Josep Maria Pou: “Em passaria la vida que em queda en una bombolla de Shakespeare”

BarcelonaSi algun dia trobeu Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) caminant per Barcelona distret i amb uns folis a la mà, no el destorbeu: està memoritzant un paper. “M’agrada estudiar com si fes fúting - explica-. El premi és arribar a l’assaig sense haver d’estar preocupat pel text”. No suporta els actors que no se’l saben el primer dia. En canvi, quan li toca escriure, és d’anar a última hora i sota pressió. Per això enllestirà el discurs del premi Gaudí d’Honor 2017 tot just un dia abans de rebre’l, a la gala de diumenge.

Què significa per a vostè el premi?

Una sorpresa enorme. Quan fas un personatge pots caure en la temptació de pensar que pots estar nominat, perquè hi ha feines que veus que tenen carn, i qui digui que no és falsa humilitat. Però el Gaudí d’Honor... m’està servint de psicòleg, perquè m’obliga a fer balanç. Jo estic tan preocupat pel que faig ara i faré d’aquí tres mesos que no miro mai enrere i no soc gaire conscient que l’any que ve farà 50 anys que estic treballant. El premi et fa pensar: “Tinc 72 anys i una carrera llarga i la gent em veu com un senyor a qui cal premiar abans que marxi”.

Està vacunat de l’ego?

Mai se n’està del tot. Perquè crec que l’ego ben entès no és dolent i és imprescindible per poder-te posar davant d’una càmera o sortir a l’escenari. Es necessita valor i una mica de vanitat per exhibir-te impúdicament com ho fem. Una altra cosa és l’ego mal gestionat, que per desgràcia veiem no només en el món de l’espectacle: mira els polítics...

Té pensat el discurs dels Gaudí?

Hi vaig pensant i hi ha pressió. Recordo el discurs del Jordi Dauder, que em va colpir. I hi ha dos antecedents que han deixat el llistó molt alt: la Meryl Streep als Globus d’Or i la Núria Espert als Princesa d’Astúries. Jo donaré les gràcies, recordaré la gent que ha fet possible que tingui aquest mèrit i parlaré de la situació de l’ofici.

La gala incidirà en la precarietat.

Sense criticar l’Acadèmia, això de renéixer de les cendres em sona apocalíptic. No s’ha cremat tot! No sortim de zero, per sort. Però la precarietat, la falta de recursos, ajuda i estímuls es tradueix en desesperació i desil·lusió, i ha fet molt mal. Ha desaparegut part del teixit industrial. No podem estar orgullosos del que fem perquè superem dificultats i entrebancs; hem de fer que no hi siguin! I no oblidaré que jo soc actor.

Vostè anava per a periodista. Com va acabar sent actor?

Jo mai vaig decidir conscientment ser actor. Hi havia una llavor familiar: el meu pare va ser del grup d’aficionats del Centre Parroquial de Mollet, tenia una biblioteca fantàstica -que ha marcat la meva vida- i el veig llegint i decidint obres, fent repartiments, anant cada vespre a assajar... A casa, anar al teatre era un fet quotidià. Jo havia fet petits papers als aficionats, però mai vaig pensar a dedicar-m’hi. Quan vaig intern a la Universitat Laboral de Tarragona desenvolupo el que estic segur que era la meva autèntica vocació de comunicador. Amb 13 o 14 anys vaig crear una emissora i amb 17 estava convençut que em dedicaria a la ràdio i a la televisió.

I com fa el salt a Madrid?

Els militars em porten a fer la mili a Madrid, per sorteig, al ministeri de Marina! Com que tenia les tardes lliures em vaig matricular a la Real Escuela Superior de Arte Dramático pensant en les assignatures de dicció i tècnica de veu. Però resulta que a primer em posen matrícula a interpretació, i a segon també. I quan acabo la mili i he de tornar, penso que millor que acabi tercer i tingui el títol. Però el meu examen final de carrera el veu José Luis Alonso, que dirigia el Teatre Nacional María Guerrero, que era el millor lloc on es podia treballar, i l’endemà em contractava per a Romance de lobos de Valle-Inclán (1970). M’ho vaig trobar fet. I ho dic amb tota la humilitat: jo no sé què és estar a l’atur.

Poc després debuta al cinema i a la televisió. Com va ser topar amb aquest nou llenguatge?

Va ser estrany. Jo dic que he fet molt més cinema del que m’havia proposat fer i molt menys del que m’han ofert. Per a mi, ser actor era ser actor de teatre i mai vaig fer un sol pas per treballar en una pel·lícula. Tinc prop de 50 pel·lícules, la majoria amb col·laboracions curtes, excepte les dues del Ventura Pons.

Per què?

Perquè cada vegada que m’han ofert una pel·lícula jo he estat fent teatre i el meu compromís m’ha semblat sagrat. Mai he deixat una obra abans del final. L’única vegada va ser per a Amic/Amat. Va ser un dilema però vaig sentir que ho havia de fer, i per això crec que la meva actuació té màgia. Si hagués fet tot el cinema que m’han ofert, tindria 50 pel·lícules més. Però quan estàs treballant en el mon del teatre i et mous amb textos de Shakespeare, Tennesse Williams, O’Neill i Pirandello, és difícil que t’arribi un guió de cinema d’aquí, sobretot de fa uns anys, que tingui més pes que un personatge de Txékhov. Sense ofendre el món del cinema.

¿Doncs com és que va dir que sí a Estació d’enllaç?

Llavors només havia fet tres muntatges de teatre en català i quan vaig venir per quatre mesos a fer La corona d’espines dirigit per Ariel García Valdés m’ofereixen Estació d’enllaç. Els vaig dir que no, perquè no em veia en el paper d’un cambrer. Em van convèncer per a 13 episodis, perquè m’anava bé per compaginar-ho i va durar 4 anys. El personatge del Manel em va connectar amb el gran públic de Barcelona que potser no era habitual del teatre i va generar una empatia enorme. Va crear una unió tan forta que em va fer canviar els plans: el 1996 en Josep Maria Flotats em crida per formar part del Teatre Nacional i dins meu pesa tant que decideixo quedar-me aquí. De tota manera, vaig tenir casa a Madrid fins al 2005. Un any vaig anar i venir de Madrid cada dia per fer Art i alhora rodar Policias.

Com ha viscut aquesta dualitat?

Fantàsticament bé. Què més pot voler algú que dos mercats, dos camps d’ofertes de treball... Jo crec que soc gairebé l’únic actor d’aquí que quan estrena una funció sap que tindrà dos anys de vida per tot Espanya.

I a nivell polític? Ha dit que aquesta no és la seva guerra, però ¿es pot ser imparcial?

No és ser imparcial, però és que no em sento identificat amb moltes de les coses que estan passant en els últims anys. No tinc cap sentiment separatista ni per descomptat nacionalista. Sí que crec que les relacions es poden millorar moltíssim. Però la dualitat Catalunya-Espanya no m’ha creat mai cap problema, en absolut. Per tant, seria una impostura que agafés qualsevol bandera. Ara bé, estic desitjant que hi hagi un referèndum, però que sigui seriós, no comèdia, no juguem a fer referèndums com qui juga a cuinetes. Que sigui definitiu i que sigui reconegut per tothom. Aleshores el que decideixi el poble de Catalunya jo ho acceptaré feliç i content.

En tants anys ha fet poques comèdies. S’ho ha passat bé?

Molt bé! He triat tots i cadascun dels títols que he volgut fer. No he hagut de fer res per pagar el pis i l’escola dels nens que no tinc. Art és l’última comèdia que he fet i n’he buscat, però no trobo un personatge que m’agradi. El millor és que quan vaig començar la meva carrera vaig fer molta comèdia, perquè era alt i desgarbat. Ara, el 95% de personatges que he fet al cinema són còmics.

El físic l’ha condicionat?

Jo crec que en positiu. Potser m’ha perjudicat en el món del cinema, perquè hi havia una estructura d’una parella protagonista guapa rodejada de secundaris. Ara ja no és així. I, de fet, he fet molta televisió. Al contrari. Des de fa 25 anys m’he aposentat en un físic adequat per als personatges que m’encaixen. A mi amb els anys m’arriben més papers que mai. Potser s’ha de ser prosaic i pensar que cada vegada hi ha menys actors grans amb capacitat de fer-ho.

Sincerament, ¿ara què té ganes de fer?

Tinc ganes de no fer res. No sé si agafar-me un any sabàtic. Potser és que estic saturat de feina i em pesen les obligacions que jo mateix em creo. Vull fer carrera d’espectador. Sé que no ho faré, perquè si m’arriba un projecte que m’agrada seria un sacrilegi dir que no per no fer res. Però si vols dir quin personatge faria... la temporada que ve faré el capità Ahab de Moby Dick. I faria qualsevol Shakespeare. Jo em ficaria dins una bombolla i em passaria tot el que em queda de vida en el món de Shakespeare.

Una tria de 10 papers en 50 anys de carrera

Marat-Sade (1968)

“Viure al costat d’Adolfo Marsillach el procés de creació de l’espectacle més gran que s’havia fet a nivell artístic i polític em va marcar moltíssim. M’adono del poder del teatre com a arma”.

Casa de muñecas (1983)

“Va suposar un canvi de registre. Havia fet molts personatges farsescos i aquí vaig obtenir el reconeixement de la professió, que no es creia que pogués fer bé aquest paper”.

Vida privada (1987)

Pou defensa aquesta minisèrie on interpretava el Frederic de Lloberola de Sagarra al costat d’un repartiment internacional. Demana que es rescati del fons de TVE i la RAI.

És així si us ho sembla (1987)

Debut al teatre en català, un Pirandello amb el Centre Dramàtic de la Generalitat. Després vindrien Desig de Belbel i el Lorenzaccio de Flotats.

Estació d’enllaç (1994-99)

De 13 episodis previstos a 148. Va suposar l’esclat de popularitat de l’actor a Catalunya.

Àngels a Amèrica (1996)

“Em sento molt orgullós d’haver format part de l’equip que comença aquesta aventura tan il·lusionant i que acaba molt bruscament. Ens va marcar molt a tots. Hauria donat molt bons resultats. Roy Cohn per a mi es un personatge shakespearià brutal, a l’altura de Macbeth”.

El rei Lear (2004)

“Calixto Bieito em va descobrir la llibertat com a actor. Vaig sortir a l’escenari per primera vegada sense por que passessin coses”.

La cabra (2005)

Un projecte dirigit, protagonitzat i produït per ell mateix que es va allargar anys i li va valer el Premio Nacional i quatre Max.

Amic/Amat (1999)

L’únic paper pel qual ha aparcat el teatre. “Vaig veure Testament de Benet i Jornet i vaig quedar enamorat del personatge”. Al cap de sis mesos li trucava Ventura Pons per fer-lo al cinema.

Els nois d’història (2008)

Reobre el Teatre Goya amb un espectacle amb filosofia Pou: autor internacional, text que parla de la importància de l’educació i la cultura, teatre popular per a grans públics i que impulsa la carrera de joves actors.