Jordi Mestre Masdeu: “Barcelona ha perdut nivell: ‘top manta’, bicitaxis, ‘mojiteros’, la inseguretat...”

Jordi Mestre Masdeu (Barcelona, 1962) és propietari del grup hoteler Selenta, que compta amb 1.500 treballadors i 3.000 habitacions entre Barcelona, València, Marbella i Tenerife. Els de Barcelona són el Sofia i el Nobu (a la Torre Catalunya). Aquest 2019 facturarà uns 130 milions d’euros. A l’estiu va accedir a la presidència del Gremi d’Hotels, coincidint amb la notícia que el TSJC va donar la raó al Gremi davant l’Ajuntament de Barcelona en el Pla Especial Urbanístic d’Allotjament Turístic (PEUAT). Va ser vicepresident del Barça entre el 2014 i aquest estiu, quan va dimitir tip i cuit de crítiques internes. Ho recorda com una època gratificant, però tan dura, alhora, que quan va acabar la primera roda de premsa com a president del Gremi d’Hotels li va semblar un massatge, per comparació amb les que patia al Barça. Va impulsar la concessió de la Creu de Sant Jordi a Messi i el dia que Neymar va dir que se n’anava al PSG, li va advertir: “Ney, París no té platja”.

Com ha anat el turisme a la ciutat de Barcelona aquest any 2019?

Força semblant al 2018, en xifres d’ocupació i de preu (potser hem baixat una mica en ocupació), i tal com han anat les coses no és tan mala notícia. No només Barcelona, jo diria que tot l’estat espanyol, i sobretot els destins de costa i platja, ha notat molt que no ha vingut aquest client que nosaltres anomenem prestat : quan s’han tornat a obrir mercats com ara Tunísia, Egipte o Grècia, part dels nostres clients hi han tornat. Tothom sabia que passaria, i hem aguantat força bé. Aquest últim trimestre hem tingut un ensurt amb els aldarulls, però ja ha passat, igual que l’octubre del 17.

¿París perd molt turisme amb els aparadors trencats als Camps Elisis?

No, de fet a Europa, després de Londres, és la ciutat més visitada. Té una marca reputacional i un atractiu que venen de generacions. Barcelona, tot i l’atemptat de la Rambla i els aldarulls d’aquest any, està aguantant, i vol dir que és un destí consolidat.

I Barcelona, la ciutat, com està?

Barcelona té una marca molt potent. Fa quasi 30 anys que aprofitem la tirada dels Jocs Olímpics i som al mapa mundial turístic, de congressos, de fires, d’empreses de tecnologia que s’hi volen instal·lar... Això és feina de molta gent i de molts anys, no han vingut perquè sí, i tenim una situació que moltes ciutats voldrien.

Però...

En la part negativa, i parlant-ho amb altres sectors, els darrers anys Barcelona ha perdut el nivell de qualitat de turisme i de civisme a causa de negocis que s’han denominat col·laboratius però que, en el fons, són il·legals, i han perjudicat la imatge de la ciutat: top manta, bicitaxis, mojiteros, inseguretat... No és que això passi a tot Barcelona, però amb les xarxes socials corre per tot el món. Crec que a la primera conversa que vaig tenir amb l’alcaldessa, Ada Colau, ja li vaig dir que no es pot governar des del prejudici. Vull creure que l’Ajuntament se n’ha adonat, i reconec que des que ha pactat amb el PSC ha fet una evolució, i crec que també farem un salt en aquest sentit.

¿Els problemes van començar amb l’arribada de Colau a l’alcaldia?

Amb els pisos turístics il·legals els problemes venen d’abans, el que passa és que si tu no regules ni controles tots aquests negocis... És com la inseguretat: comença d’una manera acotada i quan veus que a Barcelona tens barra lliure es produeix un efecte crida. Els pisos turístics són un greu problema, perquè, a part de la il·legalitat, hi van els turistes conflictius, perquè no tenen el control ni del propietari del pis ni del llogater. Si volguéssim obrir un hotel sense permís, ens el precintarien. Passa igual que amb les habitacions turístiques, i els veïns que són a la mateixa escala són els primers que reben.

Airbnb diu que el 80% de les llicències turístiques de la ciutat les tenen entre els hotelers i els grans propietaris d’apartament turístics.

A Barcelona hi venen 34 milions de turistes, i la meitat hi dormen. D’aquests 17 milions, 9 van a hotels, 4,5 a pisos turístics i 3,5 a allotjaments il·legals. Em sembla escandalós que algú pugui obrir un negoci d’una manera il·legal, i la laxitud ha fet créixer aquests pisos exponencialment.

De la seguretat a Barcelona ara no se’n parla tant.

Que no se’n parli no vol dir que el problema no existeixi. Cada vegada més gent em diu que li han robat el mòbil, a mi mateix em van obrir el cotxe fa 15 dies en un pàrquing privat vigilat amb càmeres. En aquest tipus de delinqüència, l’efecte crida ha sigut brutal, els lladres saben que aquí ho tindran millor. Li recordo el cas de la ministra coreana que va morir. No dic que no passi en altres llocs, però que hi ha inseguretat a Barcelona és evident.

¿Estan més tranquils des que Albert Batlle és al capdavant de l’àrea de seguretat a l’Ajuntament?

Més tranquils perquè tenim un responsable amb experiència i estatus suficient per posar mesures correctores, amb voluntat política, però això no se solucionarà en quatre dies.

Al mateix temps, aquesta setmana el Financial Times feia un reportatge on es llegia: “Barcelona està ara entre els centres de start-ups amb més èxit d’Europa. No és només una ciutat per ser seu d’una conferència, sinó una ciutat per fer-hi negocis”.

Sí, però és que a Barcelona s’hi viu molt bé, perquè hi fa molt bon clima, té mar, té muntanya a la vora, bona gastronomia... Obren negocis aquí perquè la qualitat de vida és molt bona. I si superéssim els problemes d’inseguretat, incivisme o neteja, estaríem molt millor. Si ve un turisme que no interessa, de borratxera, de fer les necessitats enmig del carrer, de botellón, al final es nota. Tenim una Guàrdia Urbana que hauria d’estar per a aquestes coses.

Però Barcelona s’hauria de fer valer més. Si hi ha tanta gent que vol venir, que paguin. Té lògica cobrar una bona taxa turística.

I els hotels, el 2012, ja vam accedir a cobrar la taxa, i no tot el sector hi estava d’acord, però si havia d’ajudar a combatre la crisi, endavant. Però set anys després creiem que hi ha altres negocis que també viuen del turisme i també l’haurien de cobrar.

Per exemple?

La restauració, el comerç de segons quines zones, els mateixos autocars, que porten gent de fora, se’n van i no fan gairebé cap tipus d’ingrés a Barcelona. O la Sagrada Família, que a més a més ho han explicat: les obres les estan pagant els turistes. La Pedrera, tots els monuments de Gaudí, que avui dia viuen del turisme. Si volem recaptar més, repartim la base de l’impost turístic.

Sembla com si els arranquessin un queixal per haver de cobrar la taxa. A Nova York a l’hotel te’n cobren dues, la taxa de la ciutat i la taxa de l’estat.

Si ho apliquessin totes les ciutats no seria un factor diferencial. Madrid no l’aplica i Madrid és un competidor de Barcelona.

Probablement deuen tenir altres tractes.

Però és que el 2012 se’ns va dir que comencéssim a recaptar l’impost i que al cap d’un any ens asseuríem per fer balanç i mirar a què es destinaria, i encara estem esperant que ens truquin. Havia de repercutir en la qualitat del turisme i no sabem on va.

¿Una habitació de cent euros quin impost paga?

En un hotel de quatre estrelles, em sembla que seria un euro.

Això no fa que ningú deixi de venir a Barcelona. A vegades sembla com si els hotelers tinguessin la queixa més fàcil que altres sectors.

Bé, és que hem passat uns anys en què es va demonitzar molt el sector hoteler. Quan va esclatar la turismofòbia, els grans culpables eren els hotelers. Amb els anys s’ha anat demostrant que el problema ha vingut pels pisos turístics. Fa uns anys hi va haver una manifestació a la Barceloneta contra el turisme, i a la Barceloneta em sembla que només hi ha un hotel, i de 50 habitacions. Tota la resta són pisos turístics, legals i il·legals.

El problema del turisme, i no només a Barcelona, és que té costos i beneficis, i els costos sembla que són per a tothom i els beneficis sembla que només són per a uns.

Això és demagògia pura.

Moltes gràcies.

Darrere nostre, uns 500 hotels, hi ha molta gent que treballa gràcies al turisme. La prova és que quan hi ha un moment delicat, com a l’últim trimestre del 2017 o d’aquest 2019, o després dels atemptats, ningú es queixava del turisme, al contrari, dèiem: “Sobretot, que no se’ns en vagin”. Una altra cosa és que hi hagi moments de l’any i zones en concret que estiguin saturades. Això s’ha de gestionar, però no podem demonitzar el sector hoteler, i menys el turisme, quan aporta entre el 12% i el 15% del PIB per persona a Barcelona. El Mobile o el Seafood i altres cites importants no es farien a Barcelona si no tinguessin la col·laboració dels hotels.

Com veu la convocatòria del Tsunami per al Barça-Madrid?

El que ens fa mal són les imatges dels disturbis. Et truca gent de fora dient: “Esteu bé? Perquè Barcelona està en flames”. La imatge que es transmet a l’exterior és molt més alarmista que la que tenim aquí. Espero que es pugui jugar. És legítim que la gent tingui la llibertat de manifestar-se sempre que no perjudiqui els altres. Ara, hi va haver èpoques en què la gent, per queixar-se, se n’anava a Madrid i muntaven el ciri a Madrid. El Tsunami Democràtic el que hauria de fer és anar al Bernabéu, al Wanda, o als ministeris que sigui, perquè és allà on realment els haurien d’escoltar, perquè si ens queixem entre nosaltres, al final les imatges que surten a fora ens perjudiquen a nosaltres.

Vostè va plegar aquest estiu de la directiva del Barça, i diuen que portava molt malament les crítiques que feien a Segura i a Abidal...

El càrrec de vicepresident esportiu és una cadira calenta, no tant com la del president, però deunidó. I esclar, quan ja arriba un punt que dins de la mateixa junta em feien sentir incòmode perquè atacaven gent que jo havia posat i jo no creia que fos just... Va arribar un punt que jo no tenia la necessitat de ser al Barça. Cap problema: faig un pas enrere.

Al mateix temps, vostè manté bona relació amb Bartomeu.

Sí, molt bona. De fet, és el padrí del meu segon matrimoni.

I amb Sandro Rosell.

També. És el padrí de la meva tercera filla.

A veure si estic parlant amb el candidat continuista.

Doncs no, l’hi puc dir ben segur. Que els hauria agradat, sí, també és veritat, però jo ja tenia claríssim que no. He vist dos presidents i sé el que és ser president del Barça. I Emili Rousaud em sembla que és una persona vàlida, ha creat Factor Energia de zero, crec que té experiència i una manera de pensar molt correcta. Ara, el càrrec de president és molt diferent a tot el que es pugui trobar. Quan les coses es fan bé mai t’ho reconeixen, i, en canvi, quan les coses no van bé el culpable sempre és la junta directiva. Allà a la junta es comenta: “Com a molt podem empatar, mai guanyar”.