Ideologia i llibertat

Tothom en té, d’ideologia. Cadascú pot ser-ne més o menys conscient, o parlar-ne més sovint o callar, o fins i tot adaptar un xic o gens els seus actes als paràmetres de conducta que marca la ideologia. A més, moltes persones tenen fortíssimes dosis de contradiccions, o simplement pura hipocresia, i apliquen la ideologia als altres però no a ells mateixos. Finalment, altres persones, que poden incloure’s en qualsevol dels grups anteriors, practiquen un comportament gregari que els porta a tenir la mateixa conducta que les persones del seu entorn, familiar o simplement residencial.

Aquesta tendència és en bona mesura natural. Està mal vist anar a contracorrent, i per això el grup sanciona amb més o menys força la discrepància. Aquest comportament gregari és el que aprofiten alguns grups d’amics ajudant-se mútuament amb voluntat de posicionar-se socialment. Poden arribar fins als lobis, que reforcen aquest comportament conjunt amb un compromís molt fort en benefici dels seus membres i/o objectius, però que també comporten, de vegades, unes contradiccions internes clamoroses. És el que passa, per exemple, quan encobreixen conductes delictives dels seus membres que són fermament desaprovades per la ideologia oficial del grup, però que tot i així s’oculten.

És difícil sostreure’s de les ideologies grupals i ser un mateix. De fet, des de les primeres tribus fins als actuals estats, les morals religioses primer i les ideologies després han estat forts mecanismes de cohesió que –se suposa– han possibilitat la supervivència, no dels individus, sinó dels grups com a tals. I d’aquí la idea de pàtria, per exemple. Malgrat que a aquesta altura de desenvolupament social seria possible un model més conscient, transversal, cooperatiu i gens jeràrquic, el més fàcil és mantenir els mites ideològics –àdhuc morals– dels grups i que les ments no siguin autènticament lliures. Hi ha molta por, en general, a una llibertat de pensament que pogués arribar a disgregar el grup fruit de les discrepàncies i desavinences. S’ignora que l’evolució de l’ésser humà s’ha produït sobretot perquè algú va decidir discrepar del que es veia com a normal o natural en un moment donat.

Les ideologies que transcendeixen la vida privada i influeixen en el comportament social poden arribar a ser perilloses en alguns àmbits, per exemple en una contractació de persones que exclogui els discrepants. Però molt particularment en els processos judicials de transcendència pública. Tothom que parla d’un procés mediàtic, si no és jurista, opina ideològicament com si estigués en un partit de futbol. Qualsevol caiguda d’un jugador propi a l’àrea rival és penal i expulsió. Qualsevol falta d’un jugador del nostre equip és teatre del contrari. I d’aquesta manera, tot i que cada vegada més persones són capaces d’escoltar i entendre els arguments jurídics explicats de manera planera, continua havent-hi qui valora les informacions tècniques amb la perspectiva d’un hooligan.

Va passar, i continua passant, amb tot el que té relació amb el judici del Procés. Però va succeir també amb el cas de la nena Asunta, trobada morta a la Corunya en circumstàncies encara molt estranyes. La majoria es va posicionar en contra de la mare perquè no s’ajustava, per la seva gestualitat i vida privada, al model social de “bona mare”, malgrat que la insuficiència de proves acusatòries en aquest cas cridava molt l’atenció. I està passant també amb qui està seguint el mal anomenat crim de la Guàrdia Urbana. Ningú sap res del que va passar exactament, però tothom valora amb tòpics el comportament dels acusats. Tant de bo el jurat se n’escapi, d’aquesta conducta, i analitzi només les proves sense prejudicis, tot i que és molt complicat. Fet i fet, valorar la prova no és gens fàcil, i encara és més complicat per a persones sense experiència en la difícil tasca de jutjar, com ara el jurat, que no té cap formació tècnica en matèria probatòria.

Malgrat tot, quan el problema es fa més greu és en el moment que la ideologia fa del jutge un ostatge i el dirigeix. Ja no és jutge, sinó algú que vol desesperadament una condemna i a qui les sessions del procés avorreixen perquè ja té al cap la sentència que vol dictar. En aquest moment es perd una de les peces fonamentals de la democràcia: la independència o imparcialitat dels jutges, únics òrgans dels estats que obligatòriament n’han de tenir. En l’instant en què els únics autèntics àrbitres neutrals de la societat han desaparegut, la ideologia ocupa tots els espais, cosa que vol dir que la llibertat desapareix.