En Jordi Solé, polític, pensador, amic

i Marina Subirats
07/12/2019
4 min

Ara fa 10 anys, la vigília del 31è aniversari de la Constitució del 78, ens va deixar Jordi Solé Tura, que n’havia estat ponent. La seva feina constitucional és, indubtablement, el seu llegat més emblemàtic i conegut, però la seva figura intel·lectual i política és molt més àmplia. Moltes coses em vinculaven al Jordi: havíem militat junts a Bandera Roja i al PSUC durant els primers anys setanta, havíem compartit viatges, sopars, celebracions i moltes moltíssimes reunions, com era habitual en aquells temps de lluita clandestina. I moments d’angoixa, quan algun company o companya havia caigut, com en dèiem llavors, és a dir, havia anat a parar a la comissaria de Laietana, i podia passar de tot. També moltes rialles, que era un home divertit, vital, imaginatiu, amb rampells de poeta. Sempre he recordat com, tornant d’un viatge esplèndid amb les nostres parelles a les illes Lofoten, l’estiu de 1975, vam saber que s’havia tornat a implantar l’estat d’excepció a Espanya. El Jordi rialler, juganer, feliç, amb qui havíem compartit llums nòrdiques i paisatges exòtics, va desaparèixer en un moment; l’angoixa i la preocupació van retornar. I de nou, el malson: hi va haver execucions, que aquell Franco ja gairebé moribund havia de morir com va viure, matant.

Però si parlo avui d’en Jordi Solé Tura no és tant per evocar l’amic com per recordar el polític i el pensador, en un moment en què Catalunya viu situacions que, al meu parer, van constituir el nucli de la seva reflexió i també de la seva acció política. Sovint m’he preguntat quina seria, en l’etapa del moviment independentista, la posició d’en Jordi. Evidentment no la podem saber, ni ningú pot parlar en nom seu. Però hi ha una cosa que em sembla clara: la seva defensa de Catalunya va ser constant i sense fissures. Pensem el que pensem avui de la Constitució -és ben sabut que difícilment podem jutjar els fets polítics fora del seu temps i en funció dels problemes d’un present llavors imprevisible-, em sembla d’una frivolitat inadmissible parlar amb menyspreu del “règim del 78”, és a dir, del pacte al qual es va poder arribar en aquell moment. I molts aspectes cabdals d’aquest pacte -des del meu punt de vista els més progressistes- es deuen al gran esforç que van dur a terme els dos catalans que hi van intervenir, en Miquel Roca i en Jordi Solé. Ells van ser els artífexs de l’estat de les autonomies, entre altres aspectes, i només ells, i algunes persones molt properes, coneixien les dificultats que van haver de superar, les renúncies que van haver de fer, les línies vermelles a què van haver d’enfrontar-se. Pels que ens ho miràvem des de fora, va ser gairebé un miracle que, malgrat tot, aquella Constitució pogués néixer i permetés recuperar la Generalitat i el govern de Catalunya, encara que fos al preu d’utilitzar un concepte tan confús com el de nacionalitat. Ens havíem acostumat tant a haver de maquillar les paraules, a llegir el seu sentit profund sota la significació semàntica aparent, que ni tan sols això ens va sorprendre gaire.

Era un començament. Suficient? Clarament no, però gairebé més enllà de l’impossible en aquell moment. En Jordi ho sabia, ho havia comentat més d’una vegada; sabia que calia seguir lluitant, consolidant un estat de caràcter federal. Un tema que el preocupava era que el repartiment de competències hagués quedat obert i, per tant, sotmès a enfrontaments constants i a possibles retrocessos. Perquè la democràcia era fràgil: recordem que les primeres i segones eleccions, a Espanya, les va guanyar la UCD, dirigida per un Suárez procedent del falangisme, encara que després fes un gir considerable, i que li van fer pagar car. Però veníem d’on veníem; i no es tractava d’anar cap al comunisme, que en la versió soviètica d’aquell moment ja no era una esperança per a gairebé ningú, sinó cap a la socialdemocràcia, que havia permès grans progressos a Europa. Cada cop que sento utilitzar comunista com una desqualificació em pregunto on eren tots aquests grans demòcrates mentre la gent del PSUC i del PCE constituïen l’únic instrument efectiu per combatre la dictadura i pagaven per fer-ho preus exorbitants. I alhora, l’únic instrument per crear a Catalunya una cohesió en què, com hem vist, es poden obrir tantes esquerdes.

Sempre vaig pensar que hauria estat un magnífic president de la Generalitat, i que amb ell hauríem aconseguit avançar en l’autogovern i alhora mantenir la cohesió interna. Perquè la seva Catalunya era inclusiva, no era la d’una burgesia nacional. I ara, que de burgesia nacional ja no en tenim, el progrés de l’autogovern a Catalunya només pot venir d’una àmplia base de l’esquerra.

Però en el seu temps les coses van anar per una altra banda i així estem: empantanegats entre un possible massa curt i un impossible massa inassequible, mancats de polítics pensadors com el Jordi, capaços de crear noves possibilitats i d’arrencar resultats efectius que permetin fer passos endavant.

stats