Comerç d’armes: parlem-ne

i Jordi Armadans
01/09/2017
3 min

Mai abans com arran de la manifestació “No tinc por” de dissabte passat s’ha fet tan visible el comerç d’armes ni se n’ha parlat tant. Al marge que això sigui lògic o no, ha estat així. I, des de llavors, han sorgit tota mena de preguntes i comentaris. Potser val la pena parlar-ne un xic.

Segons estimacions del SIPRI (Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm), el volum del comerç de grans armes convencionals (deixant fora totes les armes curtes i lleugeres) fregaria els cent mil milions de dòlars. La tendència és ascendent: després de les davallades arran de la fi de la Guerra Freda, ja fa una dècada llarga que ha estat creixent. En el darrer període analitzat, el que va del 2012 al 2016, les vendes d’armes van créixer un 8,4% respecte al període anterior (2007-2011).

Es tracta d’un comerç encapçalat per les grans potències: entre els sis principals venedors d’armes hi trobem els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (els Estats Units, Rússia, la Xina, la Gran Bretanya i França). Els estats que més exemple haurien de donar al món, i que haurien d’actuar amb més responsabilitat, són els principals escampadors d’armes al planeta. ¿Cap on van a parar aquestes armes? A molts llocs. Però podem esmentar els que recurrentment ocupen, en els darrers anys, les primeres places: l’Índia, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, la Xina, Turquia, l’Iraq, etc.

Abans parlàvem de l’increment del comerç d’armes en termes globals. Però cal desgranar les dades: al Pròxim Orient l’increment en compra d’armes va ser del 84%. Encara més en concret: Qatar va augmentar-ne la compra un 245% i l’Aràbia Saudita un 212%. Una Aràbia Saudita, no ho oblidem, que a més de vulnerar tota mena de drets humans és activa en diversos conflictes regionals, com el del Iemen, que pateix una gravíssima crisi humanitària enmig de fam i bombes.

Les xifres de venda d’armes són rellevants. Però cal filar prim: no és el mateix vendre armes antidisturbis a països amb un elevat respecte pels drets humans que a països que reprimeixen habitualment la població. No és el mateix vendre un caça a un país que no té historial d’atacs militars que a un país que sol participar en guerres i intervencions militars.

És evident que les armes no creen els conflictes. Però també és evident que les armes faciliten el seu enquistament i un grau més gran de virulència, això és, més morts, ferits i destrucció. La relació és clara: una de les regions més conflictives del món (no només per nombre, sinó per impacte), el Pròxim Orient, és la zona on més s’ha incrementat l’enviament d’armes i on més refugiats i desplaçats hi ha hagut. Quan veiem que hi ha 65 milions de persones que cerquen refugi, una xifra rècord mai abans assolida, ens hem de preguntar què fem per prevenir els conflictes armats i per què no aturem l’impacte del devastador comerç d’armes.

I què hi pinta, en tot això, l’Estat? Espanya és el setè venedor d’armes al món. I, esclar, Espanya no és la setena potència econòmica mundial. Això vol dir que té un paper especialment actiu en la venda d’armes. I una part d’aquestes vendes van a parar a llocs on les armes poden facilitar greus vulneracions de drets humans. L’Aràbia Saudita és una de les principals destinacions de venda d’armes espanyoles. I les xifres podrien augmentar si es concreten noves comandes. En aquestes gestions, el monarca actual -seguint els passos de l’anterior- s’hi ha implicat considerablement. De fet, un dels primers viatges a l’exterior de Felip VI (un cop investit Mariano Rajoy) va ser a l’Aràbia Saudita per mirar de tancar la venda de corbetes de Navantia. Però Ciutadans, el PSOE, Podem i IU, tot i fer declaracions crítiques amb aquestes operacions, a les localitats on s’han de construir aquests vaixells hi donen suport. I aquests dies també hem vist algunes persones dins el món sobiranista que han criticat amb duresa que es critiqués el comerç d’armes. En definitiva, que per ser justos la defensa del comerç d’armes no és cosa, només, del rei i del PP.

Les bones notícies en aquest àmbit són les recents consecucions (fruit de llargues campanyes de la societat civil) de tractats i lleis que haurien de posar límits i controls a un comerç que, fins fa poc, era plenament desregulat. Malgrat tot, només la pressió de la ciutadania, la lupa dels mitjans i més voluntat i coherència polítiques farà que aquestes lleis es compleixin.

En tot cas, una cosa és clara: promoure un món en pau no passa per incrementar les vendes irresponsables d’armes, sinó per aturar-les.

stats