Josep Maria Ballarín: "La vida no és com te la donen sinó com te la prens"

Mossèn Ballarín, com estem?

Aguantant el tipus, que diuen! [Riu.]

I com es veu la vida des dels 93 anys?

D'un sol bloc. És molt curiós, no hi ha compartiments estancs. És tot un bloc, de la primera mamada fins ara.

¿No hi ha cap diferència entre tenir-ne 70 o 80 o 90?

Definitiva. Sí. D'una cosa que no s'hi val a fer tragèdia: que un dia o altre em despertaré i trobaré unes coses molt estranyes [riu]. Jo crec una cosa, de les coses que m'han aguantat més -i per això prefereixo Aristòtil a Plató, i perdona, que ara em faig el merda... Doncs... Aristòtil-: la semblança. L'analogia de l'ésser: Déu és, l'arbre és, ésser és el verb complet des del pollancre fins a Déu. I aleshores fa que hi hagi una certa comprensió de les coses, a través de la semblança. Que endevines, no que saps. Endevines les coses. I aleshores quan arribes de gran així, als 90, hi ha una endevinalla i olores que ho endevinaràs, un dia o altre. M'explico?

Que endevinaràs el què? El sentit de la vida?

No, això rai, ja ho sé. El sentit de la vida, no. Hi ha d'haver una altra cosa enllà. Que encara que hagi de ser totalment diferent, ha de tenir una semblança amb aquí a baix. Per exemple, als 93 anys, comprendràs que tots els teus ja hi són. Doncs aquell amor que tenia amb els meus, suposo que allà no es perd.

I com serà Déu?

Hi ha el Déu del despotisme il·lustrat, el de Newton: Déu era un senyor que anava amb guants. I no l'amoïneu. Ha fet el món però no l'amoïneu, que és un gentleman . En realitat, Déu és com un paleta cansat perquè ha fet el món, i al setè no pot descansar perquè amb el món se li gira el doble de feina. Sort que és infinit.

Jordi Pujol va dir de tu que ets "un capellà culte, que a vegades et fas passar per Mossèn Tronxo".

No és veritat. Per començar, vaig néixer a Barcelona, de casa bona de Terrassa, que ens vàrem arruïnar... Jo em sento molt de poble. Aquí a Gósol m'hi trobo molt bé. Vaig néixer a Barcelona, davant del monument a mossèn Cinto.

Un altre capellà molt estimat pel po ble.

Sí, suposo. Jo no tant, perquè no m'ho mereixo. Però mossèn Cinto... Saps què passa? Era massa gros pels nostres intel·lectuals. Perquè és un poeta de la talla dels grans poetes de tots els països. I els altres nostres poetes... Mira, hi ha poetes de raig, de rajolí i de torrentada. A Catalunya, la torrentada era mossèn Cinto. El de raig és en Maragall, i de rajolí és l'Espriu. Aquest país es va fer dient que "Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas / Canta la terra encara entera i canta que cantaràs" [ La santa espina ]. I hem acabat dient: "Pobra, bruta, trista, dissortada pàtria meva" [Espriu]. Així no es fa un país! Per començar [assenyala el paisatge que es veu per la finestra: un retall de cel esplendent, amb un pollancre esgrogueït per la tardor en primer terme], això no és ni pobre, ni dur ni trist. Per l'amor de Déu! Així no es fa un país.

A tu t'agrada més un poema com el Canigó , o l' Atlàntida ?

A l' Atlàntida hi ha una dedicatòria magistral al ximplet del marquès de Comillas: "Muntat de tos navilis en l'ala beneïda / busquí de les Hespèrides lo taronger en flor / més ay! és ja despulles / de l'ona que ha tans segles se n'es ensenyorida / i sols puch oferirte, si't plauen exes fulles / de l'arbre del fruit d'or". I després, l' Oda a Barcelona , que no la farà ningú més, eh. I la prosa. La prosa en defensa pròpia crema. Ara, estava sonat, perquè un tio així, no pot ser... Ha d'estar sonat, home! Un geni sempre estarà sonat! Protegiu-lo!

Quants genis has conegut a Catalunya? Dalí? Miró?

Sí, però no. En Miró sí. Però en Dalí... Ara, hi ha una cosa curiosa en Dalí. Feia el burro amb tot, però quan parlava de la seva dona no feia el burro, eh? Es prenia seriosament ell, eh?

I Gaudí?

Home, aquest sí. La Sagrada Família per fora és una col·lecció d'ampolles. Però les esglésies s'han de mirar per dintre. L'important és la nau. Els germans de la FAI ens van deixar veure la nau de Santa Maria del Mar. Si haguessin fet el mateix a la catedral de Barcelona, hauries vist quina nau...

Al llibre dius que et vas fer capellà perquè no havies tractat mai cap capellà.

Això m'hauria aturat, sí. Eren tremendos , encara que els pitjors són els d'ara, perquè es pensen que porten missatge [riu].

Home, sí que porten missatge, no?

Mira, el capellà ha de fer algunes coses fonamentals. Primer, dir-se que servirà la gent i no lleparà culs de bisbe. Jo mai he fet la punyeta al meu bisbe. Tampoc és que mai m'hagi ajudat en res [riu]. Si agafes la meva progressió, vaig començar a Barcelona, vaig continuar a Solsona, vaig seguir a Queralt, i ara he arribat a la glòria de Gósol, ja pots comptar com va. Cada dia més amunt. Una carrera brillantíssima.

Ascendent!

Ascendent! [Riu.] I després, un capellà no ha de tancar mai les portes a ningú. Mira, per exemple, jo això dels divorciats si combreguen o no, ho diré molt senzill. Al senyor que em para la mà perquè li doni l'eucaristia l'hi donaré. Què vols que li pregunti: "Vostè li posa banyes a la seva dona?" A mi, cada vegada que hi ha un divorci em poso trist, sobretot si hi ha canalla. Però qui punyeta sóc jo per jutjar-los? Ho diu el Papa ara.

El Papa ho ha dit dels homosexuals.

I de qualsevol altre. Tu no saps si dos homes o dues dones viuen junts.

I si ho saps? T'és igual?

Si et vénen amb la mà, que faràs? Faràs així? [Gest d'engegar algú.] Això no, tu! Si és més senzill del que sembla. M'explico? I a més, gent que ha cantat missa i confessat et vol donar lliçons. I jo els preguntaria: "A vostè el Líster ha estat a punt d'afusellar-lo? Ha estat en un camp de presoners? Ha sentit xiular les bales entre la bardissa? Ha estat en una casa de putes traient oficials borratxos?" Jo sí, però es veu que no serveix.

Amb això no et feien bisbe, oi?

[Riu.] La mili és una cosa tan estranya... Ara, hi vaig aprendre dues coses. La primera, el companyerisme. La segona, obeir un tio més burro que jo.

Vas ser presoner i vas veure morir companys. Et van robar la joventut?

No! I ara! Vaig fer la meva felicitat a la mili, jo! Vaig veure companys ajudant-se els uns als altres, és molt maco això. Ara, el front no el desitjo a ningú.

Si no hagués sigut per la guerra, t'hauries fet capellà?

No, em sembla que no. Ara... Saps què passa? Jo no puc contestar això. Jo no m'he fet capellà. M'han fomut una coça al cul i m'hi han ficat! No tinc cap culpa de ser capellà!

Ets amic de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Te'ls estimes?

Sí, molt. A tots dos. A més, mai m'han parlat malament l'un de l'altre, que els hauria parat els peus. Mai. A més, hi ha una cosa que no se sap... Quan el Jordi Pujol era presoner, a Saragossa, anava a Saragossa la Marta amb el cotxe del Maragall pare. Es respectaven molt tots dos.

Eren dos polítics de torrentada.

En Maragall potser sí. En Pujol no. En Pujol ja va néixer sabent què faria avui [riu]. En Maragall no té vocació de polític. S'hi va trobar dintre.

En Mas ho està fent bé?

Em penso que sí. El problema d'aquí és molt senzill. Quan farem l'estrebada? Perquè ara van remoloneando . Mossegant per aquí, mossegant per allà. Però hi ha un dia que hi ha d'haver una estrebada, perquè si hi ha d'haver la independència, no ens la donaran per vots, no. Hem de fer una estrebada nosaltres. M'explico? I el Mas és un home que juga a fer el manso. Però quan s'hi hagi de posar, s'hi posarà. A més, hi ha aquell, el Junqueras... del bigoti i la barba tan estranyes. Jo crec que val, creu-me. El que passa és que ho té molt fàcil. Que s'emmerdi l'altre...

¿Et fa il·lusió pensar que una bona part dels catalans volen la independència?

Això sí. I pensar que no la veuré... perquè " ¡qué largo me lo fiáis! " Això és del Tenorio. I després el que em fa por és l'endemà. Perquè caurem en el vici català de barallar-se. Aquí no sabem dir " Fuenteovejuna, todos a una ". A Castella sí que ho saben, però no amb tot, només quan es tracta de fotre'ns. Perquè entre ells hi ha uns odis universals, els odis del PSOE i del PP. Ara, hi ha coses que no entenc... Presenten Madrid per als Jocs Olímpics, i a la primera votació ja els foten fora. Què es pensaven? Hi ha una mena d'investigació a fons sobre la ciutat. I només de veure Bankia... No, això ja no!

Encara el veus el Barça?

Sí! Està trist. Quan feien el rondo amb el de Santpedor, així que tocava la pilota un i la passava, es movia. I canviava de lloc. I estava estudiat. I ara... Rep la pilota, es para, que no s'ha de fer, i la passa. I es queda allà on era. Cagada!

"Cada cop que ens hem tancat en la lletra ens hem mort. Cada cop que hem cercat la música hem tornat a viure". Ho dius al llibre.

T'ho explicaré així. Abraham i Moisès. Déu va fer baixar foc sobre Sodoma i Gomorra, i Abraham li diu a Déu: "I si hi hagués 50 justos? I va baixant: "I 40? I 30? I si ho deixem a 20? I a 10?" Abraham va regatejar amb Déu, eh! [Riu.] Això és preciós. Moisès no ho va fer mai, això!

Moisès va prendre nota. Va apuntar les taules de la llei, no?

No. Les taules de la llei, no. Va fotre un merder de lleis que no s'acaben mai...

Acabo, la millor frase del llibre per a mi, saps quina és? "La vida no és com te la donen, sinó com te la prens".

Això m'ho vaig dir al llit, quan vaig estar catorze mesos malalt. La vida... A veure com t'ho diré... Has de tenir una visió ponderada, equilibrada i ben enamorada de tu mateix. No t'has de prendre seriosament, que si no estàs perdut. Escolta, on dinareu? Puc venir? Ah, no, que tinc metge a Berga...