John Carlin: “El Chelsea té molts problemes però seria un error colossal subestimar-lo”

BarcelonaEl periodista John Carlin (Londres, 1956) és una de les veus més autoritzades per parlar de política internacional i de futbol, les seves dues passions. Per això el Barça hi va contactar perquè participés en el documental Un joc anomenat esperança, que narra el treball de la fundació del club en diferents països a través del programa FutbolNet. Carlin atén l’ARA per parlar del film i per analitzar l’actualitat blaugrana a pocs dies de l’anada dels vuitens de final de la Champions contra el Chelsea.

No sé com ho veu vostè, però en l’ambient de Barcelona fa la sensació que al Barça l’espera un Chelsea més assequible que en altres temporades.

Això és futbol i aquí les sensacions que un té canvien d’una setmana a una altra. I en funció de l’últim partit et poden sorgir uns dubtes que abans no tenies. La gent que seguim el futbol i el volem fer ciència sempre acabem topant amb un factor humà, un factor de sort, alguna cosa imprevista. I sí, al desembre ningú celebrava l’emparellament amb el Chelsea i ara sembla que tot són problemes al conjunt anglès, que si l’entrenador, que si la baixa moral de l’equip... Però seria un error colossal subestimar-lo. Té un equip molt fort.

Potser la gent confia especialment en el Barça, perquè aquesta temporada està sent més fiable.

Miro tots els partits del Barça i aquesta temporada és especialment sòlid. Concedeix molt pocs gols i tenen potser el millor central del món, Umtiti: ningú en sabia res fins fa un any i ara tens un central amb unes garanties fantàstiques. Valverde ha construït un Barça molt sòlid. Potser no és tan elegant com el de Pep Guardiola, però mentre hi hagi Messi tot és possible. L’altre dia en parlava a Ruanda: era allà i va sortir a la conversa qui guanyaria la Champions, i van arribar al consens que el Barça la guanyarà. Almenys a Ruanda hi tenen fe. I en saben molt de futbol. Potser hi trobes gent amb poc nivell educatiu, però de futbol en saben moltíssim.

Vostè també aposta pel Barça?

Mira, qualsevol pronòstic en el futbol és absurd. Però t’accepto el joc: si ara em ve algú i em posa la pistola al cap i em diu que he d’apostar tots els diners per un candidat a la Champions, diria que el Barça. Per la seva solidesa. I per Messi.Tots els camins condueixen a Messi.

Però únicament amb Messi no n’hi ha prou. L’exemple és l’Argentina. Ell sol no pot contra la resta.

Exacte, i per això destaco que el Barça és un equip sòlid i està bé. Però Messi és la clau de tot, no ens enganyem. El Barça actual sense Messi seria un equip molt digne que arribaria a quarts de final de la Champions i quedaria tercer a la Lliga espanyola.

Algun dia Messi no hi serà...

I ens posarem tots a plorar. Jo el primer.

Abans ha mencionat Guardiola. ¿Li agrada el seu estil i que intenti modificar el futbol que històricament s’ha jugat a Anglaterra?

El que està fent a la Premier és increïble! Jo m’ho esperava, i hi havia certs comentaristes que també confiaven que hi revolucionaria el futbol. I n’hi havia d’altres que no. Entre ells, els típics que protegeixen la cultura local i diuen: “Aquest, que ve de fora, no ens ha d’ensenyar res”. Per això molts se’n van riure la temporada passada, en què no va guanyar cap títol amb el City. Però ara tots han d’acceptar la realitat. La totalitat del futbol anglès, siguin experts, fans, jugadors, entrenadors, periodistes... tots s’han rendit i han reconegut que el Pep ha revolucionat el futbol, i que està introduint uns conceptes que són bons per a la lliga anglesa i per al futbol anglès en general. El domini del City a Anglaterra és espectacular, no s’havia vist res així.

El futur passa per ell?

Crec que sí. L’anti-Guardiola, l’antítesi, és Mourinho. Ell ho ha dit, que no vol la pilota perquè tenir-la és més arriscat. Però se li ha covat l’arròs, a la visió mourinhista. Aquesta temporada la rivalitat havia de ser City-United. I no hi ha color, ha sigut una massacre. Per això crec que sí, que els clubs que apliquen el ritme de pilota, la possessió i la pressió amunt són els que triomfen. El Liverpool ho aplica, el Tottenham també... i l’estil de Mourinho, el del contraatac, el clàssic del catenaccio, està bastant caducat. Guardiola és el present i el futur.

Parlem de la seva participació en el documental. Com va ser l’experiència?

Va ser impactant. És la tercera vegada que visito Bangladesh i crec que és el lloc més pobre que he vist mai. I això que conec bé l’Àsia. És per la increïble densitat de població. Un dia ho vaig escriure en un article a El País : si a Espanya hi hagués la mateixa densitat hi hauria 2.000 milions d’habitants, demencial. Tens la sensació d’opressió i de claustrofòbia. La gent està lluitant cada dia per sobreviure. I, en aquest context, en un lloc tan pobre és on viu aquesta noia [una de les protagonistes del documental, Nupur Akte]. Viu amb els seus pares i amb dos germans petits en una habitació on tan sols hi cap un llit doble, i poc més. Els pares dormen a terra. Doncs aquesta família té una televisió petita. I el que més els agrada veure és el futbol i Messi. És superinteressant perquè és un país musulmà que s’ha fet molt conservador, cada vegada més. Els seus pares volen que surti d’aquesta gàbia. I a través del futbol la noia està agafant molta més confiança en ella mateixa. Un dia em va dir: “En el moment que vaig trepitjar la pilota vaig sentir que la meva vida havia canviat”, perquè de cop i volta era una manera de sortir d’aquella repressió cultural.

Noto que parla de l’experiència amb passió. Amb molt de cor.

És la cosa bona d’aquest documental. Al final és la clàssica història que sempre funciona a Hollywood, la de la redempció. La gent que té vides difícils, miserables... que a través d’alguna cosa, de la bondat d’algú, aconsegueixen un punt de felicitat i autorealització que no s’esperaven. I, en aquest cas, el futbol ha sigut un instrument alliberador.

¿Que el Barça faci aquestes accions el converteix en un club especial?

No sé si ho fan altres clubs o no, però el cas és que el Barça ho fa per tot el món. Sembla que han arribat a connectar amb un milió de nens, segons les estadístiques oficials. Ara som a Barcelona i no sé si la gent d’aquí és conscient de la increïble repercussió que té el Barça. Viatjo permanentment i el futbol és la gran religió mundial, sens dubte. El Barça té un impacte admirable i, tot i que no té cap necessitat de fer-ho, decideix ajudar la gent. No es pot fer cap altra cosa sinó aplaudir-lo.