Joc ras i patada al ventre
Això ho deia el meu avi enganxat a la televisió i al partit de futbol que toqués de la tarda. I no és extrapolable al bàsquet perquè seria expulsió directa (ell encara no sabia que tindria una neta que es dedicaria a això). Però a mi em va quedar el missatge que amaga. Vol dir que s’ha de jugar al límit. Perquè hi ha dies que no entren. Hi ha dies que no brilla el sol. Hi ha dies que les cames no tenen la plasticitat que toca. Hi ha dies que estàs malalt. Hi ha dies que t’han trencat el cor. Hi ha dies que el cansament és com una manta de plom que t’embolcalla el cos i l’esperit. Hi ha dies que no saps en quin aeroport internacional ets, però sí contra qui jugaràs. I hi ha dies que saps que només amb el talent no en tindràs prou. Per a tots aquests tipus de dies, joc ras i patada al ventre.
Instruccions d’ús:
-Feu-ne ús en cas de necessitat o poca brillantor. Apliqueu-ho al contrari en dosis mesurades.
-Consulteu amb el criteri arbitral.
-Posologia: durant els 40 minuts que duri el partit, vegeu l’augment de dosis en cas de pròrroga.
Perquè no hi hagi malentesos, per a mi vol dir que aquell dia has de ser més dur en les coses bàsiques: bloquejar, defensar, rebotejar. Ser un tractor, vaja. Una màquina que traça solcs, que prepara el terreny perquè, si (oh, Déu dels bàsquet-boleros, escolta les nostres pregàries!) hi hagués una llavor de la sort que caigués al forat correcte, la terra i l’equip estarien preparats per rebre-ho correctament. O, altrament dit, tirar d’ofici. I aquí entrem en la segona part del que vull explicar.
Ma mare em va enviar una foto l’altre dia en què surt la meva àvia, les seves germanes i el seu germà. Una d’aquelles fotos en blanc i negre esgrogueït i mirades intactes com de pel·lícula de Hollywood de la Rita Hayworth. Sorprenentment, m’hi assemblo bastant, a l’àvia. Els ulls, la mirada, un aire.
I jo em pregunto: ¿en què ens podem assemblar una dona de casa seva, d’una família de pagès de Premià de Dalt, abnegada esposa, mare de quatre fills, cuinera que feia cantar els àngels i modista de dits de fils d’or, amb una tia que acaba de fer els 40, que juga a bàsquet (malgrat que ningú creia que allò podia ser una professió), que ha viatjat i viscut per tot Europa i part del món, que no té fills, que es guanya la vida molt dignament, que segueix plorant de ràbia quan el seu equip perd i que, ocasionalment, escriu articles per a un diari del moment?
Doncs jo us ho diré: fer les coses amb amor i un punt de tossuderia. Tirar d’ofici. Perquè els avis (les arrels) són la nostra gran biblioteca de la informació, només cal saber recuperar-la.
