Converses camí de l’escola

Caminant cap a la feina coincideixo amb l’entrada de tres escoles, una d’elles bressol. L’actitud dels pares i mares respecte als fills és força diversa. Puc veure un adult gairebé entrebancar-se perquè no mira endavant per l’animada conversa que manté amb el fill petit encabit al cotxet; n’aprecio d’altres dialogant amb fills més grans agafats de la mà; i també n’observo alguns en plena i irada baralla per qualsevol fet matinal o donant instruccions. Malauradament, cada cop en veig més que potser ensopegaran perquè mantenen una conversa pel mòbil mentre el fill és un apèndix que si es vol agafar ho ha de fer on pot: al braç o a la butxaca de la mare o del pare.

El diàleg obert, compartir impressions i opinions, enriqueix sempre totes dues parts, qui escolta i qui parla. Les converses mentre es porta els fills cap a l’escola, o la broma convertida en anècdota familiar, denoten la consideració que es té pels infants, que incorporen aquesta riquesa en el seu bagatge. Com deia molt bé Umberto Eco, som allò que els pares ens van ensenyar quan no estaven intentant ensenyar-nos res. És en la quotidianitat que s’eduquen els valors positius i no donant indicacions. És en el diàleg que els fills entreveuen el perquè del que diuen o fan els pares, i amb el qual s’analitza el sentit del que expliquen i viuen els fills.

Hi ha autors que afirmen que els millennials -el col·lectiu d’entre 20 i 35 anys-, els més grans dels quals ja comencen a ser pares, no acaben de saber relacionar-se de forma profunda i significativa. Les seves relacions es basen en el telèfon mòbil i les xarxes socials, amb el risc que amb els fills el vincle es fonamenti també en breus inputs puntuals. La dificultat amb què toleren la frustració molts membres d’aquesta generació els pot crear un malestar quan la resposta de l’infant no és l’esperada i pot fer que se’n distanciïn. És llavors quan busquen el recurs exterior, allò que, segons els han dit, se suposa que sempre serveix per superar qualsevol dificultat.

La societat cada vegada és més individualista per la duresa econòmica de l’entorn, la competitivitat i la necessitat d’espais per a un mateix. Amb tot, la decisió avui plenament lliure de tenir fills comporta canvis en la vida quotidiana. Tenir fills vol dir necessàriament superar l’individualisme sense renunciar a un mateix ni a viure en aquest context.

Massa sovint s’espera dels educadors, dels mestres, de les colònies d’estiu o del menjador escolar que fixin hàbits i, en el fons, determinats valors en els fills. Es contracten extraescolars i activitats de lleure educatiu o esportiu on tercers els ensenyaran allò que a casa els costa de fer. Alguns pares i mares fan una mena d’outsourcing o subcontractació educativa, mentre ells mantenen les seves vides individuals. És llavors quan els fills prenen altres models de l’entorn i quan els pares s’adonen que no estan satisfets. Són aquests infants els que necessiten serveis i força extraescolars per adquirir altres aprenentatges que la família, de forma natural, els podria oferir. I podria fer-ho parlant, comentant des de les notícies fins al que va passar a l’aula el dia anterior. I allò que comentessin fàcilment es convertiria en un aprenentatge que, de ben segur, s’interioritzaria.

Ara que s’apropa l’estiu hi ha més oportunitats per compartir espai i temps amb la família. Mirar junts l’informe d’avaluació, l’àlbum del curs, preparar les vacances, escollir les colònies... És un moment excepcional que requereix generositat i ens permetrà alinear-nos amb els interessos del fill o la filla i orientar-los.

Malgrat que convé certa renovació en l’escola, que és positiva la pràctica d’esports i la participació en centres d’esplai i entitats culturals, el que és potencialment més enriquidor per a un infant és el seu entorn familiar. I aquesta aportació dels pares no és fruit només del seu nivell cultural o socioeconòmic, sinó de la consideració que tinguin pels fills, de com els integrin a la seva vida el temps que sigui possible. Els valors no són uns productes que es donen, sinó aquella tendència de comportament, aquell sentit darrer que et porta a analitzar i a actuar des de la generositat o des de l’individualisme. La manera de ser de l’adult, la recerca permanent de satisfacció versus la capacitat altruista de donar, encara que pugui no suposar una satisfacció immediata, influeix de forma determinant en els fills.