Ampliar l’espai o asfixiar-se
1. Traspassar fronteres. Hi ha polítics que són capaços d'ampliar el seu espai d’influència amb propostes que interpel·lin altres sectors de la ciutadania i n’hi ha que no saben sortir del seu espai de proximitat (i sovint hi queden asfixiats) En situacions crítiques com les que viuen ara tant Catalunya com Espanya són més necessaris que mai els lideratges que saben traspassar fronteres, no només per reduir l’espai de l’adversari (objectiu inscrit en la mentalitat política) sinó també per incorporar-lo a les hipotètiques solucions.
La lògica de confrontació que deriva indefectiblement cap a la dialèctica de l’amic i de l’enemic només té una sortida, la victòria d'una de les dues parts. Així han pretès conduir el procés sobiranista uns i altres (unionistes i independentistes). Els governants espanyols, al veure que la derrota política de l’adversari escapava de les seves capacitats, ho van intentar per la via judicial. I, més o menys malparat, l’independentisme continua aquí. El sector sobiranista que s’ha resistit a acceptar que la victòria no era a la punta dels dits com van voler creure’s i fer creure el 2017, es va parapetar en el mite de la unitat, com a recurs de resistència, que dilluns va saltar pels aires. La impotència ha produït la substitució dels objectius inabastables per la lluita descarnada entre partits per l’hegemonia en l’espai sobiranista. I ara què? La llarga interinitat des del 2017 ha conduït a un atzucac del qual és imperatiu sortir si no es vol que el nivell de degradació augmenti. La constatació de la impotència (i els esforços per no reconèixer-la) genera malestar. I la fatiga ha arribat a les enquestes.
Oriol Junqueras feia notar en la seva compareixença al Parlament que “aquells que foren més protagonistes en el 155, els que el van demanar més, com el senyor Rivera, els que el van aplicar amb més entusiasme, com el president i la vicepresidenta del govern espanyol d’aquella època, aquells que més van repetir que ens havien decapitat, ja no són aquí. I jo sí, i continuaré sent-hi”. És a dir, ells han desaparegut de l’escena –fruit del seu fracàs polític– i Junqueras hi continua sent malgrat estar empresonat. És un exemple de la política reactiva, sense cap voluntat ni capacitat de transcendir el seu espai, que ha anat fent petit el PP. Quin projecte té Casado per refer el seu partit, per presentar-se com a alternativa al PSOE, per proposar una sortida al conflicte català? Cap. El PP no ha sortit de la piscina judicial en què es va ficar l’octubre del 2017. Cada vegada que alguna cosa es mou, la seva resposta és anar al jutjat de guàrdia. I també a Catalunya hi ha massa gent tancada amb una sola joguina.
2. Tornar a casa. "Quan tardarà Esquerra a tornar a casa?", em preguntava Eduardo Madina a la SER. Depèn de què s’entengui per tornar a casa. Si es tracta de la independència com a objectiu estratègic, no hi tornarà perquè no n’ha sortit mai. Si es tracta d'emancipar-se de les tuteles i exigències dels seus socis de JxCat, ja porta uns quants passos ben fets per la seva via pròpia de força tranquil·la disposada a un llarg camí buscant substituir la lògica de les confrontacions inútils per una via possibilista de negociació.
Junqueras ho ha dit ben clar: “La presó és poc rellevant comparada amb els interessos del país, per això no renunciarem mai al diàleg”. Hi ha una oportunitat, per petita que sigui. I cal aprofitar-la. De moment, l’independentisme ha rebut el reconeixement com a subjecte polític que se li negava. Per aquí es comença.
Per això resulta tan inquietant com incomprensible la decisió de Torra d’immolar-se amb una desobediència que no duia enlloc. Si, conscient que implantar la República no està al seu abast, no es veu capaç, per raons personals, de liderar un govern sense aquesta prioritat, no calia fer el numeret. N'hi havia prou amb explicar-se, dir la veritat a la ciutadania i convocar eleccions. I clarificar el paper de cadascú davant una nova etapa.
