari de confrontació. No ho he fet a consciència. Estic convençut que només avançarem com a país i com a societat a través del diàleg i del consens.

Totes les intervencions de la resta de candidats han fet alguna referència a la meva persona, majoritàriament positives. L’alcaldessa, en el seu discurs, ha denunciat la situació injusta que estic patint i s’ha compromès a seguir treballant per la nostra llibertat i pel retorn dels exiliats.

L’acte de constitució ha acabat amb el cant d’ Els segadors i la fotografia de tots els regidors. Immediatament, m’he acomiadat i m’he dirigit a la sala per canviar-me de roba i tornar a la presó de Brians, d’on finalment seré traslladat a Soto del Real. No ens n’hem sortit. Me’n torno cap a Madrid amb tots els paquets a sobre, com si fos un caragol.

Me’n vaig immediatament, sense pausa. A quarts de deu de la nit arriben els dos cotxes de la Guàrdia Civil encarregats del meu trasllat i iniciem el viatge: entro a la cel·la de Soto del Real a les quatre en punt de la matinada.

Sol altra vegada a la cel·la, penso que estic content d’haver assistit a l’acte de constitució de l’Ajuntament. L’esforç ha valgut la pena. Recordaré sempre aquests dos dies. He carregat piles. Veig que molta gent, més enllà del món independentista, està amb nosaltres. Malgrat les limitacions imposades per la interlocutòria del jutge Marchena, el tracte ha estat correcte i he pogut estar present al Saló de Cent i llançar un missatge polític.

Hem de saber aprofitar totes les ocasions que se’ns presenten per denunciar la situació que patim. Molts mitjans de comunicació, entre nombrosos comentaristes i polítics, segueixen una estratègia per deshumanitzar-nos o normalitzar la situació que vivim. Cal que fem sentir la nostra veu per tot arreu.

Gairebé no he dormit perquè estava desvetllat, i abans de les set del matí ja m’havia llevat. Quan s’ha obert la cel·la els companys m’esperaven perquè els expliqués tots els detalls de l’acte. M’ha fet il·lusió transmetre’ls les nombroses mostres de suport que vam rebre ahir, l’estima i la solidaritat de tantes i tantes persones. Una cosa m’ha quedat clara: a Catalunya la gent no ens oblida.

La sentència ja és en fase de redacció -veurem què en surt-, i el judici ja és història. Però la Història la seguim escrivint.

Cada dia.

[Nota: aquest llibre el podeu aconseguir amb l’ARA els dies 16 i 17 de novembre]