El futur del poder global
Es pot dir que la pandèmia del covid-19 és la primera crisi veritablement global del segle XXI. Els únics paral·lels històrics moderns amb la disrupció econòmica que un patogen microscòpic ha desencadenat són les guerres mundials del segle passat. Entre el principi i el final del període de conflicte constant i polític que va del 1914 al 1989, el món i la política internacional s'havien transformat del tot. Abans de la Primera Guerra Mundial, l'Imperi Britànic era la potència econòmica i militar dominant. Després de la Segona Guerra Mundial van ocupar el seu lloc els Estats Units, i la posició hegemònica d'aquest país es va reforçar encara més després de la caiguda de la Unió Soviètica.
La pregunta, llavors, és: ¿com canviarà la distribució de poder global com a resultat de la crisi del covid-19? Que l'impacte de la pandèmia sigui comparable al de qualsevol de les dues guerres mundials encara està per veure. És evident que una crisi econòmica global d'aquesta escala provocarà grans sacsejades geopolítiques. Tot i que no és impossible que els Estats Units aconsegueixin mantenir la seva posició, la majoria dels indicis suggereixen que la Xina s'imposarà com a primera superpotència.
Ja molt abans de la crisi del covid-19 la rivalitat entre els dos països s'anava configurant com el conflicte hegemònic definitori del segle XXI. Però la pandèmia sembla haver amplificat i accelerat la confrontació. Donald Trump s'ho juga tot en les eleccions del mes de novembre. Després de la mala gestió que ha fet de la pandèmia i de l'aparició durant el seu mandat d'una crisi econòmica interna sense precedents, necessita un boc expiatori, i la Xina és l'elecció òbvia.
Encara que en general les polítiques de Trump divideixen la societat nord-americana, la seva postura pel que fa a la Xina és una gran excepció. En una ofensiva contra la Xina pot comptar amb un ampli suport. Fins i tot entre els demòcrates més progressistes.
I les seves raons no són del tot forassenyades. A la pràctica la República Popular de la Xina és un estat autoritari (i fins i tot totalitari) sota control exclusiu d'un partit leninista. Exerceix espionatge econòmic i tecnològic a gran escala contra els Estats Units, utilitza pràctiques comercials deslleials i manté una política territorial agressiva contra l'Índia i Taiwan i al mar de la Xina Meridional. La persecució de minories ètniques i religioses, el recent intent de consolidar el control de Hong Kong i la mala resposta inicial al brot del covid-19 a Wuhan són alguns exemples de la poca feina que ha fet el govern xinès per inspirar confiança.
Ara bé, el govern Trump ha renunciat al seu rol de lideratge global en molts àmbits i això planteja un dubte fonamental respecte de la seva estratègia. Què pretenen els Estats Units amb Trump? ¿Liderar sense assumir responsabilitats? Com a estratègia té poc futur. Mentre els Estats Units continuen encallats en el pensament a curt termini, la Xina s'afirma com una font alternativa de lideratge global i d'inversions, amb una estratègia pacient a llarg termini per explotar el buit geopolític creat pel gir aïllacionista dels Estats Units.
En qualsevol cas, serà difícil per als Estats Units refer la seva imatge internacional, sobretot després del desastrós fracàs de l'administració Trump en la gestió de la pandèmia, que ha reforçat la impressió general que són una superpotència decadent, pròxima a ser suplantada per una Xina estratègicament hàbil i econòmicament dinàmica. La vella història de l'ascens i la caiguda de les grans potències es repeteix, escrita ara per un virus.
En aquest context de la confrontació, Europa es troba en la incòmoda situació d'estar atrapada entre dues forces geopolítiques oposades, i no rep cap indici de les veritables intencions dels Estats Units. ¿Per obstaculitzar o revertir l'ascens de la Xina aposten per la contenció o per la confrontació declarada (inclòs el conflicte militar)? La segona estratègia seria, en el millor dels casos, extremadament perillosa.
L'alternativa per a Occident és apel·lar a la contenció a llarg termini sobre la base de la rivalitat estratègica. És l'opció que més convé a Europa. En un ordre mundial liderat per la Xina, Europa hi sortiria perdent. Com a estat unipartidista totalitari, la Xina mai pot ser un soci autèntic d'Europa en termes normatius. Fins i tot després de tres anys de Trump, la relació d'Europa amb els Estats Units continua sent molt més estreta que qualsevol que pugui aspirar a aconseguir amb la Xina.
Però la Xina ja és massa gran, massa exitosa i massa important per ignorar-la. La realitat demana cooperació. La clau és distingir entre una relació estratègica amb la Xina i la submissió. I perquè sigui possible mantenir aquesta distinció crucial, cal que ni l'economia ni la tecnologia d'Europa no depenguin del rival d'Occident.
Copyright Project Syndicate
